Rafael Bisquerra, president de la Xarxa Internacional d’Educació Emocional i Benestar i director d’un postgrau en Educació Emocional, repassa les eines tenim per reaccionar davant d’aquesta emoció.
Podem qualificar la societat actual de societat frustrada?
Primerament, cal tenir clares diverses premisses. La frustració és inevitable i ha estat una constant en la història de la humanitat. De fet, probablement mai abans havíem tingut un grau tan bo de nivell de frustracions. Ara bé, en la mesura que eduquem les futures generacions en una baixa tolerància a la frustració, tenim la percepció que mai n’havíem tingut tanta. Però això és una distorsió aberrant de la situació. La frustració és un tema molt apassionant del qual la majoria de les persones en saben molt poc perquè no se’ns ha educat emocionalment. I com que en els darrers seixanta anys hem passat a viure en la societat de l’opulència, no se’ns ha educat en la tolerància de la frustració.
Intentem desgranar una mica més algunes d’aquestes idees. Si la frustració és inevitable, vol dir que estarem, en més o menys mesura, frustrats tota la vida?
Això vol dir que al llarg de tota la nostra existència viurem en entorns i experimentarem estímuls que ens provocaran frustració. Frustracions, sobretot, relacionades en dos aspectes bàsics de la vida: l’amor i la professió.
En aquests dos aspectes de la vida tindrem la majoria de fracassos?
El fracàs és l’experiència que provoca l’emoció de la frustració. Són dues coses una mica diferents.
Són, l’amor i la feina, les dues causes pricipals de la frustració?
Les principals, però no les úniques. N’hi ha moltes altres. El joc, per exemple, també pot ser un motiu de frustració.
Per què si, segons vostè, “mai abans havíem tingut un grau tan bo de nivell de frustracions” ara tenim la percepció que mai havíem tingut tanta frustració?
Poso un exemple. Un nen o nena de tres o quatre anys vol una trompeta. La vol aquí i ara, perquè si no la té immediatament el món s’ensorra. Si no aconsegueix l’instrument fa rebequeries, plors i crits. Aquesta escena és normal i tots els pares la podem imaginar. Això vol dir que experimenta un alt nivell de frustració? No, això vol dir que té un baix nivell de tolerància a la frustració. Dues coses ben diferents. Què vull dir amb això? Que hem de distingir entre grau de frustració i grau de tolerància a la frustració.
Deixem-ho clar. Quina seria la diferència?
El grau de frustració depèn de l’esdeveniment. En canvi, el grau de tolerància a la frustració depèn de la persona.
Les respostes impulsives a la frustració són, segons els trets personals i l’entorn social i ambiental, bàsicament dues: la fúria o la ira, que acaben en violència; o, bé la tristesa, que predisposa la persona a la inactivitat.
Pot posar exemples de frustracions de diferent nivell?
Sí. En un esdeveniment públic ens demanen tancar una persiana i no som capaços de tancar-la perquè no entenem el mecanisme. Aquest nivell de frustració és mínim; com a molt farem el ridícul pel fet d’estar en un acte públic, però hem d’estar preparats per superar-ho. A partir d’aquest exemple, podríem posar-ne altres que cada vegada suposessin un alt més grau de frustració. Un exemple de nivell més alt: un comercial, el sou del qual depèn de les vendes, no ven res durant mesos. Una frustració de bastant nivell: una persona d’Amèrica Llatina que ha emigrat i que ha hagut de deixar els seus fills petits allà i no sap quan els tornarà a veure. I, finalment, una frustració d’alt nivell que em va impactar molt: una mare que no va poder salvar el seu fill, que va caure accidentalment per un balcó. Personalment, tinc detectats més de vint nivells de frustració. En aquesta llista hi haurien frustracions amb els fills, amb la parella, amb els amics, professionals, a causa de malalties o accidents… Per tant, cadascú ha de pensar quines són les seves frustracions, en quin grau de frustració està i quin nivell de tolerància a la frustració té. I pensem: en quin llindar jo seria incapaç de tolerar cadascuna d’aquestes frustracions?
Som una societat cada vegada més intolerant a la frustració?
