Per fi, després de tants mesos, s’ha constituït un nou govern a Espanya després d’un complicat i tortuós procés de negociació. Serà un govern en minoria per part del Partit Popular amb suports externs per part d’altres partits. A diferència de la passada legislatura, quan el PP tenia majoria absoluta, aquesta vegada el PP governarà en minoria. És per això que hi ha qui s’ha afanyat a reivindicar la dinàmica parlamentària per argumentar que el govern del PP serà necessàriament un govern feble. Tot i això, tot fa preveure que el govern en minoria del PP no serà un govern fràgil sinó tot el contrari, que serà un govern fort. Primer per una raó purament institucional: a les democràcies parlamentàries és el govern és qui marca l’agenda i els temps polítics. Dit d’una altra manera, és l’executiu (i no el Parlament) l’encarregat d’iniciar bona part de l’activitat parlamentària. Això fa que el Parlament disposi d’alguns mecanismes per marcar l’agenda política però a la pràctica el govern encara en té més.
En segon lloc per una raó de conjuntura, i és que passat un any des de juny del 2016, el PP podrà amenaçar sempre que vulgui amb avançar de nou les eleccions. Donada la fragmentació de l’esquerra i la situació tan delicada del PSOE, aquesta possibilitat beneficiarà el PP. En termes aplicats vol dir que el PP podrà fer de qualsevol llei una “qüestió de confiança”, sigui invocant-la formalment o senzillament amb una declaració tipus “si l’oposició no em dóna suport a aquesta llei, aleshores no podem tirar endavant el govern en condicions i per tant convocaré eleccions”. Això a la pràctica vol dir que d’aquí un any el govern tindrà més poder de negociació respecte el Parlament que no pas ara. De manera que si Ciutadans o algun altre partit vol passar algunes reformes ho hauria de fer ara, durant el primer any de la legislatura. Sabem que les qüestions de confiança, si són utilitzades hàbilment, són instruments que acostumen a beneficiar els partits de govern. De manera que el PP podrà amenaçar en prémer el botó nuclear i convocar eleccions quan ho consideri convenient.
Per altra part, és cert que el PSOE podria proposar un vot de censura crític amb el govern del PP. El vot de censura a Espanya, però, és necessari que sigui de caràcter constructiu; un candidat alternatiu hauria de ser presentat i votat al Parlament. Això necessitaria que el PSOE hagués definit i consolidat un nou lideratge que ara mateix no té. Donada la fragmentació de l’esquerra sembla difícil que això acabi passant. De fet, no només el PSOE no té prou lideratge sinó que el nou candidat difícilment estarà disposat a articular una majoria que necessitaria Podemos i els independentistes catalans –exactament la mateixa situació que durant el procés de negociació per la formació de govern–. De manera que la necessitat d’articular un vot de censura constructiu no és que beneficiï directament el PP, però sí que a la pràctica el protegeix.
En resum, doncs, és que el govern encara que sigui en minoria relativa continua sent l’agenda-setter. A més, el PP manté també la capacitat per prémer el botó nuclear (convocar eleccions) en qualsevol moment. I els mecanismes de control parlamentari previstos (votacions en qüestions de confiança i vots de censura constructius), és probable que reforcin el govern en minoria del PP.
Govern en minoria, però fort
