L’estratègia dels escraches que ha posat en marxa en els darrers temps la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha generat un intens debat tant des del punt de vista de la legalitat com de la legitimitat d’aquest tipus de protestes. Aquests són debats necessaris en aquests moments de crisi econòmica i forta tensió social.
És indiscutible que la PAH ha aconseguit situar al capdamunt de l’agenda política el drama palpable dels desnonaments i la reclamació de la dació en pagament per a resoldre’l. Més encara, també és cert que els partits polítics no van saber reconèixer i actuar a temps. En aquest sentit la PAH ha jugat un paper fonamental i probablement per això gaudeix de la simpatia majoritària de l’opinió pública. De fet, la feina de les PAH és una mostra del creixement de la participació política els darrers temps. Aquesta és una bona notícia i és que perquè una democràcia funcioni no n’hi ha prou amb votar a les eleccions.
Iniciatives ciutadanes com les de les PAH són importants perquè assenyalen una problemàtica social evident.
Tot i això, no comparteixo que els escraches siguin la millor estratègia i encara menys que sigui l’única alternativa existent per fer front al govern del Partit Popular i la seva inacció. L’”escrache” és una pràctica que genera dubtes, almenys, des de dos punts de vista: de legitimitat i d’efectivitat. Cal dir, primer, que els escraches no són estrictament actes de desobediència civil, sinó mètodes poc sofisticats de pressió política. Però és que, a més a més, poden confondre la denúncia legítima i necessària d’una injustícia flagrant, el drama dels desnonaments, amb la voluntat d’imposar una solució com si aquesta fos l’única alternativa, en aquest cas la dació en pagament.
En realitat, existeixen alternatives a la dació en pagament que també podrien ser considerades, com ara l’alliberament del deute mitjançant concursos. Aquesta darrera opció és la que s’aplica a d’altres països com ara els Estats Units, Alemanya i també a Itàlia, des de fa poc. Per desgràcia, a Espanya, encara no hi ha legislació que ho faci possible. Però podria ser-ho. En qualsevol cas, hi ha diferents opcions que poden contribuir a aturar els desnonaments, i aquestes alternatives cal que siguin discutides democràticament.
Els mètodes de protesta poc articulats poden contribuir a la confusió i acabar sent estèrils si no distingeixen la necessària denúncia de la injustícia, per un costat, de la discussió i proposta de solucions específiques, per altre costat. El “no hi ha alternativa” és un tipus d’argumentació molt perillosa que pot ser utilitzada per uns i altres. En realitat, gairebé sempre és possible discutir els avantatges i inconvenients de diferents alternatives.
És cert que els governs actuals no ho fan quan implementen la seva política econòmica, i utilitzen reiteradament el “no tenim alternativa, ens ho imposa Brussel·les (o Madrid)” però això no vol dir que els moviments socials hagin de respondre forçosament amb un nosaltres tampoc tenim més alternativa. Entre altres raons perquè aquesta és una resposta que probablement serà poc efectiva –pot perdre suport de l’opinió pública i ser fàcilment instrumentalitzada. Però és que a més, ni a l’infern ni a les Arcàdies s’hi discuteixen alternatives, però a les democràcies avançades sí.
Els “escraches”, alternativa vàlida?
