Historiador, especialista en història intel·lectual, François Dosse (París, 1950) és professor de l’Institut Universitaire de Formation des Maîtres de Créteil. És membre del Centre d’Histoire Culturelle des Sociétés Contemporaines de la Université de Versailles Saint-Quentin-en-Yvelines, investigador a l’Institut d’Histoire du Temps Présent del Centre National de la Recherche Scientifique i conferenciant de l’Institut d’Études Politiques de París. Cofundador de la revista Espaces-Temps, col·laborador de la revista O Olho da História. Acaba de publicar La saga de los intelectuales franceses 1944-1989 (Ed. Akal). En aquesta entrevista l’historiador francès, especialista en història intel·lectual, destaca la necessitat de la intel·lectualitat de mediar amb la bretxa que es genera entre el coneixement acadèmic i l’opinió pública.
Què és un intel·lectual?
Podem dissociar entre diversos tipus de definició de l’intel·lectual. En primer lloc, la definició, diria naturalitzada, que defineix els intel·lectuals dins una categoria socioprofessional. Una categoria social i, per tant, en oposició als qui es dediquen al treball manual. Aquesta seria una definició una mica sociològica on diem que hi ha treballadors intel·lectuals i treballadors manuals. Però no em semblen gaire rellevants com a definició.
I quina seria la definició bona?
L’intel·lectual, al meu entendre, és el que té història. No dic això només perquè jo soc historiador, sinó que, per a mi, és un intel·lectual aquell que la societat reconeix com a tal. La definició de treballadors manuals i de treballadors intel·lectuals no funciona. El psicoanalista i filòsof Félix Guattari va destacar el fet que la societat moderna desenvolupa totes les tasques i funcions que demanem a l’intel·lectual. Posa com a exemple la clínica psiquiàtrica francesa de La Borde. Allà, els tècnics psiquiatres són intel·lectuals. Per tant, hi ha una expansió a mesura que avança la modernitat, a mesura que apel·lem a l’intel·lecte. I hi ha una ampliació del que representen els intel·lectuals històricament.
Quan apareixen els intel·lectuals i aquest concepte de la intel·lectualitat?
Si prenem per exemple la definició del filòsof i sociòleg Raymond Aron, et dirà que sempre hi ha hagut intel·lectuals. Els erudits o els escribes de l’Imperi egipci eren bons intel·lectuals. Els clergues de l’Església són una mica com els avantpassats dels intel·lectuals. Per tant, ja teníem intel·lectuals en el passat. Penso en Les intellectuels au Moyen Age, de Jacques Le Goff. Allà es demostra que hi havia intel·lectuals a l’edat mitjana. Hi ha, però, un fet significatiu que va canviar el terme intel·lectual del substantiu al qualificatiu, l’afer Dreyfus.
Per què?
Aquest cas és molt important, a finals del segle XIX. Al voltant de l’acusació que fa referència a la pseudotraïció del capità Dreyfus i on estarà en joc la raó d’estat. Quin és l’interès de l’Estat francès en relació amb els alemanys? I és la qüestió de la justícia i la veritat i el trencament que va derivar finalment en la innocència del capità Dreyfus, víctima de l’antisemitisme, on es veu el canvi de paradigma. Aquí els intel·lectuals prenen partit. El més conegut és el d’Émile Zola al diari L’Aurore l’any 1898 i el seu famós J’accuse!. La dreta s’oposava a aquests professors, a aquests acadèmics, a aquests literats que eren qualificats d’intel·lectuals, però d’una manera pejorativa. És a dir que per a ells, l’intel·lectual era algú que no tenia cap emoció, ni afecte, que raonava per dins. Una racionalitat ja feta de voluntat de pensar i de gran mala fe.
L’intel·lectual sempre cerca la justícia?
I la veritat. Perquè la funció de l’intel·lectual és la d’afirmar, sigui quina sigui la seva posició política –podem tenir intel·lectuals tant de dreta com d’esquerra, però el que pressuposa la seva posició és l’autonomia–. L’intel·lectual no hauria d’estar sota ordres, sigui de l’estat o d’uns quants grups polítics d’oposició, ha de preservar la seva autonomia d’investigació, pensament i expressió.
