El jardí del cel

He passat bona part de les estones ensopides que tan gentilment ens brinda la pandèmia amb una sèrie sud-coreana de Netflix titulada El Jardí del Cel (Heaven’s Garden). Sé molt poca cosa sobre Corea, excepte la lectura d’un dels filòsofs contemporanis més actuals, Byung-Chul Han, autor de La societat del cansament (Herder, 2015), Loa a la tierra (Herder, 2019) i el darrer La desaparición de los rituales (Herder, 2020), que n’és originari.

Chul Han fa una crítica radical a l’egoisme i l’individualisme del món contemporani, posant com a exemple del deteriorament humà l’autoexplotació que ens mata. L’agenda setmanal és el màxim exponent d’aquest recorregut infernal per una interminable successió d’activitats productives a complir. Ho associa a la imatge de Prometeu, a qui l’au rosega el fetge lentament fins al final, per començar de bell nou quan es regenera. La fatiga, diu Han, és un senyal que hem arribat al límit extrem d’aquesta violència auto-infringida. El mateix Han és un exemple d’aquest problema: educat a la Universitat en enginyeria metal·lúrgica, arriba a Alemanya amb una beca i fa un cop de timó. Es posa a estudiar filosofia, menjant només pà sec amb melmelada, per acabar fent una tesi sobre Martin Heidegger.

Podem rectificar, canviar de vida, en aquest huracà d’hiperactivitat que envaeix el nostre temps? El Jardí del Cel és una història sobre la possibilitat que un lloc enmig de les muntanyes, amb poca gent, sigui una font de redempció humana. Sense explicar els detalls de la sèrie per no fer spoiler, aquesta producció sud-coreana planteja que tenir un lloc on viure constitueix, al capdavall, la única sortida possible a l’autoexplotació efímera. Formar part d’un lloc que sigui nostre fa de branca enganxada a l’arbre que la nodreix i li dona força. Només cal quedar-s’hi.

La sèrie transcorre en una comunitat a les muntanyes, on fa molt de fred la major part de l’any, amb un llarg hivern de neu. Són quatre cases, on tothom es coneix. En aquest lloc hi ha una escola, amb un grup petit de cinc nens. També hi ha un cafè pels caminants que s’hi acosten.

La protagonista de la sèrie és una dona jove que té dues nenes. Aquesta dona, Jae-Jin, viatja des de Seül per demanar ajuda al seu pare, habitant de les muntanyes i amb qui té un conflicte de fa anys. És un home sorrut, trist i solitari, que s’ha equivocat amb ella. La vida quotidiana amb les seves dues netes i la seva filla, a qui aprèn a conèixer, el transforma completament.

També a elles, que descobreixen el valor de tenir uns principis sòlids, amb disponibilitat d’aprendre de les preocupacions dels veïns. Aquest pare aprèn a estimar la seva filla amb un amor renovat i es converteix en el líder de la comunitat, a qui tothom va a veure quan té problemes. El tema de la sèrie no són els detalls minoritaris de la relació entre els personatges o la trama de la història, ni tan sols la seva suposada qualitat cinematogràfica.

El tema pelut que es planteja és si, a la vida, tenim l’oportunitat de recuperar l’amor i la confiança en els altres. També de quina manera els altres, en prendre cura de les nostres pròpies febleses sense jutjar-nos, poden convertir-nos en bones persones capaces d’estimar. Si tots tenim cura de tots, amb la delicadesa necessària del gest i les paraules oportunes en el moment adequat, serem millors. La nostra vida valdrà la pena.

Podrem deixar, quan morim, el llegat de l’amistat, el respecte i la pacient espera que fan falta per redimir un món al límit de les seves forces físiques i mentals. Sabrem reconèixer, en l’extrema vulnerabilitat dels altres, la nostra pròpia por, la cosa més humana que ens habita. L’enyorat Lluís Duch sempre deia que a la vida es pot rectificar. Aquesta petita història demostra com: acostant-se sense empènyer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.