Aquesta experta en mediació familiar ens revela els secrets per conquerir l’esperança: acceptació personal, ser agraïts i bones dosis d’alegria i optimisme.
Reflexionem, avui, sobre l’esperança i cerquem maneres de conquerir-la. L’esperança és necessària viure-la per gaudir amb serenitat la nostra vida. Sabem que està en el cor de l’home el desig de ser feliç. Tenim esperança quan sabem que som estimats i sabem estimar. El creient hi afegeix la convicció que és estimat per Déu. Sense esperança res no tindria sentit i perdríem de vista el camí que hem de seguir per assolir els objectius proposats, un objectius que seran fruit de la reflexió personal i del projecte que cadascú té pensat i decidit.
L’esperança ens permet actuar i aprendre a fer exercicis de paciència per saber esperar, sense preocupar-nos de resultats immediats. I, ens ajuda també, a aixecar-nos amb energia i entusiasme renovats, tot i que trobarem forces entrebancs en el camí triat. Un cantautor català, Lluís Llach, ens ho recorda en una de les seves cançons: “malgrat la boira, cal caminar”. Sense esperança seriem molt desgraciats. Quan la perdem, el desànim ens envaeix i tot ho veiem fosc. Però resulta que aquesta foscor es torna lluminosa si treballem amb fortalesa. Explica Jean Giono a L’home que plantava arbres la vida d’un personatge que planta un aglà, espera que creixi i repeteix aquest gest milers de vegades. El resultat és que aconsegueix transformar el pai-satge d’una terra erma en fèrtil, i canviar per sempre la vida de tots els habitants de la regió.
Cal fugir de la tristesa i del pessimisme. Es va desanimar Hellen Keller? No. Ella sí que va lluitar tot i ser cega i sorda i ens va deixar un bon testimoni de superació i ens deia en aquesta frase: “Cap pessimista ha descobert el secret de les estrelles, ni ha navegat per mars desconeguts, ni ha obert una nova porta a l’esperit humà”.
Recordem a Víctor Frankl, neuropsiquiatra austríac, que va sobreviure al camp de concentració d’Auschwitz. Ell ens explica en el seu llibre El sentit de la vida com va poder resistir les tortures i la mort dels seus éssers estimats –pares, un germà i la seva dona– a la cambra de gas. Format en la tradició de l’escola freudiana, era fidel als seus principis i determinista de convicció: considerava que totes les persones ja tenien “marcat” el seu futur des de la infantesa. Però va canviar el seu pensament. Tancat a la seva cel·la, nu i adolorit, es va adonar que era un ésser auto conscient, capaç d’observar la seva pròpia vida i de decidir com podia afectar-li tot allò. Frankl va comprendre que tots tenim dins nostre la capacitat de triar i, en les pitjors circumstàncies, desenvolupar el nostre potencial humà. Aquestes paraules seves són reveladores: “Hi ha un reducte de llibertat que ningú ens pot prendre i que ens permet cercar el sentit de la vida, dels esdeveniments, en especial, dels dolorosos. La capacitat de resistència de l’esperit ens permet estar per damunt dels condici-onaments físics i morals i de les limitacions internes i externes”.
És probable que ni tu ni jo visquem situacions com les de Hellen Keller o de Víctor Frankl però tenim les nostres: un fill o familiar conflictiu, una malaltia, una convivència difícil amb algú de la feina, una situació econòmica precària que no es resol, el gran dolor per la pèrdua d’un ésser estimat o d’altres que ens fan feixuga la vida i que són limitacions.
Limitacions internes i externes
Les limitacions internes ens fan estar neguitosos. Un amor propi exagerat, per exemple, que ens fa ser perfeccionistes o la presumpció de creure que som els millors del món, quan ens aplaudeixen alguna cosa que ha estat lluïda, influeixen en tenir estats d’ànim fluctuants basats en els nostres èxits o en les nostres derrotes.
Alhora tenim aquelles limitacions externes de l’ambient que ens pressiona. Generalment estem tots plegats envoltats de notícies esfereïdores que ens entristeixen, ens remouen, ens fan por o, en el pitjor dels casos, ens paralitzen. I, el desànim, el mal humor, la solitud i les inseguretats són terreny adobat per restar immòbils, desesperançats i sense incentius.
