L’esperit de Còrdova uneix musulmans i cristians

El setembre del 1974, quan l’Estat espanyol encara vivia els darrers mesos de la dictadura franquista, règim en què l’Església catòlica havia tingut un paper fonamental, es va celebrar a la ciutat andalusa de Còrdova el I Congrés Internacional Islàmic-Cristià, una aposta pel benentès entre les dues religions.

L’Associació per l’Amistat Islàmico-Cristiana estava al darrere de l’esdeveniment, que tenia el suport del bisbe basc José María Cirarda. L’entitat, que havia nascut uns anys enrere, era fruit de l’experiència i l’entusiasme de musulmans residents a l’Estat espanyol i tenia la missió de fomentar activitats culturals per tal de reconstruir les relacions entre musulmans i cristians, entre àrabs i espanyols.

Va ser una trobada important en tant que ambdues comunitats van presentar-se una davant de l’altre amb la voluntat de conèixer-se. També es van establir camps d’acció conjunta en els que musulmans i cristians podien col·laborar. La iniciativa va rebre el suport de les ambaixades àrabs a Madrid i de les autoritats religioses i civils de Còrdova i la província.

Aquesta trobada no va quedar només en això, i l’anomenat esperit de Còrdova va propiciar el començament d’una nova manera en què musulmans i cristians van començar a relacionar-se. Un exemple ben clar és la fundació CRISLAM, un moviment internacional d’intel·lectuals musulmans i cristians.

A més a més, l’èxit d’aquell primer congrés va promoure la creació d’una segona trobada l’any 1977, aquest cop centrada en la necessària amistat entre l’islam i el cristianisme. En aquell moment, es va intentar resoldre una de les grans dificultats tradicionals de les relacions entre les dues religions: l’estima cristiana vers el profeta Mahoma i l’estima dels musulmans vers Jesús. Aquesta voluntat de reencontre, en un context de dictadura, va ser el millor dels camins a escollir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.