M’havien dit que em llegís Franny i Zooey, de Salinger. L’havia començat, però al cap de dues pàgines, un estudiantet saberut que tracta a Rilke de cretí, m’havia fet deixar-lo. Finalment l’he devorat passant per alt el comentari intranscendent i centrant-me a altres llocs més pregons. Com per exemple el moment entranyable en què un noi renya a la seva germana. La noieta, Franny, ha trobat una pregària, senzilla però eloqüent, per arribar a Déu. La repeteix incessantment, com el vell pelegrí del llibret on l’ha treta. Son germà la culpa de fer-la servir d’entreteniment -conscientment o no-, de via d’escapament, per no enfrontar-se a allò que realment vol fer. La pregària és l’excusa per evitar allò que li pertoca i la utilitza com a via incorrecta per tal d’assolir el mateix plaer o consonància que obtindria fent el què vol fer. Evidentment no se’n surt. Zooey li diu: “Ningú que realment segueixi el seu egoisme, el seu autèntic egoisme, no pot tenir temps per a cap refumuda afició”. Aquí, “egoisme” s’entén com allò que desitgem i hem fet i que ens omplirà com a homes. Cal afegir, però, que tindrà sentit en tant que procurem el bé dels altres. I així trobem que el què ens vol dir Salinger per boca de Zooey, que no és nou, car ens ho estan dient des de fa segles, cada un amb la seva disfressa -sigui filòsof, mestre, gurú, coach o amic- és que no tinguem por de llançar-nos al buit si tenim una certesa dins nostre que li dóna sentit. Agafant els termes de Zooey, les “aficions” són una mostra que allò que fem és desviar-nos, que només som apassionats a moments, quan prenem les nostres càpsules. O aquestes han de prendre una altra categoria més enllà que la de simple hobby o ens hem de desfer del gest vague i imprecís. Quelcom digne de dedicar-hi el nostre temps i la nostra ànima.
No hi ha temps per aficions