El filòsof Javier Gomá assegura que avui tenim “una intel·lectualitat dispersa”. Comparteix aquesta idea?
Sí, però això no és necessàriament un perill. Per exemple, avui en dia, hi ha cineastes, cantants o escriptors que estan en la posició d’intel·lectuals, que prenen partit a la plaça pública. Ara bé, sí que és cert que amb la proliferació actual de les xarxes socials i, per tant, de la difusió i de la circulació de la informació en totes direccions, sense cap control i sense saber qui parla, provoca certs embussos informatius. Aquests sí que suposen un problema i de fet poden arribar a desacreditar la funció de l’intel·lectual. De fet, hi ha grups conspiratius, grups que creen notícies falses, etcètera, i que fan molts diners i soroll. Així que sí, hi ha multiplicació i dispersió de la intel·lectualitat, però no hi estic en contra. Les xarxes socials i internet avui ens beneficien a través del diàleg que creen.
Però no és perjudicial aquesta necessitat d’opinió constant a les xarxes socials que fragmenta totalment la veu dels intel·lectuals?
En retalla relativament les funcions intel·lectuals. Olivier Mongin, que va dirigir la revista Esprit, defineix l’intel·lectual d’avui com l’intel·lectual democràtic. El defineix prenent un terme d’Aristòtil, que convida a situar-se entre la ciència i l’opinió. Això vol dir que és bona, la polaritat. Són aquestes persones que es troben precisament al mig, entre els laboratoris, diguem-ne, de la creació científica, de la recerca i entre el discurs d’expertesa que tenen en molts camps economistes, biòlegs, químics, etcètera. L’intel·lectual ha de treballar, i això sí que és una de les tasques de l’intel·lectual democràtic d’avui, per evitar la bretxa que s’amplia entre el coneixement acadèmic i l’estat d’opinió. Així podrà il·luminar l’opinió pública mitjançant la difusió d’aquest coneixement acadèmic, que pot ser difícil de vegades de ser comunicat en el seu estat cru, perquè és un coneixement difícil, esotèric, en una llengua de difícil accés…
L’intel·lectual se’ns presenta com un mediador o traductor de la societat?
Precisament, el paper de l’intel·lectual és traduir aquest coneixement acadèmic per il·lustrar l’opinió i participar de l’arbitratge en qüestions cada cop més complexes i en contradiccions cada cop més vives que presenta la societat. El paper dels intel·lectuals és cada cop més important. Precisament perquè, com deia Ricoeur, les eleccions que hem de fer ja no són entre el blanc i el negre, sinó entre el gris i el gris. I hi ha alguns matisos entre els grisos que estan entre el negre i el blanc. I per il·luminar aquests matisos i per il·luminar les nostres decisions, els intel·lectuals hi han de ser. Avui ja no creiem gaire en l’intel·lectual profètic, en l’intel·lectual de tipus Sartre que sap de tot i que és capaç de fer aquesta connexió en tots els àmbits.
“L’intel·lectual té la funció d’afirmar i no hauria d’estar sota ordres, sigui de l’estat o d’uns quants grups polítics d’oposició; ha de preservar la seva autonomia d’investigació, pensament i expressió”
Quina mena d’intel·lectualitat creu vostè que tenim avui?
Hem passat, diria, de l’intel·lectual profètic a l’intel·lectual específic. Em refereixo a l’intel·lectual concret i a les definicions que ell dona. Penso en gent com Michel Foucault o Gilles Deleuze, que es presenten com a intel·lectuals concrets, és a dir, que tenen veu en relació amb els seus coneixements acadèmics i que poden il·luminar eficaçment l’opinió i exercir aquest paper en relació amb l’estat de la seva reflexió en un camp que han estudiat a fons.
Ens costa avui en dia reconèixer la intel·lectualitat?
