El gènere esdevé un eix estructurador de les desigualtats socials que acaba abocant a milers de dones als marges de l’existència. I d’això les estadístiques en són una evidència clara que ja totes coneixem, però que no està de més recordar. Per exemple, com es destaca en un informe publicat pel Fons de Població de l’ONU, les crisis sanitàries i humanitàries afecten molt més agudament les dones que els homes donat el seu paper predominant en totes les tasques relacionades amb les cures, ja sigui en l’entorn familiar com en els entorns professionals d’atenció sanitària en primera línia.
També a Catalunya, les enquestes indiquen que el 79 per cent de les llars monoparentals estan encapçalades per una dona, de les quals un 43 per cent es troben en situació de risc de pobresa. I aquesta situació és la porta d’entrada per a l’exposició de tota mena de violències. El 2021 va acabar amb dotze dones assassinades i onze mil denúncies per violència masclista. Són tan sols algunes dades d’atemptats diversos sobre les dones que evidencien la injusta desigualtat en drets i dignitat de les mateixes que les condemnen a situacions d’exclusió, pobresa i estigmatització endèmiques.
Però aquesta realitat contrasta amb la immensa contribució silenciosa, sovint oculta i amagada, que les dones han fet i fan a la humanitat al llarg de tota la seva existència. Una contribució en tots els àmbits de la vida que, atesa la singularitat, els valors i la psicologia pròpiament femenina, ha permès i permet sostenir i transformar realitats des de la tendresa, la compassió, la comunicació, l’empatia, el coratge i l’amor que acull, guareix, escolta i té cura de l’altre. El geni femení, més enllà de la identitat sexual, malgrat que sigui menystingut i sovint infravalorat, esdevé imprescindible justament per a fer front a la barbàrie i a la duresa del nostre món. Un geni amb una predisposició especial per a dirimir conflictes, establir ponts de diàleg, mantenir una actitud de receptivitat activa davant les necessitats i els problemes quotidians i aportar aquella calidesa necessària en les relacions que fan més habitables i desitjables les nostres societats.
Ens convé mirar una vegada més les situacions de patiment, d’agressivitat, d’injustícia i desigualtat que les dones pateixen arreu del món. Ens convé mirar-les i deixar-nos afectar i transformar per elles. Perquè tan sols quan un és capaç d’abaixar-se i tocar les ferides dels altres, pot fer-se proper al dolor, entendre’l, assumir-lo com a propi i actuar per intentar guarir-lo o eliminar-lo. El geni femení, lluny de ser una mostra de debilitat, demana coratge, valentia i fortalesa. Suposa un compromís de resistència a l’opressió a favor de la dignitat humana. Hi ha, en el geni femení, una predisposició especial per a posar-se en la pell de l’altre i sentir com a propi el patiment aliè, atansar-se per alleugerir-lo i combatre’l. I des d’aquesta perspectiva és un bé subversiu que el món necessita per sortir de la seva deshumanització, un moviment del cor que ens allunya de l’autosuficiència, l’afany de domini i de poder atès que ens permet, com deia Schopenhauer, reconèixer la pròpia vulnerabilitat en la vulnerabilitat de l’altre.
Tan sols així serem capaços de veure en les diferències entre homes i dones no un motiu per al menyspreu, la violència i el poder sinó una interpel·lació per a viure’ns des de la complementarietat i per a deixar-nos transformar per la tendresa i la delicadesa que a tots ens agermana i ens fa més humans.
