Frei Betto, sobrenom de Carlos Alberto Libanio Christo, va néixer a Belo Horizonte, Brasil, el 1944. Durant la seva joventut va ser torturat i en dues ocasions va conèixerBrasil, el 1944. Durant la seva joventut va ser torturat i en dues ocasions va conèixer les presons de la dictadura brasilera. Encara que mai va participar en accionsles presons de la dictadura brasilera. Encara que mai va participar en accions violentes, va col·laborar amb la guerrilla brasilera Acció Llibertadora Nacional (ALN) iviolentes, va col·laborar amb la guerrilla brasilera Acció Llibertadora Nacional (ALN) i va integrar un grup de recolzament als perseguits polítics. Quan tenia vint anys vava integrar un grup de recolzament als perseguits polítics. Quan tenia vint anys va ingressar a l’ordre dels dominics. El 1979 va anar a viure a un monestir a Sao Paulo.ingressar a l’ordre dels dominics. El 1979 va anar a viure a un monestir a Sao Paulo. Als anys vuitanta va assessorar alguns països socialistes sobre les relacions Església-Estat. Església-Estat. El 2002, amb la pujada al poder del president Luiz Inácio Lula da Silva, va coordinar el programa nacional Fam Zero. Encara que ha estat reconegutSilva, va coordinar el programa nacional Fam Zero. Encara que ha estat reconegut mundialment com a teòleg -ha estat un dels fundadors de la Teologia demundialment com a teòleg -ha estat un dels fundadors de la teologia de l’Alliberament-, també és llicenciat en Periodisme, Filosofia i Antropologia.l’alliberament-, també és llicenciat en Periodisme, Filosofia i Antropologia.
Vostè ha estat des del 2002 i fins al desembre del 2004 un dels principals assessors del president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva. Per què va decidir abandonar el convent i endinsar-se en el món de la política?
Un pastor mai abandona les seves ovelles. Quan vaig conèixer Lula fa 25 anys, ningú hagués apostat que aquell dirigent sindical un dia seria el president del Brasil. Hauria estat una traïció negar-me a col·laborar quan, després de tants anys de lluita, aquest obrer, que representa l’esperança dels pobres del meu país, va arribar al poder i em va convidar a ajudar-lo a portar a terme un programa evangèlic: combatre la fam. No vaig decidir treballar pel govern per ideologia, sinó perquè sóc una persona que sempre he estat al costat dels moviments socials del Brasil i tinc com a especialitat laboral-professional l’educació popular i l’organització de col·lectius populars.
En què consisteix el programa Fam Zero?
El defineixo com la versió política de la multiplicació dels pans i els peixos que va fer Jesús. Fam Zero és un programa format per més de seixanta projectes concrets, que té com a principal objectiu conduir la població de l’exclusió a la inclusió social. Tracta de garantir a onze milions de persones i a 400.000 famílies alimentació per a quatre anys, en qualitat i quantitat suficient. Brasil és un dels més grans productors mundials d’aliments, però molts dels seus ciutadans viuen en situació de desnutrició crònica. Al món hi ha avui cinc factors de mort precoç: les malalties, com el càncer o la sida; els accidents de treball i de trànsit, les guerres i la fam. Lamentablement, aquest darrer, el que genera menys mobilitzacions, és el que provoca més quantitat de morts. Per què? La resposta és cínica: perquè la fam és l’únic dels cinc factors que fa distinció de classe. Nosaltres, ben nodrits, deixem que els miserables morin de fam perquè a nosaltres aquest problema no ens amenaça. En canvi, tots podríem morir algun dia a causa d’ un virus o d’una bomba.
Per què va decidir abandonar el programa? Com valora la seva participació?
Un cop organitzats els moviments socials, que era l’objectiu de la meva feina, vaig deixar professionalment el programa per tornar al costat de les bases i tenir més llibertat per continuar escrivint. De fet, mai he tingut voluntat d’aconseguir poder o convertir-me en polític. Estic content de l’experiència, perquè he aconseguit crear diferents grups populars de conscienciació.
Vostè no va marxar desencantat de la política de Lula, però creu que la població del Brasil sí que n’ està?
Brasil tenia i té tantes injustícies acumulades que hi havia moltes més expectatives en Lula que les que realment ell podia acomplir. El president no fa allò desitjable, fa allò que pot. Brasil és molt millor amb Lula que sense ell. Quatre anys són molt pocs per canviar un país. Això sí, desitjaria que, en un proper mandat, la política econòmica fos menys favorable als rics, es minimitzessin les taxes de beneficis, s’augmentés el desenvolupament intern, s’aprovés una llei de responsabilitat social i s’avancés en la reforma agrària.
Ell ha demostrat que es pot ser populista sense ser demagog?
