Els pecats de la carn

Com si el govern espanyol no tingués prou fronts oberts, el ministre de Consum, Alberto Garzón, ha causat la polèmica amb un vídeo institucional en el qual insta els ciutadans a reduir el consum de carn en atenció a dos objectius: el combat contra el canvi climàtic i la salut pública. La polèmica, crec, és una mostra molt clara de com objectius molt nobles i ben intencionats acaben produint l’efecte contrari per no comptar que, entre la realitat i l’objectiu, hi ha un petit detall: el factor humà. Pensem-hi una mica.

En primer lloc, el sermó del ministre té més de religiós que de polític. Polític seria si anunciés mesures, per exemple, del govern al qual pertany. Vagament diu que n’hi ha, però insisteix, cap al final, en què els espectadors li enviïn propostes i opinions. Com que no coneixem quines mesures pensa portar a terme el govern en aquest sentit, i no les podem discutir, esmenar o aplaudir, això no és política. És religió. És a dir, col·locar els objectius nobles en l’àmbit sagrat (impenetrable i indiscutible, doncs) i justificar-ho tot a partir d’ells. Si del que se’n desprengui, després, no t’agrada, seràs considerat un heretge en lloc d’un adversari polític. Ara bé, per sort, com deia Ernst Bloch, el millor de les religions és que fan heretges.

En segon lloc, el to és més sacerdotal que profètic. Contra el que solien quan estaven inspirats, els comunistes d’avui (Garzón és líder d’Esquerra Unida, una formació coalitzada amb Podem) no ens parlen d’un model, d’una estructura política que per si sola supera els dèficits del capitalisme. No ho fan perquè ha fracassat estrepitosament, esclar. En tenen prou amb una política de capità Enciam (“els petits canvis són poderosos”). Una dieta equilibrada i va que xuta. En comptes de preocupar-se que tothom pugui menjar, es conformen a limitar què podem menjar (els que podem triar, esclar). Res, menja equilibrat, fes ioga i ves amb bici. Salvaràs el planeta perquè la societat no tinc ni idea de com resoldre-la.

Així, com que no hi ha mesures polítiques a la vista i sí una urgent salvació del planeta, el recurs som nosaltres. Ha fet molt de mal una idea kumbaià de la qual sempre m’he malfiat, perquè justifica la inoperància, que diu que “per canviar el món primer hem de canviar nosaltres mateixos”. A mi em sembla, més aviat, que si el món ha de canviar deu ser per posar-lo més a prop de “nosaltres mateixos”, de fer-lo a escala humana (i, per tant, imperfecta). El recurs de responsabilitzar el consumidor, exclusivament, de les pautes de consum que preocupen un govern demostra que, en el fons, tampoc deuen preocupar gaire.

I, per últim, tot i que ho esmenta al vídeo, no sé el ministre si s’adona prou de la importància que té el sector carni a la nostra economia. La seva ocupabilitat, la seva territorialitat (és una de les poques coses que queda a l’Espanya buida), el seu creixement exportador, la seva qualitat, el seu atractiu turístic. Passa com en la indústria automobilística. Si s’està preparant una transició ecològica, algú hauria de pensar en una reconversió eficient d’aquest sector. I això sí que és tasca, sobretot, dels governs.

Ara bé, Garzón deu tenir raó, segur. De fet, moltes religions inclouen restriccions de carn als seus hàbits (segons Marvin Harris, per controlar el proveïment proteic dels seus contextos). A la nostra cultura, per Quaresma. Ves per on, les avantguardes polítiques se’ns han tornat tradicionals, amb pecats inclosos. Ara només caldria que els polítics fessin política.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.