Els periodistes entrem a moltes cases de persones desconegudes. Gent que ens obre les portes de la seva intimitat per permetre’ns gaudir del do de la conversa. Tenim aquest enorme privilegi. La casa d’una persona diu molt d’ella. A la llar de Rafael Algullol dos elements conflueixen: literatura i bellesa. Altra cosa hauria estat una decepció en un catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts de la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), malgrat moltes persones el coneixen més per la seva faceta de narrador, poeta i assagista.
Narrador, poeta, assagista i catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts, la figura polivalent de Rafael Argullol, crítica però al mateix temps optimista, ens permet acostar-nos al món de l’art, a la seva funció com a transmissor de valors i al paper de l’artista en el món actual.
Què hem de considerar art?
En l’època moderna no existeix una definició d’art. En el món antic, els grecs, a l’art l’anomenaven “techne”. Feien servir la mateixa paraula per denominar “tècnica” i “art”. Per tant, d’alguna manera l’art era tots els oficis. En canvi, a partir del renaixement l’art ja se centra més a determinades activitats com són: la literatura, les arts visuals, la música, l’arquitectura… I, per tant, aquí ja podem definir l’art com una determinada recerca de la bellesa o d’una qualitat estètica. Actualment, però, pots trobar tantes definicions d’art com interlocutors tinguis.
Doncs personalitzo la pregunta: per a vostè, què és l’art?
Per mi, l’art és tot allò que està lligat a un llenguatge universal. Però també allò que, d’alguna manera, està lligat a la captació dels signes de cada època, que també transcendeix a la pròpia època i que ens porta cap a interrogants de la condició humana. És a dir, d’alguna manera l’art té dos plans que es combinen: un pla circular que es va repetint sempre les mateixes preguntes i un altre pla lligat a cada època en el qual es donen diverses respostes depenent dels llenguatges, de les modes, de les sensibilitats… Però, per mi, sobretot, l’art és interrogació sobre la condició humana.
I com l’art ens ajuda a interrogar-nos sobre els valors que formen part d’aquesta condició humana?
L’art sempre ha ajudat l’home en una doble operació: en primer lloc mostrant-lo com era, posant-lo davant del mirall i, de vegades, fins i tot, posant-lo davant de l’abisme, i, després, per altra banda, amb una capacitat de transfiguració d’allò mateix que havia mostrat. Per tant, l’art podríem dir, que d’alguna manera, ens mostra la malaltia i ens mostra el camí de la salvació.
De vegades veiem una peça d’art i solament sentenciem: és maca o és lletja. L’art, per tant, té una transcendència que supera l’estètica…
També cal tenir en compte l’ús que fem de la paraula estètica. Es pot usar superficialment o de forma molt profunda. Els professors d’estètica tenim una paraula que respectem moltíssim, “cosmos”. Però, per exemple, no ens adonem que la paraula “cosmètica”, que utilitzem per la superfície de les coses, té aquest mateix origen. Per tant, tot allò que tracta de la bellesa de la condició humana i del caos de la mateixa condició humana té contínuament diversos plans i jo no en menysprearia cap. És molt important la bellesa física, però també ho és la unitat entre la bellesa física i la bellesa espiritual. Així doncs, de vegades l’art pot semblar més entreteniment, per exemple, una sonata lleugera de Mozart, però del mateix autor, composa el Rèquiem o les darreres simfonies, que també ens semblen extraordinàries. L’art té tants nivells, com té la condició humana.
A través de l’art podem transmetre tot tipus de valors?
L’art ha tractat d’expressar totes les passions humanes: les positives, les negatives, les visiones, les virtuoses… com un producte genuïnament humà. Una diferència clara entre nosaltres i els animals, no és tant en el llenguatge -com es diu-, perquè els animals també tenen llenguatge, sinó si les diferències són bones o negres. Per exemple, una diferència negra és que els animals no torturen i una diferència bona és que els animals no regalen res, no fan coses desinteressadament. L’art sempre es basa, en certa manera, en regal, és a dir, en allò que no havia de ser necessari fer, segons la nostra natura.
Ara es parla molt d’artteràpia. És un concepte que ens hem tret de la màniga?
L’art sempre ha estat una teràpia. La manifestació més completa que ha donat la literatura sobre la condició humana és la tragèdia grega. Quan Aristòtil fa la primera definició de tragèdia grega ja parla de “catarsi”. Aquest era un terme prestat de la medicina hipocràtica que volia dir “teràpia”. De fet, quan Aristòtil defineix la cultura grega, en definitiva, ja fa una síntesi de què és l’art, perquè diu l’art ens pot portar vers els abismes més profunds de la condició humana i de l’existència i al mateix temps, a través del mateix xoc del viatge artístic, a la catarsi, a la teràpia i a la curació. Per tant, l’art, des de les pintures rupestres fins ara, sempre ha tingut una pretensió, encara que sigui de forma implícita, de curar. Quan nosaltres llegim un bon llibre ens cura i ens consola. Per exemple, jo sóc un gran amant de la pintura renaixentista florentina – és una pintura molt equilibrada, amb molta llum, amb molta harmonia, meravellosa- i, personalment, quan la veig em fa avançar en el sentit de la curació. Quan escolto a Bach, igualment.
I fins a quin punt l’art pot provocar canvi revolta i, per tant, canvi social?
Trobem clars exemples a través de la història d’obres i d’artistes que directe o indirectament han provocat canvis. Per exemple, la Revolució Francesa és conseqüència de tota una sèrie d’obres d’art i de pensament del Renaixement i de la Il·lustració. I hi hagut obres d’artistes que no únicament han reflectit la revolta sinó que pràcticament han estat un crit a la revolta, com per exemple, Goya, Delacroix… (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