No és notícia que hi hagi un bon grapat de mestres que, tot i haver preparat bé una classe, estan ocupats una bona estona en reclamar disciplina, perquè hi ha una colla de criatures més preocupades en molestar al company de pupitre que en escoltar el que li expliquen i no estan disposats a fer l’esforç d’aprendre a pensar. No és notícia que molts voluntaris estiguin donant un plat calent a un grup d’indigents o de persones necessitades degut a la crisi actual. No és notícia que aquells avis renunciïn a la seva jubilació per criar a aquell nétdel que n’han de tenir-ne cura per absència dels pares. No és notícia que una dona, bona professional, hagi hagut de deixar la seva feina per donar tot el cap i el cor al seu fill discapacitat.
En canvi, estem bombardejats per esdeveniments que esfereeixen: guerres, accidents de trànsit causats per l’abús d’alcohol, baralles violentes, maltractaments a dones i a infants, assetjament a les escoles, estafes, etc… Els nostres joves, reben missatges per la millora del cos mitjançant operacions d’estètica i moltes altres barbaritats, enganys provocats per tenir com a referents molts personatges dels reality show. Algunes lectures ens diuen, que no cal ni moure un dit, només cal deixar-se anar, cercar el plaer immediat i, si algú ens enutja, convé apartar-lo perquè “la culpa sempre la té l’altre”. T’aconsellen que et quedis tranquil i que evitis pensaments tòxics ja que “és el seu problema”, “pitjor per a ell”, “ja s’ho faran…” .
Cap d’aquestes notícies segurament poden conduir-nos a l’esperança –més aviat són descoratjadores– i només podem retrobar-la si tenim compassió vers les persones que fan malifetes, recolzant-nos en aquelles altres que tenen ideals i que fan el bé a mans plenes sense espectacle i amb heroïcitat. El bé es difusiu i és un consol tenir-ne constància.
Davant això proposa algunes actituds per fomentar l’esperança:
1.- Coneixement i acceptació personal: Estiguem disposats a fer-nos autocrítica i esforcem-nos; ja es diu que “qui fa el que pot no està obligat a més”. La força radica en assumir la pròpia fragilitat. És d’Oliver Goldsmith: “La nostra glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó a aixecar-nos cada cop que caiem”. És fonamental sortir amb més coratge desprès d’una crisi i ser humil per saber demanar ajuda a qui tenim més a prop.
2.- Ser agraïts amb el que tenim: “L’amo d’un petit negoci va trobar un dia al carrer el seu amic Olav Bilac, un poeta, i li va dir: –Senyor Bilac, necessito vendre la meva casa, que vostè coneix tan bé. Em podria redactar un anunci per al diari? “Es ven encantadora propietat, on canten els ocells a l’alba a les extenses arbredes, envoltada per les cristal•lines aigües d’un idíl•lic rierol. La casa, banyada pel sol ixent, ofereix l’ombra tranquil•la de les tardes a la terrassa” –va escriure Olav. Alguns mesos després, el poeta va trobar el comerciant i li va preguntar si ja havia venut la casa. –No, vaig tornar a pensar-hi –va dir l’home–. Després de llegir l’anunci em vaig adonar de la meravella que tenia!”
3.- Alegria i optimisme: Si valorem el que tenim i ens adaptem a la realitat que tenim amb il·lusió, la nostra vida tindrà color. Serem persones optimistes, alegres i compromeses. L’alegria és, sempre, fruit de l’esperança. I, la tenim quan aparquem el nostre ego i fem feliços als altres, en primer lloc als que tenim més a prop. Esperem units fer un món millor, tot i que els temps són difícils.
Els valors es contagien quan es viuen amb naturalitat i és, aquella manera de ser i de fer, la que deixa rastre i és la que transmet pau a la família i a la societat. A tots ens agrada conviure amb una persona que té esperança, és una persona que contagia per osmosi el seu tarannà i que ens convida a construir, sense decaure, els ideals de vida projectats amb llibertat.