Certament Lula no és com Chávez, encara que aquest és el president legítim més durador de tot Amèrica Llatina. Ens agradi o no Chávez, hem d’acceptar que cada vegada que s’ha posat en dubte la legitimitat de la seva governabilitat, el poble ha demostrat que l’estima. La democràcia s’ha d’acceptar en tots els casos, no només quan ens interessa.
Pot ser eficaç un programa d’eradicació de la pobresa produït solament pel poder polític? O sempre ha de comptar amb el suport dels moviments socials?
Els dos factors són bàsics. Cal un govern, perquè ell té el poder a les mans, però també forts moviments socials que aglutinin els diferents col·lectius que l’integren. Per aconseguir grans canvis sempre cal unir el poder civil i el poder polític.
Quina seria la millor via per eradicar la pobresa: resoldre progressivament els dèficits del sistema capitalista o formular un nou sistema?
La via més eficaç seria fer una revolució, però avui en dia aquesta opció interessa especialment a dos sectors: a l’extrema dreta i als fabricants d’armes. En aquests moments, a Amèrica Llatina no hi ha condicions favorables per fer una revolució. Potser tindrem el context adient ben aviat, però, ara per ara, l’oportunitat ja ens ha passat. L’únic camí que ara tenim és fer canvis progressius sense provocar una ruptura institucional perquè òbviament ningú vol tornar a les dictadures que tots hem hagut de sofrir. Però per lluitar dins les institucions cal molta paciència i tenacitat, perquè als poders econòmics, com el FMI o el Banc Mundial, no els interessa acabar amb les diferències socials. Els responsables d’aquestes institucions no tenen cap compassió pels pobres, només adoren el Déu Mercat, al qual tenen una gran idolatria.
Vostè, en alguna ocasió, ha manifestat que el programa Fam Zero podria convertir-se en un projecte mundial. Quan fa aquestes afirmacions, segur que alguns el deuen titllar d’il·lús…
Sí, però crec que és perfectament possible. Un president d’Europa Occidental va dir una vegada al president Lula: “Nosaltres volem participar en el seu programa i hem decidit enviar aliments a Àfrica”. Lula li va respondre: “No ho faci, cometria quatre errors: condemnaria els excedents agrícoles d’aquest continent, incrementaria l’assistencialisme, faria créixer la corrupció entre aquells que distribuirien els aliments i crearia dependència, és a dir, la gent deixaria de produir perquè podrien menjar d’Europa”. La solució no és aquesta. La solució són els fons econòmics, és a dir, que una part considerable dels pressupostos dels països occidentals s’inverteixi en incrementar el desenvolupament sostenible. La gent vol treballar i produir, però no té recursos per fer-ho. Falten 50 mil milions de dòlars a l’any per treure la gent de la fam. Això és molt poc, si tenim en compte que només en un any el món s’ha gastat 950 mil milions de dòlars en armes. I només als Estats Units 400 mil milions. Vivim en un món on els homes inverteixen més en la mort que en la vida.
La solidaritat del Primer món vers el Tercer sovint es canalitza a través de les ONG. Què pensa del treball que estan fent aquestes entitats a Amèrica Llatina?
Hi ha de tot. Hi ha ONG que fan una gran feina i hi ha entitats solidàries completament oportunistes. N’hi ha que es creen a partir d’un grup de gent que vol tenir feina sense tenir patró. Però, en general, la presència de les ONG es molt positiva. Sobretot, és important que les entitats europees estiguin obertes a relacionar-se amb les nostres entitats. Això sí, tant les ONG com els governs occidentals no ens poden dir que hem de fer, perquè nosaltres vivim en el territori i encara que potser no en sabem tant, tenim dret a cometre els nostres propis errors. Totes les ajudes al poble han d’estar ben vinculades perquè la gent no ha estat educada per admnistrar diners ni crear cooperatives, al no tenir esperit esprendedor. La primera necessitat és invertir en educació, perquè sinó la inversió es perd.
A nivell general, quins valors creu que s’haurien de potenciar?
El valor de la vida. Com a cristià, crec que tothom hauria de considerar la vida sagrada. Aquesta revolució cultural la va fer Jesús, però lamentablement la humanitat encara no ha arribat a aquest punt. El marxisme dóna molta importància als proletaris, però no als indígenes o als pobres. Altres donen importància als pobres però no als malalts, els vells o els nens. El primer valor sempre ha de ser la vida. Davant de Jesús l’home podia ser pobre, treballador, malalt,… la seva condició no importava, perquè tots eren temple viu de Déu. La sacralització de cada persona és el meu principal valor. Si tots penséssim així, no cauríem en discriminacions absurdes, no miraríem amb indiferència els nens del carrer, no pensaríem que cada àrab és un terrorista, no rebutjaríem els africans… i deixaríem de pensar exclusivament en el nostre benestar personal, per passar a tenir en compte els sofriments humans. Hem de pensar que tots som fruit de la loteria biològica. Ningú ha triat la família o la classe social on ha nascut. Haver estat afortunats en la loteria biològica hauria de ser un deure social.