La figura de l’intel·lectual està renaixent i està en crisi, tot a la vegada. Sovint, quan em conviden a l’estranger, em diuen que a França vam tenir Sartre, Foucault, Levi-Strauss, Roland Barthes i altres grans intel·lectuals. I em diuen que avui ja no en queda res d’això. Però pensar així és un error total. Cada matí, quan escolto l’emissora France Culture, sento gent que són precisament intel·lectuals. Així que sí que hi són. Són intel·lectuals concrets, és a dir, són ciutadans del present.
No ens calen referents concrets, doncs?
No ens cal una icona intel·lectual. De cap manera. Però, d’altra banda, és cert que ens falta un intel·lectual que s’hi posi, que faci una mica de connexió entre l’opinió pública i tots aquests coneixements, és a dir, com deies abans, ens manca un mediador. I per què encara és necessària aquesta articulació? Perquè ens falten projectes, cosa que vol dir que realment els necessitem. I això, la política, de moment no ho està liderant. Malauradament, políticament, no veiem cap progrés. I allà, la tasca de l’intel·lectual seria pensar una vida i una utopia concretes. Això és el que Ricoeur anomena “l’horitzó d’expectativa”. Cal fer alguna cosa que no sigui de l’ordre del present, ni de l’ordre de la simple previsió i estadística, sinó de l’ordre d’una perspectiva històrica, d’un projecte d’emancipació. Aquí sí que és cert que ens manca un cert nombre d’intel·lectuals que siguin aquests aportadors.
L’intel·lectual ha de definir el recorregut vital de la societat?
La pandèmia, per exemple, ha tret a la llum un cert nombre d’intel·lectuals i tesis interessants per caracteritzar el nostre període. Fa molt de temps que vivim d’un projecte alternatiu que està mort, que va morir perquè ens ha portat a un atzucac total. Aquest projecte alternatiu era un projecte de societat de tipus no comunista i no està reeixint del tot. Així doncs, aquest horitzó d’espera, en què molts han viscut com a alternativa al nostre món i a la prohibició de l’esperança, s’ha esfondrat històricament. Hi va haver un canvi en el règim d’historicitat que ens va portar al presentisme i que ens va portar a crear el que vam anomenar la crisi del futur, un no futur. És el que l’historiador François Hartog anomena presentisme. És cert que nosaltres tenim dret a esperar que un cert nombre d’intel·lectuals es posin a repensar el futur, però això no vol dir pensar amb categories antigues ni incloure icones que ho saben tot de tot. Això vol dir pensar-hi amb noves categories que surten del que Olivier Mongin anomena els tallers de la raó pràctica.
“Abans els intel·lectuals s’adreçaven a gent ignorant. I quan parlaven la gent estava molt més atenta. Avui, la gent sap més coses, així que, quan parlen, hi ha molt de soroll”
Una de les funcions dels intel·lectuals ha de ser incomodar, o no necessàriament?
No necessàriament. És cert que als anys seixanta i setanta parlem d’intel·lectuals que es dedicaven a la desmitificació, en molts casos teològica; era el que anomenàvem la filosofia de la sospita. Marx, Freud i Nietzsche, la famosa tríada. Ells van tenir un paper important, però també hi va haver altres intel·lectuals amb altres menes de treballs, com les anàlisis de Barthes a les mitologies, les anàlisis de Foucault, de Claude Lévi-Strauss, de Derrida… Aquí hi ha, doncs, un exercici de centrisme en relació amb el logos, centrisme en relació amb l’augment de l’interès, de l’alteritat, de l’altre, de la diferència. Tot això, marca un període fonamental que és el període dels anys cinquanta, seixanta i setanta, i avui diria que pressuposa un paradigma ultracrític. Ara bé, malgrat que Barthes criticava els aparells ideològics de l’Estat, això no vol dir que l’intel·lectual estigui abandonat a una mirada sempre crítica. Aquí és on l’intel·lectual democràtic no es pot plantejar l’opció de molestar o de ser crític a qualsevol preu per amagar la irresponsabilitat. Així ho va assenyalar Pierre Nora quan va llançar la revista Le Débat l’any 1980. Deia que una certa mirada crítica sovint amagava una irresponsabilitat. Cal tenir un ull crític, per exemple, per defensar Pol Pot i el genocidi cambodjà. A França gent com Alain Badiou encara ho defensaven. Aquesta no és una tasca positiva per a un intel·lectual. Vull dir, ho ha de fer? Max Weber parlava de l’ètica de la responsabilitat i de l’ètica de la convicció. Es tracta de mantenir els dos intel·lectuals. Cal tenir una ètica de la responsabilitat i tenir conviccions, una vehemència antològica, com diria Paul Ricoeur.
