Els mals resultats de l’informe PISA d’educació a Catalunya. Quins valors cal prioritzar?

MERITXELL RUIZ. (Reus, 1978). Llicenciada en Administració i direcció d’Empreses i Curs d’Aptitud Pedagògica per la URV i màster en Gestió Pública per ESADE-URL. Va ser consellera d’Ensenyament de la Generalitat entre el 2016 i el 2017, directora general del mateix departament del 2011 al 2016 i diputada al Parlament de Catalunya. Actualment és secretària general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.

MÒNICA NADAL. (Barcelona, 1973). Llicenciada i màster en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i M. Phil. en Women’s Studies pel Trinity College Dublin (Irlanda). Del 2002 al 2009 va ser responsable de l’àrea d’immigració de la Fundació Jaume Bofill. Actualment és directora de Recerca a la Fundació Jaume Bofill i membre del seu equip directiu. Ha estat vicepresidenta de la Mesa per a la Diversitat del CAC.

Els preocupants resultats que Catalunya obté en el darrer informe PISA han posat sobre la taula les dificultats que té l’educació a casa nostra. El model aplicat els darrers anys –malgrat un increment dels recursos dedicats a l’educació– no dona uns bons resultats acadèmics i la pròpia consellera d’Educació, Anna Simó, ha enviat una carta a les famílies amb nens en edat escolar anunciant que s’aprofundirà en el treball en la lectura, les llengües i les matemàtiques. Això, però, ens porta a interrogar-nos sobre quins valors es prioritzen i quins no tant a l’hora d’ensenyar a les nostres escoles.
Comencem pel principi: donem massa importància als estudis PISA?

MÒNICA NADAL— La nostra primera reacció no va ser de sorpresa; eren uns resultats esperats. I també pel Departament d’Educació. Fa anys que sabem que les coses no van bé, que tenim unes competències molt justetes, que no milloren. I, per tant, quan estàs en un nivell de relativa mediocritat és normal que qualsevol cop de vent se t’emporti. El que passa amb aquesta mena d’informes és que et posen davant un mirall i, mentre tu et penses que t’assembles a Finlàndia, resulta que les dades et diuen que estàs només per davant de Ceuta i Melilla. I veus que t’has envellit i que no estàs on hauries d’estar. No és que estiguem obsessionats amb aquests informes, però de tant en tant està bé mirar-se al mirall. És un bany de realitat.

Ens agrada veure’ns al mirall?
MERITXELL RUIZ — El primer que vaig pensar és que cal aprofundir en les dades: hi ha centres on els resultats són molt bons i d’altres que no. I això no té a veure amb la composició sociològica sinó amb altres coses. Què fa que un centre del Servei d’Educació de Catalunya –més enllà de si és públic o concertat– tingui uns resultats o uns altres? Cal aprofundir en les dades perquè ens diuen moltes coses i no pot ser que només surti que anem molt malament; l’escola està fent molt bona feina i no se li està reconeixent. Ha de millorar, però està fent una molt bona feina. Hem de posar el focus en tot allò que necessita l’escola per poder fer la seva feina. En els darrers anys el que està passant és que a l’escola se li està demanant absolutament tot. I els resultats de PISA no són conseqüència de l’escola sinó de tot el que està succeint a la nostra societat. I fins que això no s’entengui –els governs, les famílies, els mitjans…–, no anirem bé. Les competències bàsiques dels alumnes no milloraran fins que tothom entengui quina és la seva responsabilitat en la millora de l’aprenentatge dels nostres alumnes. De moment hi ha hagut molt de soroll.

M. N.— Deia la Meritxell una cosa que és molt important: la societat catalana ha canviat, ha canviat molt. I tenim, per exemple, un gran nivell de desigualtat, amb nivells de pobresa infantil que són molt alarmants. I també, des de fa 25 anys –tampoc és una cosa nova–, una composició en els centres enormement diversa. El que passa és que no hem dissenyat les polítiques apropiades per garantir que aquest alumnat –i el conjunt del sistema– assoleixi les competències. El sistema s’ha recolzat excessivament sobre el professorat i sobre la capacitat dels centres –amb pocs recursos, amb polítiques poc sòlides i estables– de proveir un servei. Perquè és veritat que tenim grans professionals però molta part de la feina es fa “amb voluntat” i molt d’esforç. Tot plegat és molt feble, molt fràgil. Jo crec que PISA ens pot servir per allò que els americans en diuen “a wake up call”, un “obre els ulls”: aquesta és la realitat que tens i si vols tenir un bon nivell escolar dissenya les polítiques adequades i posa-hi els recursos. En l’últim any i mig, per exemple, s’han posat molts més diners al sistema i en canvi els resultats han estat molt minsos. No pot ser! Inverteix amb intel·ligència, identifica bé els problemes, dona suport de forma adequada…!

