Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“‘Els docents, tenim por?’”, per Xavier Serra


La inseguretat professional pot fer molt de mal: ¿s’imaginen un bomber que no pot comptar amb el suport dels seus companys en l’extinció d’un incendi, o un cirurgià que no estigui cert de les habilitats des seus assistents al quiròfan, o conductor d’aquets camionarros de la neteja que buiden els contenidors que dubti de les revisions que li han fet a la màquina? En fi, en aquests i en altres casos, necessitem tenir les esquenes cobertes, principalment per desenvolupar al 100% les nostres potencialitats professionals. 

Doncs bé, els docents estem desemparats. Ho denuncio. És ben cert que, si hi ha una desgràcia, les assegurances o els advocats del Govern ens protegiran, però ¿qui ens salva dels atacs a l’honor, tan consentits a les nostres societats? Ningú gosa qüestionar de forma prejudicial la vàlua d’una caixera de supermercat, de la infermera que li fa una cura o del jutge que ha de dirimir un conflicte. Potser en fa, posteriorment una valoració menys positiva o fins i tot crítica, però mai “d’entrada”. En canvi, per la cara, o per coses que no tenen res a veure amb la tasca docent, hi ha gent que – mitjançant Grups de WhatsApp, o altres xarxes, amb comentaris càustics o intuïcions esbiaixades – ja crucifica, d’entrada, un mestre o professor. Tothom en gosa, com si sortís gratis (o com si així els salvés a ells, pares o alumnes, o col·legues, de la vergonya de reconèixer les pròpies limitacions o la trista realitat personal).

N’hi ha prou amb que el nen, immadur – no sé si tant com els seus pares o tutors – digui que, a escola, no sé qui “li té mania”, perquè molts ho converteixen en una acusació que consideren provada. Les fal·làcies del tipus, “tothom ho diu”, o “ja se sap”, o “què te’n pots esperar de…” fan un mal a la credibilitat i honor de l’ensenyant que repercuteix en l’alumne, la família, els companys i tota la societat.

No he entès mai per què no està durament penalitzada la calúmnia, i també la murmuració (que n’és una espècie ben maliciosa). Potser no cal que sigui delicte – o potser sí – però ha d’estar – com diria J.S. Mill – molt mal vista per l’opinió pública. Quan algú parla malament d’un altre, com per desfogar-se i sense cap altra intenció que la “destructiva”, l’hauríem de fer callar. Si no pots parlar-ne bé, calla. I si és una cosa que cal corregir, acudeix a la instància adequada, amb humilitat i esperit de col·laboració a trobar un remei raonable i operatiu. No els sembla que l’ètica és clau aquí?

Els docents tenim un codi deontològic vigent, excel·lent. És del 2011. A mi, sincerament, m’agradaven més els “Criteris deontològics” que es van elaborar a Catalunya, abans que a Madrid, el 1992. Tenien una redacció molt propositiva. Però la versió “oficial” també és clara: per exemple, i sent breu, especifica que la relació amb l’alumnat ha de ser “de confiança, comprensiva i exigent alhora” (2); i que ha de “salvaguardar la llibertat, la dignitat i la seguretat física, psicològica i emocional de l’alumnat” (8). I també concreta la necessitat d’aportar “responsablement la pròpia competència professional” (13) o de “tractar amb respecte i consideració els col·legues” (18), d’ “adoptar com a guia de conducta el principi de formació permanent” (23) o mostrar “alts nivells de competència i un bon domini de l’especialitat que s’ensenya” (25), el respecte del “drets de les famílies pel que fa a l’educació dels seus fills” (33) així com “la confidencialitat de les informacions que li han estat proporcionades” (39) al docent.

El mal que –esbojarradament i cop de clic– es fa contra la honorabilitat d’alguns mestres, en un món amarat de fake news, a qui li importa? Però sovint és un dany irreversible: els docents no podem treballar amb por i neguit, calculant cada moment què agradarà més o menys. Sovint hem de decidir, renyar, amorosir, clarificar, exigir, perdonar, calibrar, comunicar… i de pressa i, ara com ara, no som pas àngels immaculats. Per tampoc impresentable dimoniets, mandrosos i egoistes. Una mica de confiança!

Xavier Serra i Besalú és professor de Filosofia a l’Institut Carles Rahola de Girona // @xserra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *