El 15 de desembre, Hassan Al Kontar va penjar una foto seva col·locant les llums a l’arbre de Nadal de la seva nova llar. Aquest gest –per molts, senzill i rutinari– era per ell gairebé un miracle. No fa gaires mesos, no es podia ni imaginar que celebraria les festes entre les quatre parets d’una casa.
Al Kontar, enginyer mecànic sirià, ha passat els últims vuit mesos a l’aeroport de Kuala Lumpur. En un cúmul de caramboles que semblen tretes d’un vodevil cruel, s’hi ha passat més de 200 dies intentant evitar que el tornessin a Síria, d’on va marxar fa deu anys.
Quan va esclatar la guerra al seu país, treballava de gerent als Emirats Àrabs. Va intentar renovar el seu visat, però l’ambaixada siriana ho va impedir perquè no havia fet el servei militar. Es va quedar de forma irregular els Emirats Àrabs, però el 2016 va ser detingut. L’any passat va aconseguir un passaport amb el qual va viatjar a Malàisia, un dels pocs països que permet l’entrada de sirians sense visat.
Quan se li va acabar el permís de residència de tres mesos va intentar anar a Turquia, però no el van deixar ni pujar a l’avió. Va volar a Cambodja, però les autoritats el van retornar a Malàisia. Va demanar asil a l’Equador, però li van denegar. I va quedar atrapat als llimbs de l’aeroport de la capital malàisia sense bitllet de sortida. Era el mes de març.
En aquests mesos en què ho ha perdut gairebé tot, si una cosa ha conservat Al Kontar ha estat el sentit de l’humor
En aquests mesos en què ho ha perdut gairebé tot, si una cosa ha conservat Al Kontar ha estat el sentit de l’humor. Ha penjat fotos seves tallant-se els cabells, fent ganxet o en un passeig per l’aeroport amb un gosset de peluix… mentre els seus seguidors a Twitter anaven augmentant. Fins i tot va arribar a tramitar una petició de feina a la NASA, oferint-se per anar al primer viatge tripulat a Mart: “és molt clar que ara mateix no hi ha lloc per a mi en aquesta Terra, ja que cap país em permet entrar-hi”.
Però, més enllà de les bromes d’Al Kontar, la vida dels milions de refugiats que han fugit de Síria és molt seriosa. En els seus vídeos, no ha deixat d’insistir que la seva situació no era única, malgrat ser molt rara. Dormia a l’àrea d’arribades de l’aeroport, es dutxava als lavabos i menjava dels menús que sobraven dels avions o del que li donaven treballadors. Sense visat de Malàisia, ni tan sols sortir de l’aeroport era una opció. A l’octubre, la policia va detenir-lo i el va enviar a un centre de detenció. Aleshores els missatges a la xarxa van desaparèixer.
Afortunadament, l’activitat d’Al Kontar a Internet havia fet que el seu cas s’anés fent conegut. Un dels vídeos que va penjar el va veure Laurie Cooper, una consultora de comunicació de Whistler, un poble d’11.000 habitants de l’oest del Canadà. Ella i altres activistes del poble van recollir 60.000 signatures demanant que el govern canadenc li oferís asil i van recaptar 20.000 dòlars per pagar-li el bitllet d’avió. A més, també li han trobat feina en un hotel.
A finals de novembre, va aterrar a Vancouver, on l’esperava Laurie Cooper per abraçar-lo. Ara, Al Kontar dorm a l’habitació de convidats de casa de Cooper, on penja les llums a l’arbre de Nadal. Finalment, ha trobat un lloc on sí que el volen. I no li ha calgut anar a Mart… només a 12.000 quilòmetres de distància.
