En defensa del sentit comú i les virtuts de la gent corrent

M’estimaria molt més ser governat per les primeres cent persones d’una guia telefònica que per cent catedràtics d’ètica.

L’home del carrer sap que els seus deures són els seus deures i que sempre ha estat honorable complir-los; mentre que l’intel·lectual necessita saber què significa “deure”, “complir”, “seu” i “honorable”. El resultat és que el primer té respostes no fonamentades davant la vida quotidiana i, el segon, dubtes fonamentats davant l’Acadèmia. Mentre el primer té confiança en les seves normes, la raó filosòfica crítica és, per naturalesa, desconfiada i sospita que sempre por haver una pregunta amagada i no percebuda darrera cada convicció. La vida, però, sempre es presenta amb urgències, reclamant respostes immediates. No s’atura a esperar que se’ns il·lumini la intel·ligència amb una mostra definitiva de certesa..

El sentit comú confia en la llengua i en les normes quotidianes que han demostrat la seva capacitat per produir i preservar una certa estabilitat i previsibilitat en les coses humanes. Aquesta confiança és imprescindible si no es vol simplement viure, sinó que s’aspira a conviure.

El sentit comú no s’improvisa, sinó que es decanta, està filtrat per l’experiència de la convivència de diferents generacions, confia en la transmissió, veu en els hàbits col·lectius una saviesa ritualitzada que permet l’anostrament i la intel·ligibilitat mútua. Podem acceptar que molts d’aquests hàbits funcionen com prejudicis, però el que importa realment és el tipus de persona que poden donar de si.

El sentit comú creu en el valor de la inèrcia i se sent més còmode compartint un got de vi amb els amics que imaginant utopies col·lectives. La inèrcia del gest educat i de paraules com “gràcies”, “perdó”, “si us plau”, “confio”, “tens raó”… , l’ocupació en els propis afers, el gaudi d’una emulació raonable, la convicció que la propietat privada és una condició imprescindible de la llibertat, el valor de la família, l’amistat, la solidaritat espontània, la reciprocitat, la pau, l’esforç, la iniciativa, l’honestedat… són aquestes inèrcies les que proporcionen una pàtina de dolçor a la vida de cada dia.

El sentit comú s’estima amb orgull el riure, el matrimoni, la cervesa compartida, la nit de Sant Joan… i, per suposat, el lloc on vivim, que, sense cap dubte, és el millor del món.

L’home mitjà no és infal·lible, però acostuma a ser prudent. S’equivoca, no hi ha dubte, però no s’embolica en disquisicions sobre el bé. És limitat, però ho sap, i per això busca la manera de compensar les seves mancances. La seva elecció moral sol estar dirigida per la imatge del tipus de persona que voldria ser. No acostuma a preguntar-se què diu la llei moral, sinó quina conducta li farà sentir-se orgullós de si mateix davant la seva comunitat. Habitualment es més savi a casa seva que el que és un savi a casa aliena.

El sentit comú és capaç de moralitzar l’orgull i d’entendre perfectament el valor dels refranys i històries morals que circulen de boca en boca. Entén que ni el principi repressor pot ser reprimit, ni la necessitat de la llei pot ser legislada.

Sense l’experiència moral sana de la gent corrent, no hi ha societat moral. Aquesta experiència no és infal·lible, però les causes humanes nobles mai no són perfectes. Per això és moral el compromís sincer amb causes nobles i imperfectes.

Si ens fixem bé, estem parlant d’hàbits no mercantils de conducta, és a dir, dels valors de l’home corrent que tant van defensar Orwell i John Dewey. Tots dos van descobrir en les conviccions espontànies de l’home del carrer el principal baluard moral contra el totalitarisme. En Freedom and culture (1938) Dewey reconeix obertament que l’estat de coses en els països totalitaris l’empeny a defensar el “common man”, perquè “pot ser comú, però per aquesta mateixa raó proporciona un cert equilibri, i la balança equilibrada és un suport més ferm de la democràcia del que pot ser-ho qualsevol llei particular, fins i tot les escrites a la Constitució”. Contemporani d’Orwell i Dewey va ser el filòsof G. E. Moore, que es va ocupar de la moral popular en dos llibres importants, Principia Ethica i Ethica. Hi va confrontar el realisme ingenu de la gent que, quan diu que una cosa és bona, és perquè hi creu, amb la crítica de l’intel·lectual que sosté que quan diem que una cosa és bona volem dir en realitat que pensem que ho és. La seva conclusió va ser que hi ha més arguments per donar suport filosòfic al realisme ingenu de l’home corrent que al subjectivisme sofisticat de l’intel·lectual. Moore va ser el primer a oferir-nos una formulació científica de la moral de l’home corrent.

Els grans tirans del segle XX, amb una notable capacitat per a l’autoengany, es qualificaven ells mateixos de filòsofs o, si més no, es veien com els realitzadors d’una filosofia científica.

Faig meva molt gustosament la reivindicació que Josep Pla fa del burgès, convencional i previsible, que protagonitza de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. És vulgar, però seriós; insignificant, però positiu. No és genial, però sí eficaç. Gràcies als milions de senyors Esteve que poblen la Terra, conclou Pla, podem disposar d’aquest trosset de tolerància que fa possible l’existència humana.

Adam Smith diferenciava entre els dos sistemes morals que podem trobar a les societats modernes: el del sentit comú i el de la “moral fashion”. Aquest últim es caracteritza per la seva extraordinària capacitat per a la autoindulgència. Mentre que la gent de sentit comú té problemes de consciència, els de la moral fashion tenen frustracions. Mentre que l’ideal de la moral del sentit comú és un món on tots ens mantinguem fidels als nostres compromisos, l’ideal del “people of fashion” és un món sense frustracions. El sentit comú ens diu que hem de ser virtuosos per poder aspirar a la felicitat; la moral fashion ens diu que si no som feliços, no podem ser virtuosos.

La moral del sentit comú és estricta i austera, i segons Smith és majoritària entre les classes populars, que creuen en la importància de la voluntat, la responsabilitat, l’honorabilitat i la vergonya; mentre que la “moral fashion” és més permissiva i relativista i té un punt nihilista. Smith pensava que la gent corrent sempre seria partidària de la rigidesa moral. Però en les societats modernes les coses semblen estar canviant. La causa, al meu parer, és que la moral el sentit comú s’està quedant sense defensors.

Tres confessions finals:

Primera: la meva utopia és una comunitat raonablement prudent formada per ciutadans que es comporten educadament en els diferents àmbits en els que desenvolupen les seves vides, aprenent els uns dels altres amb plena consciència del valor de la unitat que fa possibles les seves diferències.

Segona: el nihilisme és el resultat de la substitució de la prudència per la ciència.

Tercera: L’home corrent viu de forma aproblemàtica en el sentit comú; l’intel·lectual, viu, imprudentment, contra el sentit comú; el filòsof viu prudentment en el sentit comú per mantenir viva la necessària imprudència de la llibertat de pensament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.