Els darrers anys s’han publicat, especialment al món anglosaxó, nombrosos treballs per analitzar els moviments de la ultradreta, els populismes i el cinisme, i sovint fan referència al ressentiment com a clau interpretativa. Per altra banda, per una aproximació en l’àmbit de la filosofia política, tot seguint l’aportació de Nietzsche, cal tenir present The Polemics of Ressentiment (2018), un llibre que a Catalunya hauria de ser de lectura obligada per més d’un polític.
El ressentiment és com un fluid reconcentrat de ràbia i agror precursor de l’odi; és, doncs, un sentiment negatiu, covat i refregit, que ens col·loca en una actitud d’atac cap a aquells que considerem responsables de la nostra frustració. Se sol destacar que l’odi és un dels elements més destructius en les relacions humanes. No cal insistir-hi, però en tot cas la superació de l’odi ens porta per terrenys de la moral personal relacionada directament amb les pautes religioses o seculars, de cada individu. En els grups humans l’odi pot generar violència, ja que és un sentiment de forta intensitat que s’amplifica notablement en actuar dins el grup de pertinença.
Però, des d’una perspectiva evolutiva, el professor Paul Dumouchel, en el llibre Can We Survive Our Origins? (2015), en fer l’anàlisi de la violència humana subratlla específicament la forta significació social del ressentiment quan diu que “els humans distingim entre dany i lesió o delicte, una altra manera de dir que ens preocupem més per l’agressió en si que per les seves conseqüències físiques immediates”. I afegeix: “El ressentiment i l’animositat que manifestem als que ens han agredit són una expressió del fet que, nosaltres els humans, estem més interessats els uns pels altres del que ho estan altres animals socials. Aquesta reciprocitat en l’interès pels altres és al mateix temps una expressió de, i el mitjà pel qual es construeix, la major interdependència que hi ha entre nosaltres”.
“Quan el ressentiment intervé en política, s’insereix directament al cor del sistema i ja no permet construir res de bo; no queda ni un bri de confiança”
Des d’una altra perspectiva, Steven Pinker, professor de psicologia a la universitat de Harvard, en el seu llibre The Better Angels of Our Nature (2011), també fa un oportú comentari acadèmic en el terreny de la política internacional dels estat-nació al segle XX: “Combina el narcisisme amb el nacionalisme i obtindràs un fenomen implacable que els politòlegs anomenen ressentiment: la convicció que la pròpia nació o civilització té un dret històric a la grandesa malgrat la seva humil condició que només pot ser explicada per la malvolença d’un enemic intern o extern. El ressentiment desferma les emocions de domini frustrat –humiliació, enveja i ràbia– a les quals els narcisistes són tan propensos”.
Desterrar els ressentiments de la política
Quan el ressentiment intervé en política, s’insereix directament al cor del sistema i ja no permet construir res de bo; no queda ni un bri de confiança. És una posició negativista, més preocupada per destruir que per construir, encara que vagi lligada a un marc teòric prou simple i contundent que ofereixi la salvació del món amb la fermesa de la propaganda política tradicional.
No és gens aconsellable fer política “contra l’enemic” perquè, en definitiva, es tracta d’un mecanisme destructiu i autodestructiu. Dit així, no semblaria tan difícil desterrar el ressentiment de la política. Només caldria un moviment lateral cap a una posició assertiva, i al mateix temps constructiva, amb l’empatia suficient per acceptar el conflicte amb naturalitat, humor i respecte. És a dir, no hi ha enemic si tots ens respectem, ens reconeixem amb la mateixa dignitat i no fem servir cap milícia armada. Però, les manifestacions polítiques del ressentiment són tan diverses a la història com diverses són les psico-polítiques; de fet, en els darrers anys, en aquest país se n’han fabricat, almenys, dues modalitats ben definides:
La primera la podríem nomenar ‘Qui dies passa, anys empeny’. En aquesta modalitat el polític adopta el paper de la víctima que només troba consol en l’enfrontament superficial (habitualment escenificat com a ritual anodí) contra allò que el destrueix però que a la vegada justifica el seu rol devíctima permanent. Cau en l’autocompassió com a signe més destacat d’una feblesa de fons. El preu que es paga per causa d’aquest refregit d’emocions és, finalment, la pròpia incapacitat per desplegar tot el potencial humà; la vitalitat política queda esquinçada. A voltes, aquesta variant pot esdevenir fàbrica de personatges emprenyats que sublimen la impotència política amb una retòrica banal en l’intent (probablement inconscient) d’eixamplar la tomba de la decadència.
