Aquestes festes a Barcelona es pot veure el musical El màgic d’Oz. De la mà del dramaturg Marc Artigau, la companyia La Brutal proposa una mirada actualitzada a aquest clàssic nord-americà nascut de la ploma de Lyman Frank Baum (la novel·la és de l’any 1900).
En aquesta versió que es representa al Teatre Condal, la Dorothy s’allunya de la imatge que molts tenim de l’adaptació cinematogràfica que l’any 1939 va protagonitzar una innocent Judy Garland. Per contra, ara la Dorothy és una adolescent enfadada amb el món, que té una mala relació amb la seva tieta (que regenta el Bar Kansas), i que, si això no fos prou, ha perdut el seu gos Totó!
Un huracà (un huracà real o un huracà imaginari, vés a saber!) fa que la Dorothy visqui una aventura al país d’Oz. Aventura que comparteix amb un espantaocells (l’espantaocells que busca un cervell i que en aquesta versió és algú compromès amb el medi ambient i amb la lluita contra el canvi climàtic), amb un robot (l’home de llautó que cerca un cor i que ara és un robot, o «robota», qui ho sap, i a qui l’importa!), i amb una lleona (el lleó que a la novel·la buscava la valentia ara és una lleona que s’espanta per qualsevol cosa).
No detallaré l’aventura que la Dorothy comparteix amb aquests personatges, però sí que val pena explicar la moralitat de la història. I és que la Dorothy descobreix que, malgrat que la seva ciutat, Kansas, és un lloc lleig i gris, i que la relació amb la seva tieta no és la millor del món, en realitat tot allò és casa seva. És a dir, el mag d’Oz ensenya a la Dorothy i als altres personatges a valorar allò que tenen. Aquesta és la seva màgia!
Veient el musical, a part de passar-m’ho molt bé, no vaig poder evitar pensar que hi ha un cert paral·lelisme entre la situació actual i les aventures de la Dorothy. Perquè és ben cert que la lluita contra la pandèmia ens està traient moltes coses (les reunions familiars, els viatges, les trobades amb els amics…). I és cert que tot plegat és una pèrdua. I podem enfadar-nos-hi, i tant! Seria ridícul negar-ho. Però, tal com fa el mag d’Oz, no és menys cert que potser no ens hauríem de fixar en allò que perdem, sinó que hauríem de posar el focus en tot allò que tenim, en tot allò que podem perdre.
No es tracta de dir que Kansas és una ciutat fantàstica (que sembla ser que no ho és, segons el musical!), ni es tracta de dir que és fantàstic que et confinin a casa. Es tracta, simplement, de valorar allò que tenim. I que no faci falta un llarg viatge al país d’Oz per acabar dient, com la Dorothy, “enlloc com a casa”.