Si tenim clar que avui en dia encara hi ha intel·lectuals, algú els escolta? Ens arriben els seus missatges o queden amagats pel soroll de la societat?
Cada vegada és més difícil. Antigament, els intel·lectuals s’adreçaven a persones ignorants. Així que, efectivament, quan parlaven la gent estava molt més atenta. Avui, la gent sap més coses, així que, quan parlen hi ha molt de soroll. No és només un soroll bonic, hi ha soroll nociu també. Ara bé, el fet que hi hagi soroll és més aviat bo, és a dir que la gent, com vam veure en el moment de la pandèmia, tenia una opinió. El metge parlava i donava el seu punt de vista sobre la vacunació i això creava resistències contra els grups conspiradors. Però hi ha un efecte positiu, que és que les persones s’informen i formen les seves opinions primer per a elles mateixes. El mateix ho podem trobar en l’àmbit de l’educació. Un professor a classe no està davant uns alumnes que no saben res, sinó que s’adreça a una classe que ja té la seva opinió. Tots tenim un telèfon mòbil, que està connectat a la xarxa. Això no vol dir que sigui negatiu, al contrari, això ha de crear un intercanvi més rigorós, més ric i menys asimètric.
Llavors, segons el seu punt de vista, hem de ser optimistes pel que fa a la presència de la intel·lectualitat en la societat?
Sí, però la meva no és una posició optimista, ingènua. Soc molt conscient que hem de lluitar contra les notícies falses i la desinformació. Cal que l’expressió de l’opinió no es limiti a dos o tres intel·lectuals, sinó que la millor lluita és l’expansió de la democràcia.
Quins consells podríeu oferir als joves estudiosos i intel·lectuals que vulguin fer contribucions significatives per entendre i resoldre els problemes complexos que afronta la societat contemporània?
Com he dit, cal estar al dia de què passa al món. No poden viure en tancats en laboratoris com a rates. No es poden convertir en aquell professor que predica a l’aula una cosa que només ha llegit en un document. Cal trepitjar el carrer. I, d’altra banda, cal que aprofundim en temes com l’astrofísica, la tectònica de les plaques i sobre un cert nombre de qüestions fonamentals com la capa d’ozó, el medi ambient… En definitiva ens cal ampliar al màxim el camp del coneixements per saber com ens situem en el cosmos i quina és la nostra relació amb la Terra. Òbviament, a partir d’aquí, esperem que difonguin aquest coneixement el més àmpliament possible. I cal situar-se sempre en aquell punt mitjà entre els estudis i l’opinió pública.
D’altra banda, ens trobem en el que avui tendim a anomenar el període antropocè. Cal pensar en l’esdevenir, pensar en un futur, perquè aquest és el sentit de l’emancipació més àmplia, de més justícia, de més igualtat. És una tasca gairebé prometeica, però és una gran tasca a la qual els intel·lectuals han de respondre en una situació de crisi. Però una situació de crisi pot ser una situació extremadament favorable, precisament perquè en un món que s’esfondra, tot es pot reconstruir.
Tota crisi és una oportunitat.
De lluita. Però és precisament una tasca difícil, però important i fonamental. Cal vetllar per la transmissió del coneixement real i evitar les notícies falses.
Així doncs, aquest és el futur de la intel·lectualitat?
De fet, aquesta és la base per al manteniment d’una societat democràtica. Sense intel·lectuals no hi ha democràcia social, per tant, el paper de la intel·lectualitat ha de ser la preservació de la democràcia, la validesa de les afirmacions i el combat contra la intoxicació de posicions autoritàries, autocràtiques o de censura.
