Un cop arribats a aquesta època de l’any, ens delim per descansar. Si més no, això és el que sentim a dir arreu. Les vacances s’esperen amb una càrrega d’esperança en les seves possibilitats que amenaça amb fer-les fracassar abans encara que hagin començat.
Entrar en «mode descans» és menys senzill del que aparenta. Desconnectar del ritme, la inèrcia, la preocupació, etc. demana més voluntat de la que pensem. De vegades, fins i tot una càrrega d’humilitat per a confiar en què, mentre desapareixem de certes coses, no hi haurà cap daltabaix. Certament això va a tarannàs, i també hi ha qui és beneït amb el do de saber canviar de xip amb més rapidesa.
Tanmateix, el descans és molt més que desconnectar o evadir-se. Essent tots dos, ingredients que contribueixen al descans, aquest –tal com passa amb la son– aspira a ser reparador. I això, la mera evasió no ho pot.
Propiciar les accions (o inaccions), els ambients, les condicions que vehiculen un veritable descans, de vegades és més feixuc que, simplement, planificar alguna cosa que ens ajudi a desconnectar. La desconnexió té les seves virtuts, i és que ens ajuda a prendre distància –física, mental i afectiva– d’una realitat. Guanyada aquesta distància, cal encarar allò que ens nodrirà, que refarà els nostres dipòsits d’alegria, d’esperança, de creativitat, de tenacitat, de fortalesa… Fins i tot el dolce far niente té molt a veure amb aquesta dinàmica de descans reparador quan es dona en la seva versió més contemplativa. Un retorn a percebre la vida.
Quan les nostres vacances –o els nostres temps d’oci més quotidians– només s’omplen a força de dinàmiques d’evasió, el seu efecte benèfic és de curt recorregut. No farà falta massa cosa per a què, reincorporats a la quotidianitat, tornem a sentir que ens falta corda. El veritable descans, en canvi, pacifica, permet recobrar lucidesa, genera força i desperta creativitat.
Les vacances són també un temps que afavoreix una flexibilitat a l’hora de respondre a les invitacions que la vida ens regala. De tant en tant apareixen el que anomeno «trapezis de descans»: situacions no programades que cal agafar al vol o es malmeten. És una retrobada gustosa amb la part més espontània de la vida que, tot sovint, arriba carregada de beneficis. De vegades, hem programat tant el temps de descans, que ens exigim un ritme equivalent a l’ordinari. Deixar que ens passi la vida, forma part de les vacances. Escoltar el que el cos o l’ànima ens demanen en un moment donat i donar-los-ho, és part d’aquest descans regenerador.
D’aquí que aquests moments siguin, d’alguna manera, un temps de trobada; o millor encara, de re-trobada. Retrobada amb nosaltres mateixos, amb el nostre ésser, amb els nostres sentiments, amb el nostre cos, amb el nostre interior, amb esperances i somnis, amb aprenentatges… Retrobada amb el sentit o el sense sentit de la vida, amb els projectes, amb la realitat. Retrobada també amb altres, amb els qui estimem o trobem a faltar, amb els qui fa molt que no podem compartir una estona assossegada, amb qui acaba d’arribar a la nostra vida i desitgem explorar-ne la relació. Retrobada també amb les circumstàncies que conformen la nostra vida quotidiana, les nostres dedicacions, els nostres hàbits.
Si l’inici del descans passa per «no pensar en res», l’efecte del descans reparador és podem tornar a pensar sobre les coses des d’una altra col·locació, amb un altre to i una altra perspectiva. Desconnectem per a, després, ser capaços de re-connectar-nos a fons amb la vida veritable.
Natàlia Plá és doctora en Filosofia / Text publicat a la web de l’Àmbit Maria Corral.