M. R.— La Mònica em feia pensar –amb això últim d’“analitzem bé”– que aquests dies han sortit tot de possibles solucions als problemes plantejats que no resoldran res i que encara ens poden fer anar a pitjor. Em sembla irònic que el gran tema de PISA siguin els mòbils. És una anàlisi tan superficial… Hi ha un moment de posar-se les mans al cap, sense tenir en compte la bona feina que s’està fent a les escoles. A més, no estem entrant en quins són els aspectes bàsics que faran millorar l’aprenentatge dels alumnes. I amb missatges que em preocupen: estem tendint a vincular immigració i nivell socioeconòmic baix amb mals resultats. I això té dos problemes. El primer és que no és veritat perquè hi ha centres d’alta complexitat –públics i d’iniciativa social– que tenen molt bons resultats. I que se’n surten molt bé. L’altre problema és que és molt determinista: estem dient que si tens un origen de fora o tens una condició econòmica humil… no podràs arribar enlloc. Doncs escolta, si és així, potser que tanquem les escoles! Doncs no, no és veritat. I com que això fa temps que ho estem fent, les polítiques tendeixen a ser erràtiques. Ja es dona per descomptat que segons quina classe… no anirà bé. I això també es trasllada als docents. És una dinàmica que cal trencar: l’escola té la funció de proporcionar oportunitats a qualsevol alumne, vingui d’on vingui. Però com que ara a l’escola li hem donat mil i una funcions…

Si cadascú no es fa corresponsable del que li toca és difícil que l’escola es pugui centrar en el que cal

Meritxell Ruiz

M. N. — Els resultats de PISA posen de manifest que no és només un problema dels alumnes desfavorits o dels immigrants; sinó que en el conjunt del sistema el nivell ha baixat: tenim temes estructurals que s’han d’abordar i que afecten per igual a tothom. De totes maneres, l’associació de baixos resultats a pobresa és clarament abusiva, tot i que és evident que té una base científica. Va ser indignant quan el Departament va escudar-se amb l’alta representació d’immigrants a la mostra per justificar els mals resultats. “Perdoni, com diu?”. Sigui com sigui, la situació que vivim incrementa la responsabilitat de l’escola, la seva funció és encara més rellevant, perquè educar els fills de classe mitjana és molt fàcil; sovint ja et venen educats de casa i per ells l’escola és irrellevant. On l’escola –el sistema educatiu– juga el seu valor veritable és quan dona les eines que necessita per desenvolupar-se a aquells que si no les obtenen allà no les obtindran enlloc. Aquí és on hem de posar la intel·ligència i preguntar-nos com hem d’acompanyar.

M. R.— I després, de nou, aprofundir: no tota la immigració té les mateixes dificultats, per exemple. No és el mateix que tu tinguis com a llengua materna el castellà que tinguis l’urdú. O que tinguis un origen amb un alfabet diferent. Tampoc és el mateix entrar al sistema a P3 o a 3r d’ESO: quan més anys passen els nens a un centre, millors resultats tenen. Doncs potser hauríem d’atacar per aquí. Hem d’invertir bé en aquesta canalla perquè pugui tenir oportunitats. El determinisme fa molt de mal.

