La pregunta sobre si és útil no fer res és molt pertinent en la societat actual, que suposa que sempre estem o hauríem d’estar fent alguna cosa. I que a més sigui útil. Vivim en una societat hiperactiva i utilitarista. Així i tot, no sempre és útil fer alguna cosa. A vegades és millor no fer res. La lliçó de Buda és clara: si vols beure d’un llac amb les aigües remogudes després que hagin passat uns bous, el millor serà esperar que reposin. Res a fer fins llavors. Altres vegades no sabem què fer, però no podem deixar de fer alguna cosa. Ni tan sols esperar. Si estàs conduint en una rotonda, no pots aturar-te i mirar. Millor seguir. La vida mateixa té moltes rotondes. Algunes vegades és millor no fer res i altres no pots deixar de fer encara que sigui per quedar-te en el mateix lloc.
Però realment és possible no fer res? No fer no és una forma de fer? El cert és que esperar, romandre aturat o en silenci, són maneres de fer. La mateixa utilitat del no fer revela una manera de fer amb efectes pràctics: permetre que les coses succeeixin o que el temps ens posi en una situació diferent pot ser beneficiós. Fer res sembla una contradicció en els termes. Seria fer una cosa diferent del que els nostres hàbits i situacions es demanen. Un fet similar es repeteix amb la comunicació humana: és impossible no comunicar. Per això tenim el silenci eloqüent. Més enllà de qüestions filosòfiques, sempre necessàries, la pregunta pren rellevància en el context d’una societat hiperactiva i utilitària com la nostra.
Trastorn d’hiperactivitat
Anem a considerar quatre situacions en les quals no fer res en el sentit hiperactiu és útil. Però no útil en un sentit merament utilitarista —productiu—, sinó saludable en un sentit quasi sorprenent. Em refereixo al trastorn d’hiperactivitat, a la depressió, a l’abstinència de diagnosticar i a l’hàbit de pensar.
El trastorn d’hiperactivitat descriu el comportament de nens i nenes que, segons es diu, es mouen molt, no paren quiets i ho volen tot a l’instant. Tot i que, en principi, la hiperactivitat descriu un comportament, acaba convertint-se en una etiqueta que suposa una malaltia o trastorn mental. A partir d’aquí, els comportaments es veuen com “símptomes” de la malaltia assignada, com si no tinguessin res a veure amb les formes de vida hiperactives que portem tots i els ambients on es crien els nens, plens d’estímuls, entreteniments, pantalles… on sempre passa alguna cosa. Sota aquestes circumstàncies no és fàcil aprendre a esperar i avorrir-se. Perquè el problema de la hiperactivitat va relacionat amb l’espera i l’avorriment, que s’aprenen en les pràctiques de criança, en les interaccions socials i en els jocs. Esperar el seu torn, esperar que les coses passin, estar sense fer res alguns moments. En aquest context, no fer res (saber esperar), ni estar contínuament entretingut (fins a avorrir-se), és saludable. Encara que l’avorriment no sigui una finalitat, és una experiència de la vida des d’on calibrar altres experiències. La millor manera d’aprendre a esperar i a (des)avorrir-se en situacions en les quals acostumem a estar centrifugats és precisament no fer res. No es tracta de quedar-se plantat com un estúpid o una cosa similar. Simplement esperar, mirar, pensar.
La depressió, un problema del nostre temps
La depressió descriu una situació vital per la qual un està per sota del relleu habitual d’activitat (d’acord amb una imatge geogràfica), sentint-se desganat, sense forces (cansat, “cremat”), sense veure-li sentit a la vida (direcció i significat). D’alguna manera, la depressió és l’oposat a la hiperactivitat. Així encara, la hiperactivitat i la depressió, cadascuna a la seva manera, són filles dels nostres temps i el reflex de la nostra societat. La depressió mostra el cansament de la hiperactivitat a la qual estem sotmesos amb les rodes de hàmster i les desil·lusions. Al cap i a la fi, la societat de consum funciona d’acord amb la lògica de la insatisfacció generant contínuament desitjos insatisfets. El consum ens consumeix i la felicitat dura un parell de segons.