Dins de l’educació emocional intentem desenvolupar cada vegada més competències emocionals, una de les quals és augmentar el nivell de tolerància a la frustració. D’aquest tema precisament en parlarem al I Congrés Internacional de la Xarxa Internacional d’Educació Emocional i Benestar (RIEEB) que se celebrarà a Barcelona del 22 al 24 d’octubre. L’objectiu d’aquest esdeveniment és prendre consciència de l’educació emocional, posar-nos al dia de les darreres novetats científiques i contribuir a difondre la importància de les competències emocionals –una és la tolerància a la frustració–, les quals haurien de ser un contingut important de l’educació formal, però que malauradament no ho són. I això té conseqüències importants. Sabem que un nen amb baixa tolerància a la frustració, a qui no se li posen límits, que la seva intel·ligència emocional és —dit en paraules suaus— normal tirant a baixa, quan arriba a l’adolescència és un còctel explosiu, de conseqüències imprevisibles. Aquesta idea, però, només és un argument més per educar-nos emocionalment i augmentar la nostra tolerància a la frustració. I això té molt a veure amb la resiliència, perquè un dels aspectes d’aquest valor és precisament tenir un alt nivell de tolerància a la frustració.
Com més opulent és una societat, menys tolerant és a la frustració?
Com més opulent és una societat més probabilitat hi ha que les famílies, però també alguns professors, puguin afavorir un tipus d’educació que no tingui en compte la tolerància a la frustració. En les societats menys opulents, com va ser la nostra fins a la dècada dels anys seixanta —durant la postguerra sovint no sabies què dinaries al migdia—, els ciutadans inevitablement es van veure obligats a tenir una alta tolerància a la frustració. En canvi, a partir de la dècada dels seixanta, quan va tenir lloc un fort desenvolupament econòmic i material, les frustracions que la gent fins aleshores havia rebut de forma natural van desaparèixer. I, a partir d’aleshores, degut a una baixa tolerància a la frustració, qualsevol petita frustració es va començar a percebre com si fos d’un alt grau .
Quines són les conseqüències de la frustració?
La frustració sempre suposa un impacte emocional que ens fa sentir malament. Ens genera un sentiment de fracàs que fins i tot pot afectar la nostra autoestima i el nostre benestar. Les respostes impulsives a la frustració són, segons les seves característiques personals i segons l’entorn social i ambiental on viu, bàsicament dues: per una banda, la ira, la fúria, la ràbia o la còlera, emocions que predisposen a la violència; o, bé la tristesa, emoció que predisposa la persona a llançar la tovallola i a la inactivitat, és a dir, a no tornar-ho a intentar. Una part importantíssima de la violència és conseqüència de la frustració, per això des de la RIEEB proposem que tots els sistemes educatius del món desenvolupin competències emocionals, sobretot la regulació de la ira com a prevenció de la violència sabent que una part d’aquesta prové de la frustració.
La frustració sempre és negativa? Dit d’una altra manera, és positiu que els infants, de tant en tant, tinguin alguna frustració?
Evidentment. De vegades, els pares, per no tenir fills frustrats, intenten evitar-los la frustració. Però no, han d’experimentar la frustració i han d’aprendre a afrontar-la. I això no vol dir pas que siguem persones frustrades, vol dir educar-nos per augmentar la nostra tolerància a la frustració i poder fer front a situacions súmmament adverses. I quan això passa les persones poden adoptar dues postures: una és criticar, maleir o queixar-se i, l’altre, aprendre de l’experiència. Què aprenem de la frustració? Aprenem a augmentar el nostre nivell de tolerància a la frustració, però, a més, podem aprendre a prevenir situacions frustrants futures.
Per exemple?
El 1879, Thomas Edison va patentar la bombeta després d’experimentar amb més de mil materials diferents. Diuen que un periodista li va preguntar fins quan pensava continuar provant. La seva resposta va ser clara: “Tots els fracassos soferts m’han permès saber què és el que no funcionava”. Això és aprendre de la frustració. En qualsevol cas sempre hem d’evitar caure en l’anomenat ‘síndrome de la indefensió apresa’, una frustració molt comuna en l’àmbit acadèmic.
En què consisteix?
És quan una persona, després de repetir una mateixa acció diverses vegades sense obtenir resultats favorables, decideix abandonar i no esforçar-se més. Aquest símptoma l’experimenten avui molts alumnes de Secundària. Pensen que facin el que facin mai aconseguiran un èxit acadèmic perquè ja arrosseguen molts fracassos degut al seu nivell de frustració.
Fins ara, tota generació de catalans ha tingut motius per estar frustrada per alguna cosa. La frustració dependrà de la seva capacitat de resiliència.