Parlem d’allò a què es dedica temps a l’escola. Com que li demanem tantes coses estem donant massa poca preeminència al valor d’aprendre a llegir i a escriure, a allò bàsic, a tenir domini oral i escrit?
M. R.— No sé si a l’escola ha anat així però socialment i a nivell de polítiques sí, ho hem fet, els darrers anys. Hem parlat molt d’altres coses i poc d’allò que és instrumental per accedir a aquestes “altres coses”: si no hi ha un nivell de lectura no hi haurà un bon nivell competencial en res. Si un nano no pot entendre el que llegeix, és molt difícil que pugui progressar. Si un nano no sap expressar el que sent, és molt difícil que puguem treballar altres temes com l’educació emocional. Hi ha d’haver, en el cor de l’aprenentatge coses que han de ser bàsiques. I en canvi, els darrers anys als centres tenim la sensació que se’ns ha demanat que parléssim de salut, d’alimentació, de desenvolupament físic, afectivo-sexual… i no de com treballem bé la llengua o la competència matemàtica per poder accedir a aquests coneixements. Aquests missatges també són importants, perquè al final què li estàs demanant, a l’escola? Que faci de tot. Ara també se’ns demana que treballem la salut mental…
El missatge ha de canviar: jo com a mare puc fer unes coses que l’escola no cal que faci; ara, si a casa no es fan segons quines coses, les haurà d’acabar fent l’escola. Ara els nens arriben amb molta menys autonomia a l’escola i si t’has de dedicar a una cosa, no en faràs una altra. Per què ho dic? No pot ser que a P3 els arribin nens encara amb bolquer i que les famílies diguin: “bé, és que a l’escola serà més fàcil d’anar-los-el traient”. Si cadascú no es fa corresponsable del que hauria de fer… és molt difícil que l’escola es pugui centrar. O la concentració: si a l’escola hem de treballar la concentració des de zero perquè a casa tot és dispersió… deixarem de fer altres coses. Què vull dir? Que sí, ens hem de centrar més en llengua i en matemàtiques, però cal reflexionar sobre en quines condicions portem els nens a l’escola.

Tot el que ens sobrepassa, no sabem què fer-ne, ho estem fiant a les noves generacions i, subsidiàriament, a l’escola perquè ho treballi. Li demanem massa

Mònica Nadal

M. N. — El que ens està passant els darrers anys és que tot el que ens sobrepassa, no sabem què fer-ne, ho estem fiant a les noves generacions i, subsidiàriament, a l’escola perquè ho treballi. És evident que l’escola no pot ser aliena al món i que cal treballar la consciència ecològica o feminista però l’escola no pot renunciar a allò que és fundacional perquè després et puguis desenvolupar: la comprensió lectora, l’oralitat, l’escriptura competent, les matemàtiques… coses que t’endrecen el cervell. Si no has aconseguit aquest coneixement… malament rai.
Ara, el que hem d’evitar també és concentrar-nos només en això, que és el que ha acabat passant a altres països: com que això és tan important, deixem de banda tot el que “és superflu” –les arts, la música, la filosofia… Això seria un empobriment espectacular, perquè l’escola a banda de dotar-te d’aquests instruments bàsics per seguir aprenent també et construeix com a persona per estar en el món. I, per tant, has de tenir molts altres inputs per desenvolupar la consciència estètica o utillatge per pensar; moltes altres coses que si l’escola no les dona sí que estem davant un escenari d’enorme iniquitat, perquè són el tipus de coses que les famílies de classe mitjana poden donar als seus fills però les altres famílies, no. I això sí que seria un empobriment radical de les teves opcions vitals. Per tant, hem de trobar una manera de què l’escola garanteixi això i al mateix temps doni tots aquests altres elements bàsics, instrumentals, que et permetran desenvolupar una vida personal i professional i poder contribuir a la societat.

S’estan manifestant d’una forma bastant semblant. De fet, la carta de la consellera també va allà mateix: cal reforçar els bàsics. És això, “back to basics”, simplement?
M. N. — Si tornar als bàsics vol dir una escola que s’ensenyen les quatre regles i prou, no, és clar. Si és “garantim els bàsics” i alhora creem una escola que garanteixi a l’infant tot allò que necessita per desenvolupar-se… llavors sí.

