Durant la Segona Guerra Mundial els nazis no van poder doblegar els danesos que es van unir per protegir la població jueva.
Dinamarca fou envaïda per les tropes alemanyes l’abril de 1940. Inicialment els invasors respectaren els afers interns; es creà un govern d’unitat encapçalat pel monarca Cristian X, i els alemanys no hi interferiren. En aquests primers anys, a Dinamarca els nazis no obligaren a una segregació de la societat jueva, tal i com havia passat en altres països. Les autoritats daneses, per la seva banda, no van imposar la identificació dels jueus amb l’estrella groga, i la comunitat hebrea seguia amb la seva quotidianitat, inclús celebrant serveis religiosos. A partir de 1943, el nazisme alemany va decidir prendre el control total de la policia i les forces armades daneses, per tal de resoldre la “qüestió jueva”, malgrat el rebuig frontal del rei Cristian X.
Fou aleshores que es va organitzar una resistència danesa per a aconseguir un “rescat nacional” i traslladar el màxim nombre de jueus a Suècia, on estarien més segurs. Els empresaris danesos finançaren el rescat clandestí i molts ciutadans hi col·laboraren acollint jueus a cases i escoles. El rei Cristian X va donar suport en persona a aquesta mobilització, i fins i tot existeix el mite que ell mateix es col·locà l’estrella de David. El monarca liderà molts altres moviments de resistència i de no-violència i facilità el traspàs d’informació de les autoritats policials a la resistència, coordinant-se amb altres opositors a l’estranger.
Hi hagué propostes originals com la de les “esquenes fredes”, que va consistir a fer el buit a tots els alemanys nazis, fins al punt de fer-los insuportable la vida a tots els nivells. Moltes altres accions de sabotatge, de resistència i de desobediència clandestina (com canviar rètols de carrers i carreteres, passar informació errònia als invasors o la nul·la col·laboració d’empreses, bancs i professionals amb els nazis), van generar un alt nivell d’oposició que no només minà l’exèrcit alemany, sinó que contribuí a la unitat dels danesos accelerant la retirada dels invasors. Hannah Arendt va reconèixer que la resistència danesa va ser l’única ocasió que els nazis comprovaren una resistència tan forta i definitiva, fins al punt que “la duresa violenta dels nazis va quedar fosa com la mantega al sol”.
