La qüestió de com escollim els líders sobre la base del seu talent, l’esforç i els resultats i no en funció de la seva riquesa o classe social ha estat des de fa anys una preocupació fonamental en la filosofia política i, en el fons, en les comunitats humanes. En la Grècia clàssica, Aristòtil ja deia que la selecció dels nostres polítics s’havia de basar en l’ethos, és a dir, en la idea que els més capaços havien de governar, atès que fins i tot els problemes derivats de la seva “virtut” generaven resultats més positius que altres alternatives, com la monarquia o el govern de tots.
En la clàssica meritocràcia confuciana, es defensava que l’objectiu últim dels governants era el benestar de la seva gent i que l’única manera d’aconseguir-ho era seleccionant líders competents i virtuosos, fins i tot si la selecció es feia a través de processos qüestionables. Més recentment, sobretot arran de la crisi del 2008, s’ha impulsat la necessitat de comptar amb governs tecnocràtics, entesos com a aquells governs que han de ser dirigits per “tècnics” o “experts”, sense haver passat per les urnes.
La “música” de la meritocràcia política, per tant, no és nova i ressorgeix sobretot a redós de les crisis econòmiques, polítiques i socials. La pregunta fonamental, però, és de quina manera podem garantir l’elecció de representants que compleixin amb l’ideal meritocràtic. Com ho podem fer perquè els polítics més competents aconsegueixin governar? Quins canvis podem implementar perquè governin els que s’ho “mereixen”?
Ara bé, tots nosaltres partim de diferents concepcions morals del que significa el mèrit i, en particular, el mèrit que et permet assolir llocs de poder o decisió. Basem la competència o mèrit dels nostres líders en funció de l’educació? O ho fem en funció del seu èxit en el camp privat? O considerem únicament com a meritocràtic aquell polític que aconsegueix guanyar eleccions?
Malgrat les diferents postures morals, en els darrers anys la ciència política ha acumulat certa evidència respecte el tipus de polítics i de polítiques que diferents sistemes generen. El focus s’ha centrat en saber quins sistemes institucionals permeten l’elecció de polítics més competents, honestos o més acceptats per la ciutadania. D’una banda, un bon grapat d’estudis ens ensenyen que, si bé no és un mecanisme infal·lible, la competició política està generalment associada a escollir polítics “més bons”. Quan hi ha incertesa sobre el guanyador, o alternança en el poder, els partits tendeixen a seleccionar candidats més competents i honestos. I el control i la supervisió ciutadana durant la legislatura, és a dir, tenir una ciutadania activa i mobilitzada més enllà del vot cada quatre anys, evita potencials tics autoritaris i genera polítiques públiques més acceptades.
Per aquesta visió minimalista no és suficient. Dit d’una altra manera, certs dissenys institucionals provoquen que polítics que no s’ho “mereixin” acabin sent candidats i governant. Per exemple, el control ferri que els partits acaben exercint sobre el disseny de les seves llistes porta a l’elecció de polítics amb una qualitat més baixa que les llistes obertes. Les quotes de gènere permeten que més dones amb elevada formació entrin en política, argumentin la competició política i, eventualment, millorin el nivell dels homes polítics. O tenir entorns comunicatius que transmeten més informació, i veraç, resulten en l’elecció no només de polítics més competents, sinó també de polítiques més acceptades.
Amb tot, la meritocràcia en política hauria de partir d’un cert “drama”: fruit de la pluralitat agonística de valors, per dir-ho a la manera d’Isaiah Berlin, no hi ha una forma universal d’entendre-la i cal reconèixer que, en democràcia, hi haurà sempre un grup de perdedors que qüestionaran el “mèrit” dels polítics. Però això no vol dir que no calgui exigir al sistema canvis institucionals que, com sabem d’entorns propers, funcionen. Els beneficis que se’n derivin no només aniran a parar a la ciutadania, sinó a la pròpia classe política.
Toni Rodon és doctor en Ciències Polítiques i professor de la Universitat Pompeu Fabra.
