De la base ètica de la legitimitat política no se’n parla. Règims polítics i Estats que malden per a presentar-se com a legítims apel·len a la seva legalitat. Tanmateix, legitimitat i legalitat no són equivalents. Un règim polític pot usar el terme legitimitat i no ser-ho (per exemple, el Franquisme). Aquí ve a tomb la tesi de Trasímac: “La traïció mai prospera, perquè si prospera ja ningú l’anomena traïció”.
Com funciona la política? A El Príncep (Maquiavel), el fi justifica els mitjans. Per a descripcions més actuals vegi’s Qui domina el món? (Chomsky), o La gran transformació (Karl Polanyi). A Política malgrat tot (Josep Burgaya) es remet a les “portes giratòries” de l’Estat espanyol, i a la noció de capitalisme corrupte (Friedman, Crony capitalism and free market). Quotidiana amoralitat de la pràctica política, establishment (casta que viu del BOE?), i jutges d’imparcialitat incerta. Abans l’Atenes que es deia democràtica condemnà Sòcrates. Avui, independència de poders a la Montesquieu i judicis polítics?
El divorci entre ètica i política (i ètica i economia) fa proposar a Francesc Torralba La revolució ètica: cal capgirar el descrèdit de la política i la desafecció ciutadana. Semblantment, Marina Garcés etziba el “no us creiem!” als gestors públics deslegitimats i en la Nova il·lustració radical reprèn l’ideal kantià de la ciutadania major d’edat. El garbuix d’informació/desinformació barreja veritat i fake news. Així, la descripció científic de la crisi climàtica va en paral·lel al negacionisme i als relats fabulats dels problemes del món. Fan tàndem l’establishment, el poder, o aquells que en volen més, i certs think-tanks (qui paga voluntats influencer?)
Això prou els va bé a la gent en minoria d’edat culpable, passiva, acrítica, anestesiada, i desmoralitzada. “No us creiem!” és la consciència de l’engany, del frau de legitimitat, i l’apel·lació a la (re)acció ètica de l’opinió pública.
