El títol no és un joc de paraules. Filosofar no-serveix-per-res-concret i, tanmateix, és inevitable i imprescindible. Es pot negar la interrogació sobre la realitat, la vida, el món social, l’existència, etc., i el sentit (o no) de tot plegat? Són preguntes que toquen fons, la causa final d’Aristòtil. L’humà es demana el perquè últim: què és, qui és, què pot fer amb la seva vida. Per a Camus la pregunta total és el suïcidi, el sentit o l’absurd.
Volem anar més enllà del present perpetu dels altres animals, que viuen cada dia per l’altre. Només l’humà té religió i ideologia: discursos tancats, amb pretensió de veritat absoluta, permanent, patentada (i en les religions, de transcendiment de la raó). Però també hi ha els relats que s’autoobliguen a seguir només la raó i la coherència: són els de la ciència i la filosofia.
La ciència vol descriure com funciona la realitat. Les seves afirmacions han de casar amb el món material i són obertes, revisables i provisionals. Popper proposa el principi de falsabilitat: només és científica l’afirmació que preveu que no-pot-passar, que se la juga prohibint hipotètiques dades com a impossibles. D’aquí els canvis successius en la història de la ciència, i de retruc, tantes explicacions distintes, però cada cop més ajustades a més i més fenomens.
Hi ha progrés filosòfic? Segur que es progressa personalment en distància crítica, en calma i serenor, i en capteniment ètic (d’ethos, teoria de la vida). Ens diuen res l’idealisme, l’estoicisme, l’escepticisme, el relativisme, etc.? La filosofia és actitud i art de vida, però alhora philo-sophia és també reflexió sobre el saber, activitat sobre una altra activitat, com el metallenguatge sobre el llenguatge. Hi ha filosofia del llenguatge, filosofia de la ciència, filosofia de la religió, filosofia política, etc. Segons Hegel només al capvespre s’envola el mussol de Minerva, la deessa de la saviesa. El mussol surt quan tot ja s’ha acabat.
