«L’analfabet del futur no serà qui desconegui l’escriptura, sinó qui desconegui la fotografia», s’ha dit. Però no és més analfabet el fotògraf que no sap llegir les seves pròpies imatges?
Walter Benjamin
Una imatge pot ser definida de moltes maneres. Segons el diccionari és una “cosa que en representa exactament una altra”; la “representació gràfica d’alguna cosa, percebuda com a conseqüència de l’objecte que l’ha causada” o la “representació d’alguna cosa en la ment”. Una imatge, doncs, pot ser la recreació de la realitat a través de la visió d’un artista o bé la representació materialitzada a través d’un aparell capaç d’atrapar la llum, com la fotografia. Recentment, noves tecnologies han obert el ventall de mitjans a través dels quals generar imatges, siguin digitals o mitjançant la intel·ligència artificial (IA). Però independentment de les tècniques emprades per obtenir-les, les imatges, per si mateixes, no són la realitat, sinó la mirada que preserva en el temps l’aparença d’una persona, d’un espai, d’un fet o fins i tot, d’una ideologia. Les imatges són anteriors al llenguatge i són consubstancials a la humanitat. Fa més de 40.000 anys que ens acompanyen i, sigui a través de la pintura, la fotografia o el cinema, ens ajuden a veure les coses, i a veure-les recreades a través de l’emoció. I si continuem admirant imatges tan llunyanes en el temps és perquè continuen emocionant, continuen agradant. De fet, no sabem ben bé què fa que una imatge ens emocioni, que sigui una obra d’art, però és precisament aquest misteri el que ens demana temps i atenció per observar-les. El significat de la imatge no és la representació en si mateixa sinó la seva interpretació.
Per bé que les imatges acompanyen la humanitat des dels seus inicis, també és cert que aquesta ha viscut pràcticament tota la seva història sense pràcticament veure’n. La majoria dels ciutadans romans només veien l’emperador a les monedes i Las Meninas de Velázquez van romandre ocultes a la mirada de la ciutadania durant 163 anys des que van ser pintades. L’accés a les imatges és molt recent històricament parlant. L’aparició de la impremta a Alemanya el segle XV va permetre per primera vegada la difusió d’imatges, però no va ser fins al segle XX, amb l’aparició del cinema primer i la televisió després, quan s’imposà la difusió de les imatges per damunt d’altres expressions culturals. Però si un avenç tecnològic s’ha posicionat per damunt de tots, aquest és la fotografia. En els seus inicis, a la primera meitat del segle XIX, la fotografia es va popularitzar gràcies al retrat; retrats que només podien fer els fotògrafs professionals. Va ser a partir de l’any 1900 —quan es va comercialitzar la primera càmera Kodak Brownie—, que la fotografia es popularitzà i va aparèixer el concepte d’instantània. Arran d’aquí va aparèixer l’àlbum familiar, el gran registre de la imatge domèstica que va perdurar fins a finals del segle XX. Ja no eren només els professionals els que feien fotografies, sinó que tothom hi tenia accés.
El següent salt tecnològic va ser la imatge digital, que es va popularitzar a partir de la dècada de 1990. Però quan la fotografia es va massificar realment, és a partir de l’any 2000, moment en què els telèfons mòbils van incorporar una càmera; de fet, dues: una de frontal i una altra per fer les selfies.
Avui en dia, cada segon, es pugen unes 1.119 fotografies a Instagram. La fotografia s’ha convertit en una cultura de masses on la imatge ho domina tot: el cinema, la televisió, els videojocs, internet. El món digital ho ha envaït tot i ha canviat la nostra manera de relacionar-nos amb les imatges. Si en un principi, els ordinadors eren en un espai determinat i els dedicàvem un temps determinat, l’aparició de l’ordinador portàtil, la tauleta i els primers mòbils van permetre accedir-hi contínuament des de qualsevol lloc, i ara, hem arribat a la fase en què no podem viure sense estar permanentment connectats.
Quasi sense adonar-nos-en, a través de les imatges i de la fotografia en concret, hem començat a mostrar públicament i a tota hora el nostre espai privat. Però què mostren totes aquestes imatges? Bàsicament, la quotidianitat, el que fem, on som, què ens disposem a menjar i, per damunt de tot, a nosaltres mateixos a través de les selfies. Milions d’imatges intranscendents del nostre dia a dia que no distingeixen entre l’esfera privada i la pública. Si l’àlbum familiar del segle XX es compartia amb les visites que rebíem, ara, les fotografies es comparteixen amb coneguts i desconeguts a través de les plataformes, aplicacions o xarxes socials com Instagram, WhatsApp o Tinder.
