ui no ha anat pel carrer i s’ha trobat amb una persona que hi dorm, amb les pertinences en grans bosses, el rostre arrugat, els ulls baixos i, en la majoria dels casos, amb un gos? Què sentim: tristesa, pena, incomoditat, culpa, por…? Moltes vegades, apartem la mirada o travessem el carrer per evitar que ens agredeixi.
Aquesta mena de reaccions i sentiments són més habituals del que potser a vegades pensem i, en gran part dels casos, es converteixen en automàtics, gairebé instintius.
La veritat és que, encara que ens agrada veure’ns com a persones solidàries i empàtiques, la pobresa ens incomoda, ens genera sentiments contradictoris: compassió però també rebuig, por i fins i tot indiferència. I això, ni és casual, ni és instintiu, ho tenim interioritzat encara que la majoria de les vegades no ens n’adonem. Aquesta resposta es diu “aporofòbia”, i és el rebuig conscient o inconscient cap a les persones pobres pel fet de ser pobres.
Què és exactament l’aporofòbia?
Les investigadores del Centre de Recerca en Drets Humans i Polítiques Públiques de la Universitat de Salamanca, Amaia Yurrebaso, Raquel Guzmán, Esther García i aquesta autora hem desenvolupat diferents línies de recerca sobre l’aporofòbia des d’un punt de vista psicosocial en totes les seves manifestacions.
En aquest sentit, constatem que l’aporofòbia no es tracta només d’un prejudici individual, sinó que en realitat està normalitzada en la nostra societat i infiltrada en les nostres lleis, institucions i fins i tot en els mitjans de comunicació.
Tot i els avenços institucionals en el reconeixement del fenomen de la pobresa, que ha deixat de ser exclusivament una vulnerabilitat econòmica perquè també inclou altres factors individuals, socials i contextuals que expliquen aquesta situació, les actituds encara estan marcades per una clara ambivalència, des de la compassió superficial, d’una banda, a l’estigmatització i rebuig de l’altra.
Per què ens incomoda la pobresa?
Les persones tenim la necessitat de sentir que tot en la nostra vida té sentit, que el món és just i que cadascú té el que es mereix. Quan ens trobem amb situacions en les quals això no és així sorgeix la incomoditat.
Quan veiem que hi ha persones al carrer que viuen sota les circumstàncies descrites, el nostre món trontolla perquè ens comencem a plantejar: “I si la pobresa no és culpa del pobre? I si el sistema no és tan just com creiem? I si això també em podria a passar a mi?”.
Per evitar aquest vertigen, solem recórrer a explicacions que ens fan sentir més còmodes: “No vol treballar; té addicció a les drogues; s’ho ha buscat per la seva mala vida; quan la família t’abandona, és que n’has fet alguna de grossa”. Aquestes respostes són un mecanisme psicològic que ens permet protegir-nos de la nostra pròpia autoestima i evitar l’angoixa que ens genera el fet de pensar que “aquesta persona podria ser jo”.
Per què ens genera rebuig la pobresa?
Des d’una perspectiva psicològica, la pobresa genera rebuig per diverses raons. En primer lloc, per la por a la identificació, ja que ens recorda que el benestar psicològic i social no és permanent i que tothom es pot trobar en una situació de vulnerabilitat. A més, és una amenaça simbòlica perquè trenca la nostra il·lusió de seguretat i converteix aquestes persones en símbol del que no volem ser.
En segon lloc, a causa de la dissonància cognitiva. Si pensem en un món just, l’existència de pobresa externa ens confronta amb aquesta creença. Per reduir aquesta incomoditat, preferim pensar que el pobre “no vol sortir d’aquesta dependència institucional”, encara que en realitat la nostra recerca confirma que són les persones que menys recorren al sistema de protecció, serveis socials o policial.
També cal tenir en compte, els estereotips apresos. Des de ben petits, hem interioritzat les narratives on la pobresa s’associa amb la mandra, la delinqüència o el fracàs social. Aquestes creences són reforçades pels mitjans de comunicació quan traslladen, de manera més freqüent, successos de violència entre persones que viuen al carrer enfront dels successos de violència que pateixen aquestes persones pel fet de viure al carrer, excepte en els casos més greus. I, finalment, no podem oblidar l’evitació emocional. Enfront del dolor, la impotència i fins i tot el sentiment de culpa per formar part d’una comunitat que pot generar el contacte amb la pobresa, la resposta habitual és l’apatia, que es converteix en escut emocional per evitar sentir malestar.
El nostre estudi “Resposta social davant l’aporofòbia, reptes de la intervenció social” ha demostrat que aquestes emocions de tristesa o culpa no sempre es tradueixen en comportaments prosocials a causa de la falta d’eines relacionades amb la intel·ligència emocional. Per exemple, l’empatia que forma part del nostre argot habitual no només és posar-se en la pell de l’altre, és molt més, és identificar el que passa, fer una bona autoobservació i incorporar el que li passa a l’altra persona en el nostre sistema de valors, però sobretot, és restablir la distància per donar solucions efectives que ajudin la persona.
A més, les persones davant d’una situació de pobresa responen deslegitimant el sistema institucional de protecció, ja que consideren que les diferents institucions no són útils per ajudar-les i, a més, hi ha l’estigma interioritzat que aquestes persones en realitat no volen ser ajudades, cosa que reflecteix una societat que ha deixat de veure la persona en situació de pobresa com a víctima d’un sistema desigual.
Des del model de contingut d’estereotips s’explica que percebem les persones que es troben en situació de carrer en la categoria de grups menyspreats, però també les emmarquem com un grup de persones que no tenen competències per desenvolupar la seva pròpia vida.
Quan la mirada és d’incompetència i compassió tendim a comportar-nos de manera paternalista; i això també és aporofòbia, ja que aquesta actitud es tradueix en comportaments institucionals, com la presa decisions sense consultar a la persona perquè es desconfia de la seva capacitat d’autonomia, i la falta de reconeixement de les seves capacitats. A més del que hem denominat com a aporofòbia institucional, hem inclòs pràctiques estructurals que discriminen de manera subtil, com són els recursos assistencials que imposen normes restrictives, protocols d’accés a recursos d’atenció específics excloents, com per exemple, si a més de viure al carrer consumeixes drogues i ets víctima de violència de gènere. Costa més accedir a recursos d’atenció a les dones víctimes de violència de gènere, i les polítiques públiques exigeixen, a més, que es demostri la pobresa.
En conclusió: sí, les persones que es troben en situació de pobresa ens incomoden. Aquest rebuig no és accidental, és estructural, après i reforçat. L’aporofòbia no és un sentiment aïllat i revela una profunda asimetria emocional i de tractament cap a les persones que el pateixen. No totes les víctimes valen el mateix i la compassió social es reparteix segons l’estatus social.
