Generalment considerem el progrés com una evolució en positiu, sovint oposant-se a involució o a decadència. Però sempre és així? Hi ha progrés ètic col·lectiu?
Antonio Fornés: El progrés: una invenció de l’ésser humà
Finalment l’implacable exèrcit romà va aconseguir obrir una bretxa en les muralles de Cartago, la metròpoli que durant més d’un segle va disputar l’hegemonia mediterrània a Roma. Quan la ciutat va caure, el general romà, Escipió Emilià, va contemplar en silenci el seu gran triomf. Per a sorpresa dels qui l’envoltaven, va esclatar en llàgrimes. Quan li van preguntar per què plorava, Escipió va contestar: “Perquè tot està en mans del destí i la fortuna, per això sé, que un dia, Roma cremarà de la mateixa manera.”
Allò que estava expressant Escipió no era sinó la forma de concebre el temps a l’època clàssica. Per a grecs i romans la història viatja en cercles, es repeteix sempre, l’home és un espectador, condemnat com Sísif a arrossegar eternament pel coster de la muntanya la mateixa pedra. És aquesta una concepció típica dels pobles agrícoles, que veuen en el repetitiu cicle de les collites una metàfora perfecta de la vida.
Tot i la influència del pensament clàssic, Occident no va adoptar aquesta forma de veure el món gràcies a l’altre ascendent intel·lectual de la nostra cultura: el judaisme. La seva òbvia influència sobre el cristianisme va fer que adoptéssim una cosmovisió pròpia de pobles nòmades, amb una idea lineal i no circular del temps.
Va ser un fosc monjo del segle XII, Joaquim de Fiore, qui va inventar de forma definitiva això que ara ens sembla tan evident: la idea de progrés. De Fiore es va atrevir a baixar el cel a la Terra, afirmant que ens esperaven mil anys de millora contínua i felicitat abans que el món s’acabés. L’èxit de la seva idea va ser aclaparador. S’inaugurava el mil·lenarisme, i amb ell, s’obria a la humanitat la irresistible esperança en el progrés.
Personalment, no puc evitar un fort escepticisme davant la idea de progrés. Per contradir al monjo Joaquim de Fiore, n’hi ha prou amb fer una ullada al món actual. Ja ho va escriure Nietzsche: “El progrés és merament una idea moderna, és a dir, una idea falsa.”
Va ser un monjo del segle XII, Joaquim de Fiore, qui va inventar això que ara ens sembla tan evident: la idea de progrés
Albert Botta: Hi ha progrés ètic? Cap a on va el món?
A més del progrés en coneixement cientifico-tècnic, hi ha també progrés ètic col·lectiu? Hi ha una evolució moral de fons en la ment humana? Afirmar el progrés ètic implica referir-se a valors i al seu creixent assoliment. Compte que seguim tenint guerres i neteges ètniques, publicitades o mig o del tot silenciades. I qui les provoca? I qui calla? Ben igual que la resta d’homínids, podem ser conflictius, violents, agressius, etc. La racionalitat associada a la consciència moral i l’ètica també ha incrementat l’eficàcia destructiva.
Fem una mica de prospectiva? El món deu anar per on el deixem anar, conscientment o no. Einstein diu amb sarcasme que no sap com serà una Tercera Guerra Mundial, però que la quarta fora a cops de pedra i garrotades. La retòrica psicopolítica fa córrer tòpics, postveritats, infoxicació, sobreinformació irrellevant, i mou la cultura hegemònica (segons Gramsci, el suport de la supremacia del grup dominant, perquè la gent descomptem l’status quo com a normal).
Un apunt il·lustratiu, Pedro Baños (El dominio mundial, elementos del poder y claves geopolíticas) recorda que la geopolítica no té ètica: el món està regit per la capacitat militar, la potència econòmica, la diplomàcia amb serveis d’intel·ligència i espionatge, els recursos naturals, els territoris, població i demografia, els potencials intangibles d’actituds i ideologies, la comunicació estratègica… Cada grup, cada Estat, cada Trumputin va a la seva, a desgrat del cost humà. És l’intervencionisme global sense bons ni dolents d’Estats Units, Rússia, Xina… i el sotmetiment de la majoria.
Però evolució lliga amb obertura i novetat: moral, valors, i altruisme també són un fruit de l’evolució. I treballar per compte propi pot ser fer-ho per a tothom (egoisme altruista). L’emergència ecològica pot ser-ne un exemple. També d’Einstein és l’analogia de la ment i el paracaigudes: només funcionen si s’obren.
Einstein diu amb sarcasme que no sap com serà una Tercera Guerra Mundial, però que la quarta fora a cops de pedra i garrotades