La bellesa és una sensació d’harmonia, una sensació d’equilibri, de plenitud. Però per experimentar aquestes sensacions, necessitem interpretar les imatges, i això vol temps, temps que no tenim davant la quantitat d’imatges que es produeixen.
Per primera vegada la humanitat viu en un món d’imatges. Un món d’imatges boniques, plenes d’èxit, on les arrugues i la tristesa desapareixen, de manera que el món passa a ser un lloc idealitzat, camuflat per filtres, de bellesa i felicitat forçades. Però tot i buscar constantment la bellesa, sabem exactament què és? La bellesa és una sensació d’harmonia, una sensació d’equilibri, de plenitud. Però per experimentar aquestes sensacions, necessitem observar, allunyar-nos de l’objecte a través de la mirada, llegir i interpretar les imatges, i això vol temps, temps que no tenim davant la quantitat d’imatges que es produeixen. Alhora hi ha el contrari, un món ple d’imatges horribles, d’assassinats, guerres, atemptats… i, si bé l’ésser humà té una propensió a buscar la bellesa, alhora cau en la banalitat, la trivialitat o la vulgaritat que fan que la bellesa es vagi diluint. La bellesa està dominada per una temporalitat diferent d’allò que és nou i canviant. Les imatges actuals són immediates, ho mostren tot amb un cop d’ull, i eliminen tota possibilitat de distanciament i, per tant, de reflexió.
I si eliminen la capacitat de reflexió, és possible assimilar les imatges, interpretar-les? Etimològicament, digital ve de digitus, que és ‘allò relatiu o pertanyent a un dit’. En el món digital, l’acció es redueix al tou dels dits, quan històricament l’acció humana s’ha associat a les mans, al treball i l’acció de les mans a través del domini d’una tècnica i, en el cas de les imatges, del domini del dibuix, el gravat, la pintura o l’escultura. Ara no cal dominar cap tècnica per generar imatges i ho fem a través del tacte, que, passant per damunt del sentit de la vista, fa que la imatge es converteix en consum, en el like, en el m’agrada. Si la reacció davant el concepte de bellesa de què parlàvem abans es converteix en un m’agrada, la bellesa mateixa s’esgota perquè perd la capacitat d’emocionar, de sobresortir de la realitat per transformar-se en simple estètica i s’elimina la capacitat de l’art d’aconseguir fixar el temps a través de les imatges.
Però les noves tecnologies continuen evolucionant i la IA tornarà a revolucionar el món de la imatge, amb la paradoxa que introdueix un nou paràmetre: la utilització del llenguatge. La IA no crea imatges a partir del que veiem, sinó del que li demanem mitjançant de la paraula. I alhora, si li mostrem una imatge, és capaç de descriure-la amb paraules, això que tant costa a les persones d’avui en dia i que ens ha dut, d’un temps ençà, a parlar d’analfabetisme visual, de la incapacitat de les persones per tenir una visió crítica de les imatges amb què ens bombardegen contínuament. Normalment, ho plantegem amb relació als joves i llavors parlem de la necessitat d’aprendre a mirar, critiquem els plans d’educació que han eliminat les arts plàstiques i les humanitats i com tot això comporta falta de comprensió i, el que és pitjor, de creativitat. I si en parlem adreçant-nos als joves és perquè sabem, a través de diferents estudis, que els genera seriosos problemes relacionats amb la imatge d’un mateix i l’autoestima. Però tots participem d’aquest analfabetisme visual a causa dels canvis radicals dels continus avenços tecnològics, perquè, sense adonar-nos-en, vivim en un món digital en què estem abocats a repensar el concepte mateix d’humanisme i el món en què volem viure. L’analfabetisme visual no es pot deslligar de la manca de comprensió lectora o de la capacitat de prestar atenció, perquè tot respon a un món que ha canviat i continuarà canviant. Però és necessari i urgent decidir si volem continuar vivint en aquesta tirania de l’actualitat, de la immediatesa i de destrucció de tot el que és l’esfera privada. I per això és fonamental crear una societat crítica que sàpiga llegir el llenguatge de les imatges.
No ha sigut mai cert que una imatge valgui més que mil paraules. Actualment tampoc.
Núria Poch és directora del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, que allotja la Col·lecció Bassat (Nau Gaudí)
