La vida de la història

Fa deu anys que assistim al final del grup terrorista ETA i és l’hora de plantejar-nos com ho recordaran –si és que volem que ho facin– les generacions més joves. Molts companys universitaris tenim la percepció que, en la majoria de les nostres aules, molts estudiants no tenen coneixement d’aquest període i el que va significar per a la història d’un país, però sobretot, per a la vida quotidiana de moltes persones. Per aquest motiu, fa unes setmanes vàrem decidir visionar la pel·lícula Maixabel amb els nostres estudiants de Màster. Aquesta pel·lícula de la directora Icíar Bollaín explica les trobades entre Maixabel Lasa, vídua de Juan María Jáuregui, assassinat per ETA el 2000, i un dels autors de l’atemptat, onze anys més tard. Va ser una experiència tan gratificant com pertorbadora.

En efecte, vam comprovar que les generacions joves tenen un grau d’informació molt deficient respecte els fets narrats al film. Però, més que el desconeixement, va ser una altra cosa el que em va preocupar. Ens va sorprendre el fet que el primer element que va obrir el debat va ser un judici estètic sobre el temps narratiu de la pel·lícula i la seva qualitat com a ficció. Seria reconfortant pensar que va ser un fet anecdòtic, però, probablement, no va ser així. 

És sospitós que la recepció inicial d’aquests joves com a simples “espectadors” d’una narració tan dura com és Maixabel, sigui el resultat de la progressiva transposició de la vida de la història a relats audiovisuals o sigui la tendència a la ficcionalització del tot, de manera que el judici moral és el primer terme colonitzat per una valoració del plaer que ens provoca un producte que consumim.

Quan la relació amb el món es transforma gradualment en contemplació i distància, es desencadena el perill que, la vida en general i la política en particular, siguin concebudes com una sèrie per entregues, com una teatrocràcia, una tendència a visualitzar un món que no seria directament accessible. 

Si la reducció de la nostra imaginació moral per posar-nos en el lloc d’altres, passa també amb la nostra memòria del dolor, haurem perdut una important oportunitat d’aprenentatge col·lectiu i una lluita contra l’oblit. I no estarem tan lluny del lúgubre diagnòstic de Walter Benjamin a L’obra d’art en l’època de la reproductibilitat tècnica quan afirma que: “la humanitat s’ha convertit en un espectacle de si mateixa. La seva autoalineació ha assolit un grau que li permet viure la seva pròpia destrucció com una espècie de gaudir estètic”.

Però la cosa no ha d’acabar així. Si em permeto aquesta afirmació esperançada és perquè vaig percebre que, a mesura que avançava el debat vinculat al visionatge de la pel·lícula, precisament mitjançant la destresa en la comprensió del llenguatge cinematogràfic que tenia l’alumnat en l’anàlisi del que la pel·lícula narrava, en l’observació dels cossos dels personatges –de la seva posició, dels espais que compartien, de les mirades que es creuaven i més i més matisos–, més s’humanitzaven aquestes persones als ulls dels joves i més els permetia la seva imaginació moral i la seva empatia. 

I, així, doncs, tard o d’hora, van arribar a penetrar en la referència real dels fets narrats, en la història del dolor, l’amor i la violència experimentada per uns altres éssers humans que encara són vius. Van deixar de veure només una història per passar a fer-se preguntes sobre la Història. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.