Creu que quan un país avança econòmicament sempre perd espiritualitat i entra en una crisi de valors?
Sí, perquè el model econòmic capitalista neoliberal sempre considera les mercaderies molt més importants que les vides humanes. Els homes estan morint de gana davant de botigues plenes d’aliments. Entre les vides humanes i els aliments hi ha el poder dels diners. Vivint en una societat criminal, per això hem de canviar certs valors. Els països occidentals haurien de conscienciar-se que no hi ha futur per a la humanitat si continua aquest model capitalista de desenvolupament, basat en l’acaparament i en l’agreujament de les desigualtats socials. Si volem que el món vagi cap a la humanització i no cap a la barbàrie hem d’aprendre a compartir els béns de la terra i els fruits del treball humà.
Per generar canvis caldrà el recolzament de les noves generacions. Quina valoració fa de la joventut actual?
Actualment hi ha amplis sectors de la joventut molt conscienciats, compromesos, militants de la justícia i de la pau que lluiten contra la discriminació de sexe, de raça o de classes socials. Una joventut que està contra la “globocolonització” així jo anomeno la globalització- i que cada any assisteix al Fòrum Social de Porto Alegre perquè creuen que un altre món és possible. Però també hi ha una altra joventut, aquesta pobra i miserable, víctima del sistema, que no té l’oportunitat de menjar, tenir salut o estudiar i que els arriba una mort prematura. Finalment, hi ha una tercera joventut, que viu esclava del poder televisiu del sistema capitalista i que per cap raó aparent canvia la seva imatge i es posa un percing a la llengua, un tatuatge al braç i la meitat dels cabells blaus i l’altra meitat verds… és a dir, una joventut que penja la foto del Che a la seva habituació però que no l’imita en la seva vida quotidiana. Aquesta darrer tipus de joventut em preocupa, perquè justifica i sosté el sistema.
Quina valoració fa del fenomen migratori dels països subdesenvolupats cap el nord?
La immigració és inevitable. El 20% de la població del món viu a l’Europa Occidental, als Estats Units i a Canadà. A més, aquesta petita població disposa del 80% de la riquesa del planeta. Per tant, la gent que arriba a Europa no ve perquè té ganes de canviar de país, sinó a la recerca d’una millora en la seva qualitat de vida. Europa ha de fer un esforç per entendre que està passant per un procés de “deseuropeïtzació” de la seva població. Les reaccions xenòfobes són inútils, perquè Europa no té futur si no accepta el mestissatge i que tots formem part de la raça humana. De fet, Europa només té dues opcions: acceptar la immigració o invertir els seus beneficis als països subdesenvolupats, per evitar que els ciutadans d’aquests estats emigrin.
I l’Església? Quin paper hauria de tenir en aquest món?
L’Església ha de seguir el camí de Jesús, ha d’estar al costat dels pobres, perquè ells són la presència viva de Jesús. Quan un home ric va dir a Jesús que ja complia tots els manaments, aquest li va respondre: “Ven els teus béns i posa’t al costat dels pobres”. El dia que ens jutgin per salvar-nos no es tindrà en compte si has estat de l’Opus o de la Teologia de l’Alliberament, ni les vegades que has anat a missa… sinó si hem complert les frases: “Tenia gana i em vas donar de menjar, estava oprimit i em vas alliberar, estava malalt i em vas visitar…” Aquesta és la dimensió evangèlica.
I concretament en al Brasil, l’Església recolza el govern de Lula?
L’Església Catòlica recolza majortàriament el govern, però de forma crítica, perquè la història dels moviments populars del Brasil s’entrellacen amb els moviments eclesials de base. Molts ministres de Lula i ell mateix són catòlics practicants. L’Església brasilera sempre ha estat al costat dels pobres i això els ha convertit en víctimes del poder. Fa poc van matar una monja a la zona de l’Amazones. Precisament el bisbe Casaldàliga per això s’ha convertir en una figura heroica al Brasil.
Vostè va ser un dels promotors de la Teologia de l’Alliberament. Què queda d’aquest moviment a l’Església d’Amèrica Llatina?
Encara està molt estesa. A més, estem molt contents perquè alguns elements d’aquesta teologia han arribat al Vaticà. Fa vint anys només nosaltres parlàvem de deute extern, del neoliberalisme… però el papa Joan Pau II va esmentar-los als seus escrits i pronunciaments, va condemnar la presència de Bush a l’Iraq i va enviar milers de joves a Gènova a manifestar-se contra el G-8. Actualment la Teologia de l’Alliberament ja no és exclusivament a l’Amèrica Llatina, es troba escampada per tota la sensibilitat social de l’Església de Déu.