A mesura que ens fem grans tolerem més les frustracions?
Sí, en general, al llarg de la vida aprenem a tolerar les frustracions perquè inevitablement anem experimentant frustracions i perquè inevitablement no ens queda més remei que suportar-les. La meva proposta, precisament, és que mitjançant l’educació moltes d’aquestes situacions no acabin en violència, estrès, presa de decisions errònies, ansietat, depressió, tristesa… Una persona que ha desenvolupat competències emocionals, té un alt nivell de tolerància a la frustració i està en millors condicions per afrontar condicions adverses.
Aquest any hem parlat molt de frustració.
La primera vegada va ser el passat mes de febrer arran de les manifestacions violentes en protesta per la detenció de Pablo Hasél.
I, després, aquesta frustració i violència també l’hem trobat en el procés d’independència i en l’evolució de la pandèmia. Durant la pandèmia, per exemple, han augmentat els casos de violència de gènere a conseqüència d’una frustració acumulada durant un any i mig.
La frustració és una emoció només individual o també pot ser social? És una emoció que es contagia?
La gent es pensa que les emocions sempre són experiències subjectives, personals i individuals, però totes les emocions tenen una dimensió col·lectiva provocada per contagis i climes emocionals. A Catalunya, per exemple, en aquest moment hi ha un clima emocional polític de frustració relacionat amb el procés d’independència. Aquests climes es creen en la mesura que sorgeixen respostes emocionals de forma espontània o de forma provocada, per exemple, per part dels partits polítics, com va ser el cas del moviment antijueu promogut pel règim nazi en els anys trenta.
Sovint, en referència als joves, es parla de ‘generació frustrada’. És perillós això?
Quan parlem de generació frustrada hauríem de concretar a quina generació ens referim. I frustrada per què? Fins ara, tota generació ha tingut motius per estar frustrada per alguna cosa. La frustració dependrà de la seva capacitat de resiliència. Precisament, Catalunya, al llarg de la seva història, ha estat un país que ha brillat per la seva capacitat de resiliència i pel seu alt nivell de tolerància a la frustració. Per exemple, no va ser l’11 de setembre del 1714 una gran frustració? Quin sentit té celebrar una derrota? Segurament som un dels pocs països del món que celebrem una derrota. I l’única explicació d’aquesta festa és la capacitat per afrontar l’adversitat que ha demostrat Catalunya els darrers tres-cents anys.
Acceptar la frustració és conformar-se amb la realitat?
No! Tenir tolerància a la frustració no vol dir que ens hàgim de conformar amb qualsevol cosa. Acceptem la frustració perquè sabem que a la llarga estem en un procés de millora. Ningú pot posar en qüestió que l’11 de setembre del 2021 estàvem millor que fa tres-cents anys. El problema és un altre. Sovint, allò que ens costa veure és el progrés, perquè el progrés no és notícia. Per exemple, el dia que van caure les Torres Bessones moltes persones van descobrir que existien. La majoria de notícies que avui llegim a la premsa ens provoquen frustració. Si analitzem períodes amples de temps, ens adonarem que el progrés existeix però que no el valorem suficientment. Cal que les noves generacions prenguin consciència de la sort que tenen de viure l’any 2021. Cal recordar que la pandèmia de pesta del 1318 va cobrar-se la mort de la meitat de la població mundial d’aquell moment.
Com podem augmentar la nostra tolerància a la frustració? Algun consell pràctic que puguem aplicar a l’aula, a la feina o en el nostre dia a dia?
Primer hem de prendre consciència de les pròpies emocions i això vol dir ser conscient de quan estic frustrat, per què estic frustrat i reconèixer si aquesta frustració m’està activant la ira i la ràbia o, en contra, em predisposa a la tristesa, per tant, a la inacció.
I, després?
Desenvolupar la regulació emocional, que vol dir la capacitat de transformar (escurçar, allargar, intensificar, atenuar, transformar…) les experiències emocionals des de l’autonomia personal. Hem de tenir clar que, al final, tots desitgem experimentar el benestar i aquest no és el resultat de no fer res, sinó de l’esforç i d’un dur treball. L’entrenament en consciència, regulació, autonomia i autoestima emocional inclou tècniques de relaxació, lectura emocional, grups de discussió, simulacions, etc. Demana, com tothom pot imaginar, un treball molt ampli.
