Arribem una mica estabornits després de la primera setmana de feina; el retorn ha anat bé, fins i tot molt bé, però em sento com un cotxe que estava en primera, quasi en punt mort, que de cop i volta va passar a cinquena i que divendres, després d’haver estressat el vehicle al màxim, va aplicar amb força allò que els mestres de l’autoescola en deien el “fre motor”, aquell mecanisme pel qual el cotxe està excitadíssim i tu l’obligues a baixar revolucions forçadament a mesura que baixes la marxa del cotxe. (Quan adquirim del tot la nacionalitat nord-americana i tinguem el canvi de marxa dels vehicles automàtic… una cosa més que perdrem).
Inesperadament dinem sols -mira que feia dies, eh?-, al costat d’una platja ja no tan curulla de gent però quasi homologable a una jornada d’agost. Fa goig, francament. No hi ha nens a pet d’ones fent castells ni jugant amb petxines, però més endins, a la sorra, segueix havent-hi prou requesta, i tant (i ni rastre dels estrangers, això sí, que ja han fugit “nord enllà”, on tot recomença abans i a aquestes alçades ja tenen els paraigües com un atribut més del cos a l’hora de sortir de casa). I clar, dins l’aigua, déu n’hi do la de gent que encara gaudeix de la bona temperatura. El servei del cambrer (o l’estol de cambrers que ens serveixen, ara un, ara l’altre, una mica caòticament) va molt a poc a poc, permetent estirar la cita sense tenir-hi cap culpa.
Serà possible encara que ens fem una bona remullada a “les roques” o a aquestes alçades de setembre el calendari ja haurà refredat excessivament l’aigua? Haurem de comprovar-ho; haurem de córrer el risc. Em poso les sabates “de les roques” per assegurar que els meus peus no prendran mal, entro amb precaució a l’aigua evitant les pedres més gruixudes i les onades provinents d’alguna embarcació que tampoc vol encara acomiadar l’estiu i en pocs moments… zasssssssss, ja sóc dins, altra vegada. Dins d’una aigua, cristal·lina, a bona temperatura, en una platja rocosa pràcticament sense ningú, amb un sol menys intens que fa trenta dies i a una hora més primerenca, però amb igual o la mateixa satisfacció que llavors. Més encara, perquè ja no m’ho pensava pas, poder-ne gaudir una última vegada abans de l’estiu que ve.
Sí: a les nostres latituds (suposo que el Canvi Climàtic ho intensificarà) quan sembla que ja s’ha acabat el període de vacances estrictes i que hem de dir adéu a les postals d’aquells dies que el Google Photos va arxivant sense demanar-li-ho… resulta que no, que encara es pot anar a aquells racons que ens enamoren i repetir la mateix acció que fèiem fa un mes escàs. Així que, sortosament, l’enyor que sentia el darrer dia de les vacances, arribant en cotxe a la nostra ciutat, pensant en tot el que voldria haver fet durant aquests dies i no havia fet, tot el que voldria haver descansat i no he descansat, tot el que voldria haver après i no he après… queda mitigat amb aquesta darrera banyada inesperada.
L’endemà a la nit, ja a casa, plovisqueja i sembla que comença a fer fred. Ja està, ara sí. S’ha acabat, adéu-siau al bon temps. Comença l’etapa de recolliment. “Bé, tot són cicles; en algun moment havia d’arribar”, em dic. Els focs artificials de la darrera festa de barri de la ciutat, a sobre de casa, són un bon colofó final. Pim, pam, pum; llum i colors a dojo. Aplaudiments. A reveure, estiu.
Però no, encara no. L’endemà, que és un dilluns, m’aixeco, surto a la galeria i fa un sol no espaterrant però que Déu n’hi do. Em poso els pantalons curts, una samarreta de la Festa Major i surto al carrer. Sí, encara queda una mica d’estiu per escurar! Aprofitem-ho!
