Una de les principals notícies del mes d’octubre va ser el trencament del govern de coalició entre ERC i Junts per Catalunya després que els afiliats d’aquest darrer partit votessin majoritàriament abandonar el govern.
En els executius de coalició, diverses formacions polítiques es posen d’acord per governar durant una legislatura pactant un programa i la composició dels membres del govern. Sovint, les coalicions responen a la inexistència d’una clara majoria qualificada d’un partit per a poder governar i a la necessitat d’assegurar la governabilitat del país i evitar-ne la inestabilitat política. Això implica la necessitat de negociacions, la construcció de consensos i pactes i l’establiment de complexos equilibris entre formacions polítiques diferents.
En situacions no excepcionals, la creació i continuïtat d’una coalició de govern se sosté sobre diversos factors de naturalesa diferent: el grau d’afinitat ideològica de les formacions, el compliment del programa de govern pactat, els acords i compromisos establerts, la prèvia fixació de protocols i pautes internes d’actuació o la creació d’òrgans interns de coordinació.
Entre les causes de la ruptura de la coalició de govern a Catalunya, ha estat relativament fàcil fer esment a la històrica rivalitat ideològica entre ambdues formacions, a les divergències estratègiques en la continuació del procés independentista, a la repetida denúncia de l’incompliment dels pactes establerts o a les queixes derivades per la manca d’unitat d’acció a Madrid i amb la suposada taula de diàleg. Crec que les raons adduïdes són objectivament certes, però incomplertes i que per entendre millor la salut de les coalicions de govern cal incloure almenys dos factors més: el factor humà i el factor ètic, si és que ambdós factors són separables. Fet i fet, tres de les principals paraules emprades durant el procés del trencament han estat confiança, (des)lleialtat i legitimitat, totes elles amb una clara filiació ètica.
La confiança –com la lleialtat– és un recurs moral bàsic que ens permet projectar sobre altres persones l’expectativa que compliran els acords, tàcits o explícits, en què es basa la relació. Francis Fukuyama i Hilary Putnam han argumentat i demostrat que la confiança és la precondició fonamental per a l’èxit cooperatiu. Sense ella no hi ha possibilitat de projecte compartit. Més encara, una relació construïda des de la desconfiança acaba per convertir en tòxiques les relacions personals i professionals. Des de la confiança és més fàcil resoldre les divergències o rectificar els incompliments; des de la desconfiança serveix de molt poc compartir l’ideal a favor de la independència.
Tinc la sensació que les relacions entre els líders d’ERC i de Junts s’han anat construint des de fa dues dècades (des de la constitució del primer govern tripartit almenys) a partir de nivells de desconfiança clarament tòxics, que han acabat per erosionar fins i tot les relacions interpersonals. Sovint expliquem i lloem les característiques i el potencial dels lideratges compartits o distribuïts i els associem amb la societat del coneixement i la innovació i amb formes avançades i democràtiques de l’exercici del poder. Però oblidem que el fonament d’aquestes noves formes de lideratge és el factor humà i la cura continuada de les relacions interpersonals dels líders i de la qualitat de les virtuts d’aquesta relació: com ara la confiança o la lleialtat.
Ha fet fortuna una frase atribuïda a Bismarck: “Les lleis, com les salsitxes, deixen d’inspirar respecte a mesura que saps com estan fetes”. Hom podria tal vegada dir el mateix de la confecció dels governs en general i dels governs de coalició en particular. Però aquests encara inspiren menys respecte quan es trenquen, no per la pèrdua dels vots, sinó per la baixa qualitat de la relació dels seus membres.
