Que votin les persones

Ja he votat. Escric això abans del 14 de febrer, o sia que és fàcil endevinar que si he votat ho he fet per correu. En la decisió de votar per correu hi ha influït, és clar, la situació de pandèmia que vivim: és bo intentar minimitzar els nostres moviments i contactes en aquests dies. Però també la certesa que ja sabia què volia votar i la intuïció que m’aniria molt bé desconnectar de la campanya electoral.

Pot semblar frívol: no voler saber res de les eleccions, dels debats entre candidats, de les propostes de les diferents opcions polítiques… no és el que s’espera d’un bon ciutadà!

Però, francament, veient com ha anat la campanya electoral, vaig fer bé de votar anticipadament. No dic res de nou: les campanyes s’han convertit en una mena de cursa en què destaca aquell qui crida més, qui diu més disbarats o qui li busca més defectes al contrari.

El més preocupant, al meu entendre, no és que els partits facin propostes que mentre han estat al poder no han portat a terme, o que les principals intervencions dels candidats siguin per atacar als rivals més que no pas fer propostes en positiu, o que els partits facin discursos dirigits exclusivament als seus simpatitzants, o que posin línies vermelles a tort i a dret (precisament quan la política hauria de ser tot el contrari)… No: el que preocupa més és que la gran majoria busquen arribar a la gent per les emocions, rarament per la raó.

Lamentem que creixin els extremismes. Però aquesta manera de fer política és el que els alimenta: les passions, les proclames, les consignes simplistes… Ho deia molt bé Miguel de Unamuno: «el sentimiento no transige con términos medios».

No faré allò tan obvi de cercar exemples en la història del segle XX en la que certs personatges de lamentable memòria van arribar el poder amb discursos que apel·laven als sentiments, a les passions, mai a les raons o als punts de trobada.

Sembla talment que es busqui el vot de la gent, no de les persones. I això no és trivial. Amb les persones hi podem parlar, discutir, arribar a acords, compartir projectes…. Amb la gent això és més difícil. Ja ho diu el poeta (Mazoni): «M’agraden les persones, però em fa por la gent».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.