El dia 20 de desembre estem convocats a les eleccions del Parlament espanyol. Els ciutadans podrem decidir l’opció política que preferim. Els partits polítics i els experts en comunicació treballen intensament amb l’objectiu de guanyar vots. És el moment de les promeses. Sembla que tots disposen d’una vareta màgica que els permet oferir-nos un futur idíl•lic. Però de fet, no hi ha un debat rigorós sobre com disposar d’un nou model productiu sostenible, creador de riquesa i ocupació i sensible socialment. S’usa, un cop més, la retòrica de com es regenerarà la política, s’acabarà amb la corrupció, s’impulsarà l’economia, disminuirà l’atur, es corregirà que un 30% de la població estigui en risc d’exclusió social o que es perseguirà el frau fiscal. Més enllà de declaracions genèriques, tampoc s’aprofundeix seriosament sobre qüestions de gran calat, com ara, millorar la qualitat de la democràcia espanyola, donar sortida al problema que dos milions de catalans volen la independència de Catalunya, o la insuficiència del sistema de pensions.
Una promesa que no falta en cap programa electoral és que es vol avançar cap un elevat Model de Benestar per acostar-nos al sistema social dels països més avançats d’Europa, on l’educació, la sanitat, les prestacions socials, la cultura o la protecció dels febles han arribat a nivells emblemàtics. Però el que no expliquen és com pensen finançar les seves promeses, ates que l’Estat espanyol ja té cada any un elevat dèficit públic. Pel 2015 és preveu que el pressupost de l’Estat tindrà un dèficit d’uns 45.000 milions d’euros, i que la Unió Europea obliga a què en els quatre propers anys gairebé desapareix-hi. La paradoxa és que malgrat la insuficiència dels ingressos per cobrir les despeses actuals alguns partits polítics prometen més i millors serveis i a sobre rebaixar els impostos.
Com es finança una societat moderna amb un avançat model d’Estat de Benestar? Un país cultural i socialment avançat, amb serveis públics i infraestructures de qualitat, només es pot aconseguir si disposa d’una economia floreixent i de recursos suficients, que bàsicament s’obtenen dels impostos. L’any 2014, en els 19 països de la zona euro de la Unió Europea, els ingressos públics, incloent les aportacions a la seguretat social, van representar el 46,6% del PIB. Els països escandinaus, França i Bèlgica van superar llargament el 50%, mentre que Espanya, amb el 37,8% del PIB, quedava quasi 9 punts distanciada de la mitjana europea. No es pot prometre la qualitat dels serveis dels que gaudeix Dinamarca amb uns ingressos 20 punts per sota, que en el cas de l’economia espanyola, suposaria disposar de 200.000 milions d’euros anuals més, que si que permetrien garantir un elevadíssim nivell de qualitat de vida i de l’Estat de Benestar.
Si els partits realment volen ser seriosos, han d’informar d’on pensen treure els recursos per complir les promeses que fan. No val la retòrica usual de que millorant l’administració i sent més eficients tot quedarà resolt. O que baixant els impostos s’activarà l’economia i es recaptarà encara més, afirmació que s’ha demostrat falsa. Diem-ho clar. Res serà creïble, si no es proposen obtenir realment més recursos i aquest només es podran aconseguir plantejant una profunda reforma fiscal que faci que aportin molt més els que més tenen i que faci que tothom pagui el que li correspongui.
Per què els partits prometen el que saben que no podran complir? Per què aquesta manca de transparència i veracitat? No és d’estranyar que hi hagi una gran desconfiança en les promeses electorals, doncs tothom creu que un cop passades les eleccions les promeses cauen en el oblit, o que sempre es trobarà una excusa per justificar el no fer res, o encara pitjor, fer a l’inrevés del que havien promès. No tots els partits són iguals, ni tots abusen en igual grau de l’incompliment de les seves promeses. Davant les properes eleccions, els partits polítics tenen una magnifica oportunitat per explicar al ciutadà quina és la realitat del país, què proposen per millorar-lo, fins on raonablement es pot arribar i d’on pensen treure els recursos. També els ciutadans tindrem l’oportunitat de decidir quines propostes considerem més creïbles i ens mereixen major confiança.
La democràcia i els partits polítics són essencials per la governança, però pel bon funcionament d’una societat, és imprescindible que es restableixi la confiança entre els ciutadans i la classe política. En moments de gran complexitat, com els actuals, sense aquesta entesa no és possible progressar. Només el rigor, la veracitat i la recuperació de la confiança, podran encarrilar una situació que exigeix respostes valentes, assenyades, justes i generoses. El que està en joc és, ni més ni menys, la democràcia i el benestar present i futur de tots els ciutadans.
Francesc Raventós és exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
