No és cap sorpresa posar sobre la taula que el poder polític sempre ha estat en mans dels homes. Fins i tot amb la instauració de les democràcies a escala mundial, aquesta realitat no va trontollar gaire. Pensem per exemple en països com Itàlia, Suïssa, els Països Baixos o el Japó. Encara millor, mirem-nos el nostre propi melic. Les dones presidentes, a les nostres latituds, no hi són i tampoc se les espera. Ens han construït un món a partir d’un sistema que entén la presa de decisions com a masculina i les corbates com l’únic accessori possible per pujar al faristol. Una realitat innegable amb conseqüències a diferents nivells. Preguntem-nos: Si un sistema no és capaç d’admetre i reconèixer el potencial de les dones, quina mena de democràcia és aquesta?
Segons dades de 2025, 25 països dels 196 existents són governats per una dona (el 12,8 per cent de les nacions del món). D’aquests, divuit països tenen una presidenta i set una cap de govern. Costa parlar de progrés tenint en compte que continuem ocupant, només, el 27,2 per cent dels seients parlamentaris a escala mundial. No es tracta només de gènere; també es tracta de poder. El sistema accepta la participació política de les dones des dels marges, però es resisteix a permetre que arribem al centre de la presa de decisions i aspirem a ocupar uns espais creats per ells i cap a ells. Bon moment per recordar aquelles eleccions franceses, l’any 2007, on la candidata socialista Ségolène Royal va voler deixar clar: “El que els molesta no és que sigui dona, sinó que, sent dona, vulgui el poder”.
És important debatre sobre els lideratges polítics femenins tenint presents casos com el de Jacinda Ardern [a la imatge], política laborista que va decidir retirar-se de la possibilitat de reelecció com a primera ministra de Nova Zelanda tot i arrossegar un mandat ple d’excel·lències governant en solitari. No ha estat la primera ni serà l’última.
Moltes de les dones que arriben al poder es troben que han de pagar un preu massa alt, producte d’un sistema que funciona, pensa i actua entorn dels paràmetres masculins. Les expectatives de rendiment són més altes i qualsevol error o fracàs es magnifica. L’estrès constant, les crítiques públiques i la manca de suport porten al desgast físic i mental. Les xarxes de suport estan més desenvolupades entre els homes i, sovint, nosaltres, les hem de construir i complementar amb les tasques personals i de cures. Alhora, les normes, les regles no escrites i les dinàmiques de poder estan alineades amb uns estàndards que ens exigeixen ser fortes i decidides, però sense mostrar vulnerabilitat. I és que no crec que el problema radiqui en la manera d’entendre l’èxit que tenim les dones, sinó en les raons estructurals que fan que les posicions de poder estiguin definides a gust d’ells.
Fa poc més d’un parell de setmanes, la política japonesa Ayaka Yoshida, del Partit Comunista del Japó, va proposar una mesura en clau de gènere: facilitar, de manera gratuïta i des del govern, compreses als lavabos públics com a mesura d’higiene bàsica per a les dones. Una proposta que li ha suposat tota una onada de violència digital. Més de 8.000 missatges amb amenaces de mort fruit de l’auge de la ultradreta i la misogínia social. Forces antigènere i actors finançadors amb capacitat per dur a terme una estratègia organitzada que aturi qualsevol política pública que defensi els nostres drets (drets sexuals i reproductius, sistema de cures, violències masclistes, etc.). Defensar el lideratge femení té poc a veure amb ocupar cadires en altes esferes i molt amb el dret de les dones a viure lliures i amb dignitat.
L’altre dia vaig impartir una formació sobre comunicació feminista per a un grup de dones que tenen una entitat veïnal a Barcelona. Una em deia que no li agrada parlar de “dones lideresses” pel que suposa ser una “dona líder”. En aquest sentit, i en defensa dels lideratges femenins i en femení, considero que és clau deixar d’entendre el poder des de la mirada masculina i, per tant, com una cosa intrínsecament connectada amb la violència i la masculinitat, i començar a veure’l com una via de canvi i transformació. I és que, a més a més, quan una dona arriba al poder, obre la porta a moltes més.
Evidentment, és imprescindible connectar el lideratge amb els moviments feministes i antiracistes de base. No serveix de res tenir dones líders si continuen reproduint les dinàmiques masculines pròpies del sistema patriarcal, racista i colonial. Necessitem impregnar el sistema de feminisme perquè, així, desterrem l’individualisme i qüestionem els privilegis dels grups socials de sempre.
La veu pública de les dones
No tindria sentit debatre sobre lideratges sense mencionar l’element clau del rol polític d’una persona: la seva veu. Les dones hem estat educades per ocupar els marges i parlar sense molestar. Dubtem a l’hora de definir la nostra veu pública perquè és el sistema, amb la seva mirada masculina socialment imposada, qui ha decidit quan una dona té, o no té, legitimitat per ocupar el discurs públic i l’espai polític.
Apoderar-se. Parlar. Liderar. Governar. Les possibilitats de canvi comencen des de baix. En aquella alumna que sempre se sap la resposta, però no aixeca la mà per por d’estar equivocada. O en aquella noia militant que sempre ha de fer front als obstacles que altres nois, suposadament aliats, li posen en el camí. La socialització de gènere té un impacte profund en la manera com les dones ens percebem a nosaltres mateixes a l’hora d’arribar al poder. Si les nenes creixen en un entorn que les anima a ser assertives, a expressar les seves opinions i a visualitzar-se com a líders, se sentiran molt més interessades per ocupar espais de poder en la vida adulta. Per això, és essencial canviar les normes socials que limiten les nostres aspiracions i garantir que la participació femenina i feminista en la política, i en altres àmbits, sigui reconeguda com una realitat natural i necessària. Les dones no només hem de tenir el dret a ocupar el poder, sinó que, a més, cal que tinguem els mitjans i el suport necessaris per aconseguir-ho.
No negaré que el lideratge sigui una trampa mortal per a nosaltres. Tot el sistema que opera ho és: ens manté en un segon pla a través de la socialització binària i limita les nostres aspiracions en totes les esferes. Una dinàmica de poder i subordinació que té conseqüències contundents contra les dones i nenes més rebels. Preguntar-nos si val la pena obrir aquesta porta implica posar sobre la balança, no només les oportunitats col·lectives que puguin sorgir, sinó també els sacrificis personals que el lideratge polític pot comportar. El nostre dret a viure una vida digna ha de ser l’element central d’aquesta decisió.
Mary M. Villena és periodista, especialitzada en estudis de gènere, i sòcia de la Cooperativa Feminista Almena