En el fons, en el marc polític, el ressentiment és símptoma d’inseguretat, de fragilitat i de manca d’arguments dialèctics. Per això sovint s’expressa amb crits que interrompen constantment el diàleg
La segona varietat és: l’orgull i el malson d’un imperi invertebrat. És l’opció política que explota el ressentiment dels ciutadans que, per raons culturals, econòmiques o d’una altra mena, es troben vivint en una societat on se senten a disgust. Els motius són diversos, però la contraposició amb el sentiment propi es fa en negatiu en la mesura que “els altres” volen esquerdar un constructe sagrat. Els seus líders actuen directament sobre les emocions negatives per aprofitar el gran potencial víric que té l’odi. La cultura política associada a aquest plantejament està molt marcada per un procés històric d’arrel ultraconservadora: la contrareforma, l’absolutisme, els més de tres segles i mig d’inquisició, la revolució industrial no assumida, la desfeta liberal, les dictadures, l’espionatge polític, la corrupció sistèmica, i molt especialment l’esperit colonitzador. Per això, tal com varen destacar alguns analistes, aquesta variant (originàriament finançada per la gran banca) ha fet la funció d’avant-sala del feixisme.
Convé recordar que l’expresident del govern del Regne d’Espanya, José María Aznar, ja va introduir, indirectament, aquesta temàtica en el debat polític de l’autodeterminació amb aquest avís-instrucció (octubre del 2012): “España sólo podría romperse si Cataluña sufriera antes su propia ruptura como sociedad, como cultura y como tradición. Cataluña no podrá permanecer unida si no permanece española”.
No podem caure en el parany
El filòsof Slavoj Žižek, en el seu llibre Violència (2008), en fa una magnífica descripció d’aquest conegut parany que porta associat el ressentiment, tot recorrent a una explicació de caire popular: “Una bruixa bona deixa triar al pagès: la bruixa li donarà una vaca a ell i dues al veí o bé li pren una vaca a ell i dues al veí. El pagès immediatament tria la segona opció. Gore Vidal ens explica el perquè de manera succinta. «Per mi no n’hi ha prou de guanyar –l’altre ha de perdre». La trampa de l’enveja/ressentiment és que no només dona suport a la regla del joc on la meva victòria equival a la derrota de l’altre. També implica una distància entre els dos; que no és una distància positiva (tots podem guanyar i no hi ha perdedors), sinó una de negativa.”
En el fons, en el marc polític, el ressentiment és símptoma d’inseguretat, de fragilitat i de manca d’arguments dialèctics. Per això sovint s’expressa amb crits que interrompen constantment el diàleg, la rancúnia es plasma en un somriure fals del tot contrari a la mirada noble (en el sentit de real i autèntica) que hauria de prevaler en el domini de les idees.
Tot polític amb una mínima capacitat per sentir-se responsable de la repercussió de les seves accions hauria de tenir la precaució de no fer ús del ressentiment. Però el doctor Gregorio Marañón en la seva biografia de l’emperador Tiberi ja va constatar que “(…) ocurre por el contrario muchas veces que, al triunfar, el resentido, lejos de curarse, empeora. Porque el triunfo es para él como una consagración solemne de que estaba justificado su resentimiento; y esta justificación aumenta la vieja acritud”.
L’avantatge en tot això és que el ressentiment es detecta amb facilitat, però el gran inconvenient és que dona vots als que el fan servir com a fonament del seu projecte polític; especialment quan a l’ombra hi tenen el suport dels oligarques provincians que sempre mantenen el col·laboracionisme amb el règim monàrquic-tradicionalista com el seu full de ruta històric.
Joaquim Franch és autor del llibre Abans de fer política. Condició humana i poder (El Núvol, 2017)
