Els perquès últims poden fer-nos filosofar. El dolor físic agut ens anul·la de forma abassegadora, total. Mal ens en podem distanciar, volem a cremadent un fàrmac que l’apaivagui. Però acabat, no hi ha seqüeles. Per contra, el dolor psíquic és destructiu, anorreador. Viktor Frankl descriu la deshumanització dels camps de concentració en L’home a la recerca de sentit. Ell afirma que només trobant sentit al viure –el sentit és a mig camí entre raó i emoció– es contraresta el buit existencial, el dolor i la destrucció psíquica, i la mort.
El seny i la filosofia poden ajudar a gestionar moments incerts, com el dolor i la mort. Epicur veu en la filosofia un recurs per a estalviar-nos patiments i angoixes, i viure millor. Viure és sentir i, com que la mort serà absència de sensacions, no hi ha base per a preocupar-se’n. És menys convincent quan diu que no hem de témer el dolor extrem, perquè sol durar poc, i que si dura molt, és que no és fort; els recursos mèdics actuals són, sortosament, més efectius i alliberadors.
Tot plegat porta al problema del Mal i l’existència de la divinitat. És allò de si Déu fa vacances en temps de camps de concentració. Si Ell és el creador últim de tot el que existeix, aleshores ho ha de ser també del dolor i del Mal. Per tant, o bé és pervers permetent el Mal, o bé és impotent per evitar-lo. Els medievals atribueixen aquesta argumentació a Epicur, tot i que ell només afirmi que els déus no s’ocupen de nosaltres.
Un mínim de mínims és que cap costum justifica el patiment animal i, a fortiori, tampoc el dolor humà. La pura descripció antropològica legitima un ritus iniciàtic que comporti dolor? Pot tenir res de positiu passat de ser un possible símptoma mèdic en una diagnosi? El dolor és una pena o càstig útil segons la criminologia o la sociologia actuals? Valors segurs com l’educació, la bondat, o el perdó són de debò compatibles amb el dolor? Mirar-s’ho amb seny i filosofia ho fa tot més clar.