En aquest context, la depressió –dins del sofriment que implica– no deixa de ser una reacció defensiva de reducció d’activitat, d’“estalvi d’energia”, d’aturar-se i deixar de fer, contra la vida atapeïda que ja no dona més de si. La depressió és tant un problema com una solució en la mesura que no fer res ens obliga a estalviar esforços i resituar-nos. Caldria parlar d’una certa saviesa del cos amb la seva desgana i cansament. Una altra cosa, i això seria el pitjor, és que aquestes situacions de baix relleu (desgana, cansament) es vegin com una malaltia sense percebre la solució que també comporten. I això assenyala al diagnòstic, a vegades prematur.
Compulsió diagnòstica
L’abstinència de diagnosticar té a veure amb una actitud que hauria de practicar-se més a la clínica, deixant d’emetre diagnòstics (sense descartar-los) i esperar per veure si el problema es resol sense necessitat de tractament (a vegades, la medicació mai innòcua). Com és sabut, molts mals tendeixen, probablement, més a millorar que a empitjorar, fenomen conegut com a remissió espontània i regressió a la mesura. Per no parlar de processos adaptatius implicats pel mateix problema en tant que reflecteix el món en què vivim i suposen reaccions d’acord amb el medi, en el sentit apuntat a propòsit de la hiperactivitat i la depressió.
El que necessiten els clínics és tolerar la seva compulsió diagnòstica (a vegades urgida pels usuaris) i esperar i veure (watchful waiting). Pel que aquí parlem, es tracta de no fer res en línia als hàbits i demandes acostumats. El que no deixa de ser una forma de fer —probablement saludable—, només donar temps al temps i ocasions als recursos autocuratius de les persones. L’abstinència de diagnosticar i, en el seu lloc, esperar i veure és, després de tot, una forma de prevenir coneguda com a prevenció quaternària i que és d’allò més saludable.
Atreveix-te a pensar!
L’hàbit de pensar, entès com no fer res més que pensar —parlar amb un mateix en silenci—, s’està convertint en una cosa impossible i insofrible per les noves generacions. Davant la possibilitat d’estar quinze minuts sense fer res més que pensar (quinze minuts!), molts joves s’autoapliquen descàrregues elèctriques aversives si tenen un dispositiu a mà, tal com es va veure en un experiment publicat a la revista Science. Aquest experiment posa en relleu com d’insuportable resulta pensar, la incapacitat per estar sols.
L’insuportable de pensar ve, en part, per la falta d’hàbit. Pensar requereix l’hàbit de parlar amb altres cara a cara en temps real (conversa) com un pas a l’hàbit de parlar amb un mateix en silenci, un fet que ha desaparegut en temps de xarxes socials i videojocs. La incapacitat d’estar a soles deriva de la contínua connexió i centrifugació d’un mateix. Mentre s’estigui connectat no passa res, però, si la connexió falla, quedar-se sol, exposat a pensar, es torna impossible i insofrible. En tot cas, aprendre a no fer res (més que pensar) seria una bona cosa.
En el context de la societat hiperactiva i utilitarista actual, no fer res és útil en un sentit saludable. Si els infants tinguessin més pràctica a esperar i a avorrir-se, serien menys hiperactius en un sentit clínic. Si la gent i els clínics veiessin en la depressió una moratòria de l’atapeïda vida que portem, hi hauria menys depressions. Si els clínics s’abstinguessin de diagnosticar en molts casos i proposessin una espera atenta, estarien practicant la prevenció. Si des de molt petits tinguéssim més pràctica a no fer res, només pensar, trobar-se a soles amb un mateix no seria insuportable com sembla actualment.
Marino Pérez és catedràtic de Psicologia de la Universitat d’Oviedo i acadèmic de l’Acadèmia de Psicologia d’Espanya. El seu llibre més recent és Ciència i Pseudociencia en Psicologia i Psiquiatria (Alianza Editorial, 2021).