M. R. — Jo, si em permeteu, posaria el focus al revés. És evident que l’escola ho ha de fer, parlar de totes aquestes altres coses. Però és que ho fa i ho ha fet sempre! On més es parla de valors, on més es parla de respecte, on més es parla de sostenibilitat, d’escolta, d’empatia… és a l’escola! Quin problema tenim? Que a l’escola hi estem 175 dies dels 365 que té l’any i que l’experiència de l’alumne fora de l’escola no és el que diem a l’escola. I això l’escola no ho pot compensar. Li estem demanant a l’escola que contraresti tota una sèrie de mancances socials i sola no se’n podrà sortir. Al revés, estem ofegant els docents. I alhora no escoltem els adolescents. N’hi ha alguns de Secundària que et diuen que, quan arriben a casa, sopen sols i no poden parlar amb ningú perquè estan sols, perquè els seus pares encara estan treballant. És que aquest adolescent no parla amb ningú, fora de l’escola. Això no pot ser. I també s’hauria de plantejar a escala global perquè és tan difícil la conciliació en aquest país; si treballes en un supermercat, arribes a casa a les deu de la nit i no pots educar. I llavors l’escola ho ha d’arreglar tot…

Li estem demanant a l’escola que compensi tota una sèrie de mancances socials. I sola no és possible que se’n surti. A més,
fent això estem ofegant els docents

Meritxell Ruiz

M. N. — Hem de pensar a través de quins instruments podem anar generant canvis concrets. Les famílies fan unes coses o no les fan perquè hi ha un marc institucional que permet certs horaris. Però hi ha coses per fer: podrien desenvolupar-se polítiques d’acompanyament, d’apoderaments familiars. Després hi ha un àmbit, que no té tant a veure amb les famílies que és com garantim que allò que es viu a l’escola –que és un marc democràtic, civilitzat, on els alumnes es poden expressar– es traslladi a l’exterior. Hi ha tot el tema de les activitats extraescolars, que està infradesenvolupat: entendre que el dret a l’educació no és el dret a l’escolaritat, estrictament, sinó que educar un infant és garantir que té accés a entorns educativament rics en el seu voltant. Que et permeten desenvolupar el que has après a l’escola. S’han de fer moltes coses. El que no podem fer és dir: com que no ho tenim resolt, que ho faci l’escola. No, això no pot ser.

S’ha fet un èmfasi excessiu en el que és l’educació col·lectiva, el treball en grup, en detriment del treball individual?
M. N. — Tinc la sensació que no. Ara, és veritat que hem introduït el treball col·lectiu i que no s’està fent bé. En realitat és un treball individual i desigual, que depèn de la voluntat de cadascun dels estudiants. No és un aprenentatge de què vol dir treballar en col·lectiu, que seria la gràcia: aprendre a escoltar-se, a negociar, a arribar a acords, a expressar els desacords de forma constructiva. Però no es fa bé i l’experiència resulta frustrant. Ara, el gruix del treball a Secundària segueix sent individual. Això és el que diuen les enquestes.

“L’escola no pot ser aliena al món i cal treballar la consciència ecològica o feminista, però, al mateix temps, no pot renunciar a allò fundacional per desenvolupar-te”

Mònica Nadal

M. R. — El problema és que hem començat la casa per la teulada, com passa sovint: s’ha posat de moda l’aprenentatge cooperatiu i ens hem posat a fer-ho sense grans plantejaments –en aquests casos és on no funciona. On sí que funciona és on hi ha hagut una reflexió prèvia preguntant-se què és necessari que s’aprengui a nivell individual i què a nivell col·lectiu –perquè si no hi ha coses que no les aprens.
La qüestió de fons és que en aquest país, durant molts anys i encara ara, debatem sobre metodologies i no sobre l’aprenentatge. El focus del debat no pot ser quines metodologies usem: tenim escoles amb molt bons resultats usant pedagogies tradicionals i d’altres també amb molts bons resultats usant pedagogies dites innovadores. I al revés. Per tant, el debat per mi hauria de ser: com aprenen els nens avui en dia? I és clar, si ens fixem en això ens adonarem que no tots els nens aprenen igual, per tant necessitaré usar diferents metodologies a la mateixa aula (fins i tot, a vegades mètodes diferents en funció de què estàs ensenyant). I aquest no ha estat el debat. Hem estat debatent sobre si hem de fer classes magistrals o no, sobre si hem de fer treball cooperatiu o no, sobre si han de memoritzar o no, si hem de fer servir llibres de text o no. Deixem de pensar en metodologies permanents i per a tothom.

M. N. — Certament. El focus ha d’estar en l’aprenentatge. La innovació pedagògica ha de servir per incrementar-lo. Si això no passa, no té cap sentit mantenir aquell model pedagògic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *