Les societats dels països occidentals, dels països desenvolupats del nostre entorn, estan immerses en un procés de canvi bastant profund pel que fa a la seva manera de produir riquesa. El nostre vell capitalisme industrial està sent substituït, poc a poc, per un nou paradigma capitalista post-industrial, ja no basat principalment en el capital físic (màquines) i la mà d’obra repetitiva, sinó en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i en la gestió del coneixement. Els factors productius dels quals depèn prioritàriament la prosperitat en aquesta nova economia són el capital que aposta per la innovació, la recerca i el desenvolupament (R + D), o el capital humà que ha adquirit un alt nivell de formació i d’especialització.
Noves tecnologies, nova economia. Marx, amb la seva insistència en el paper clau de la tecnologia per entendre el sistema productiu d’una societat i per derivar d’aquí l’estructura social (de classes) de la mateixa i les seves coordenades ideològiques, havia escrit: “Doneu-me el molí de vent i us donaré l’Edat Mitjana. Doneu-me la bomba de vapor i us donaré la societat industrial”. Replicant-lo hauríem de dir: “Doneu-nos internet i els ordinadors i us donarem la societat del coneixement”.
¿Com queda modificat el paper del treball, tal i com l’havíem entès fins ara, en aquest nou sistema productiu? ¿Hi ha realment un canvi profund, tal i com ens pronostiquen des de fa temps alguns sociòlegs, o es tracta, una vegada més, d’una faula típica dels científics socials, tan propensos a vegades a substituir la realitat per les seves teories? ¿Si mirem al nostre voltant, hi ha realment alguna cosa essencial que estigui canviant de manera radical pel que fa a la manera com la gent ha treballat i s’ha guanyat la vida fins ara?
Breu història del treball
Del mot llatí tripalium ve la paraula que serveix per designar el treball en algunes llengües romàniques com el castellà o el francès, a banda del català. Tripalium era, senzillament, un instrument de tortura, la qual cosa ja serveix per imaginar quina era la concepció del treball que tenien els vells romans de la República i l’Imperi. El treball era vist com una tortura, com un càstig, i per això era cosa d’esclaus, dels no ciutadans. Tanmateix, no tots els treballs eren objecte d’aquesta mala consideració: la indignitat s’associava exclusivament al treball físic productiu, al treball que requeria un esforç corporal i que es podia associar a la fatiga, i el treball productiu de tipus domèstic. Ni el treball polític, és a dir, la participació en la vida pública, ni el treball artístic estaven mal vistos, sinó tot el contrari: eren activitats estretament vinculades amb la condició de ciutadania i indici de dignitat social, pròpies de patricis. De fet, la visió del treball productiu com una condemna bíblica es manté al llarg de l’Edat Mitjana: els nobles, els senyors, es dediquen a la guerra i, en alguns casos, a les arts i a la cultura. Els serfs treballen la terra i, a ciutat, els comerciants i banquers són classes més aviat menyspreades pel seu afany de fer diners.
Serà amb l’emergència del protestantisme al nord d’Europa, segons ens explica Weber a la seva cèlebre investigació sobre L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme que es produirà un canvi radical en la manera d’enfocar el valor moral del treball. Una nova moral burgesa, duta al seu extrem per les sectes calvinistes, comença a considerar el treball ja no com una condemna sinó com una vocació. El treball profà –ni polític, ni artístic- agrada a Déu, segons les noves classes burgeses. És el treball la millor manera de lloar-lo i l’èxit professional es converteix, ràpidament, per a aquests burgesos calvinistes obsessionats –angoixats- per la incertesa derivada de la seva fe en la predestinació en el millor indici possible de la salvació ultraterrena. Un treball, tanmateix, que cada vegada està més configurat pel nou sistema econòmic emergent, una economia capitalista, post-feudal, que al llarg del segle XIX es veurà immersa en un accelerat procés d’industrialització per tota l’Europa Occidental.
Marx va ser també un gran pensador sobre el valor del treball en les nostres societats industrials. Crític agut del seu present i alhora profeta –molt més utòpic del que ell creia- del futur, té una visió profundament dialèctica de la qüestió. El treball, dirà, és l’activitat a través de la qual l’home es construeix realment com a home, és el lloc on es juga la seva identitat. Per mitjà del treball l’ésser humà es relaciona amb els altres –esdevé un ésser social- i es relaciona amb la naturalesa –i, per tant, la humanitza, crea una segona natura artificial, la societat, que és el seu hàbitat real-.
Per això, Marx deplora que el capitalisme hagi fet del treball un espai no de realització sinó de deshumanització. El sistema de producció capitalista ha posat el treballador a sou del propietari, li ha tret la seva autonomia i l’ha convertit en un assalariat. Ha posat el treballador al servei d’una maquinària que el domina i que decideix per ell fins i tot els seus moviments. El treball capitalista, conclourà Marx, ha alienat l’home: l’ha alienat de si mateix (ja que no controla el seu treball, sinó que treballa per altri), dels altres (perquè l’aboca a una lluita de classes) i de la natura (ja que no coneix el destí final dels objectes que fabrica, que circulen sotmesos a les lleis implacables del mercat). En el capitalisme el treball és alienació perquè escindeix l’home de la seva veritable naturalesa, que és construir-se com un individu lliure a través de la seva activitat productiva, que li permeti una relació creativa amb si mateix, amb els altres i amb el món.
Marx estava convençut que el socialisme permetria superar la divisió del treball capitalista, gràcies a l’extraordinari desenvolupament de les forces productives que suposadament s’havia de derivar de la socialització dels mitjans de producció. És cèlebre aquella frase en què, quasi per primera i darrera vegada, Marx s’atreví a descriure, i encara per la via literària, com seria una societat socialista: “En la societat comunista, en la qual ningú té una esfera exclusiva d’activitat, sinó que cadascú pot realitzar-se en el camp que desitgi, la societat regula la producció general, fent a cadascú possible fer avui una cosa i demà una altra diferent: caçar al matí, pescar després de dinar, criar ramats al vespre i criticar a l’hora de sopar; tot segons els seus propis desitjos i sense necessitat de convertir-se mai ni en caçador, ni en pescador, ni en pastor, ni en crític”.
El treball d’avui
El salt del capitalisme industrial al nou capitalisme del coneixement està canviant veritablement la manera de produir de les nostres societats i, en conseqüència, l’organització del treball i la manera com la nostra economia distribueix la riquesa. Teòricament, cal un mercat de treball cada vegada més flexible per aprofitar tots els avantatges que ofereixen les noves tecnologies de cara a incrementar la productivitat. Tot sistema econòmic tendeix, de manera inexorable, a intentar millorar la seva productivitat: crear més riquesa amb menys esforç, amb menys treball, amb menys capital, amb menys costos.
La nova economia del coneixement divideix el mercat de treball en dos grans grups: els professionals amb un alt nivell de capital humà –aquells que M. Castells anomena “autoprogramables”- que gestionen coneixement (ja sigui com a advocats, com a directius d’empresa, com a arquitectes, polítics, periodistes, consultors, metges, etc.), que generen valor no tant en funció de les hores que treballen, sinó en funció del grau d’innovació de les idees que tenen. En aquesta nova economia, per a aquest grup de treballadors autoprogramables, aquells que són capaços d’anar adaptant el seu perfil professional a l’evolució dinàmica de l’economia, s’ha trencat l’equació típica del món industrial entre hores de treball = creació de riquesa = salari.
Per l’altra banda, hi ha els treballadors que Castells anomena “genèrics”, tots els que fan treballs per als quals no cal un alt grau de formació, que cobren en funció de les hores treballades i que, en la nova economia, es concentren en el sector serveis: cambrers, caixers de supermercat, guardes de seguretat, dependents de grans superfícies comercials, cuidadors de gent gran, etc. Són només alguns exemples aleatoris que serveixen per adonar-nos que en la nova economia del coneixement, centrada en el sector serveis, hi ha un risc de generar un mercat de treball dualitzat: la flexibilitat, la llei que impera en el mercat de treball, vol dir canvi de feina o de ciutat per als primers, però vol dir precarietat i “treball deixalla” per als segons.
Els “autoprogramables” són el principal factor productiu, cadascun d’ells és més o menys imprescindible, són escassos en relació a la demanda global i, encara que vagin sols, el seu poder de negociació en el mercat de treball és alt. Els “genèrics” són necessaris com a conjunt, però cadascun d’ells és perfectament substituïble per un altre “genèric” de manera immediata. Sobra oferta de “genèrics” en relació a la demanda global en el mercat de treball, i d’aquí que la seva capacitat de negociació sigui escassa, més encara en la mesura en que la negociació en el mercat de treball s’ha individualitzat, cada vegada més, també per a ells.
D’aquí que avui el valor moral del treball sigui molt diferent en funció de les categories laborals on es troba cadascú. Per a aquells que tenen treball estable i ben remunerat, el treball és, a efectes objectius, un èxit social. És una garantia d’inclusió social, d’identitat pública i de seguretat material. Tanmateix, pot suposar una certa condemna, a efectes subjectius, per la tendència del treball –i molt especialment com més qualificat és- a ocupar totes les esferes de la vida. L’executiu o el professional que té temps per a la família és una figura, potser heretada de l’era industrial, però que en la nova economia sembla que, si no vigilem, s’hagi d’universalitzar. Per això, una de les principals demandes avui en dia, en les societats europees, és la recerca de mecanismes de conciliació entre la vida laboral i la vida familiar. Les dones volen poder treballar sense deixar de fer de mares, els homes volen treballar sense renunciar a la família, etc. Per als aturats, la manca de feina és sinònim de fracàs social i personal. Per als precaris, el treball és una experiència dual: per una banda han sortit de l’infern dels exclosos i els aturats; per l’altra, estan en el purgatori d’aquells per als quals el treball vol dir molt esforç i poca recompensa. Són treballs, els precaris, que no realitzen -qui té vocació de caixer de supermercat?-, que no garanteixen una seguretat material. A més, generen un cercle viciós molt pervers: són feines que a penes permeten fer carrera professional. Tanmateix, sense formació ni carrera professional és molt difícil sortir del circuit del treball precari.
Una petita revolució a la vista?
L’actual paradigma productiu ens posa davant de reptes més grans que no creiem. D’entrada, és cada vegada més difícil conèixer quina és la relació exacta entre el temps de treball, entre el tipus de treball i la creació de riquesa. Quina part de la riquesa global crea cada treball individual? No ho sabem. Per altra banda, cada vegada més, la riquesa es crea al marge del treball humà, gràcies a l’extraordinària productivitat de la tecnologia que les societats modernes han anat acumulant durant dos-cents anys. Hi ha treball que crea molt poca riquesa i hi ha riquesa que es crea sense quasi treball.
Si el treball ja no és la font de creació de riquesa i fins ara, en les societats capitalistes modernes, es remunerava a cada treball en funció de la riquesa que creava –al menys, això deia la teoria econòmica- tenim un problema nou. ¿Com garantir una renda a la gent que fan treballs poc productius? ¿Com garantir una renda a tothom si el treball crea poca riquesa i la riquesa es crea al marge del treball? I ¿com distribuir aquesta riquesa que es crea al marge del treball? Hi ha feines necessàries, que difícilment es podran substituir per màquines, però que d’acord amb la lògica del mercat de treball capitalista tradicional, tenen dret a un salari molt petit. Hi ha màquines que creen riquesa que no sabem ben bé entre qui mereixeria ser repartida. Encara ens trobem amb una altra novetat que s’ha anat fent evident, tot i que segurament forma part de la realitat social des de fa temps, en les darreres dècades. Hi ha activitats socialment necessàries que al mercat de treball li són molt difícils detectar o reconèixer; n’hi ha de potser no necessàries, però sí socialment molt útils, que es troben en una situació similar. Són activitats que, ara per ara, és difícil que puguin ser demandades en el mercat de treball, és a dir, per a les quals difícilment hi ha un salari, ni ningú disposat a pagar-lo. ¿Què fem amb els treballs socialment útils que el mercat no reconeix? Finalment, ens trobem amb l’evidència que molts ciutadans resolen aquelles necessitats no monetàries que fins ara estaven associades al treball remunerat, a través de les seves activitats socials no remunerades. Un voluntariat, o la participació en una xarxa social, o en una organització de la societat civil, etc., tot això pot ser font d’identitat social, pot ser l’eix de l’organització del temps d’una persona, pot ser la principal garantia d’inclusió per a la persona que el realitza. Aquestes eren funcions que fins ara el treball remunerat (ja fossin assalariats, autònoms, empresaris, etc.) detentava en exclusiva. Però pot ser perfectament que una persona dediqui una part de la seva jornada a una feina assalariada que no l’identifica socialment però que li garanteix la subsistència material, i que la resta del dia faci allò que realment el realitza i que crea la seva identitat pública. Cada vegada hi ha més casos i exemples en aquesta direcció. En conseqüència, s’estan trencant tots els emparellaments que la societat industrial havia construït al voltant del treball. Cal distingir entre treball socialment útil i treball remunerat, entre activitat mercantil i activitat no mercantil. Cal distingir entre treball i creació de riquesa. Cal distingir entre treball remunerat i activitat prioritària de la persona. Cal distingir entre salari i dret a quedar-se una part de la riquesa que l’economia, en el seu conjunt, crea. És a dir, cal distingir entre salari i remuneració, o entre salari i renda.
Tot això, efectivament, és una petita revolució. Una petita revolució que ja tenim a la vista. Cal un nou pacte social, perquè estem entrant en una nova lògica productiva i en una nova estructura tecnològica. Cal regular aquest nou pacte social de manera que els vells principis de solidaritat i justícia segueixin garantits, si no reforçats; però donat que el context canvia, caldrà imaginar nous instruments per garantir amb eficàcia aquests principis. Possiblement, un primer bloc de solucions passen per crear mecanismes de participació en la riquesa que estiguin desvinculats del mercat de treball: la renda bàsica, el salari ciutadà és un repte que tenim a l’horitzó.
Les solucions també passen, no hi ha cap dubte, per potenciar al màxim el sistema educatiu de la nostra societat –en tots els nivells, formal i informal- per tal de garantir la inclusió de tothom en la nova economia del coneixement. Ara com mai, l’educació s’ha convertit en la garantia alhora de prosperitat la productivitat d’una economia depèn del capital humà de la seva societat- i de la igualtat d’oportunitats, és a dir, de la justícia social.
Finalment, caldrà veure de quina manera s’ordena, s’impulsa i es potencia tot el bloc d’activitats socialment útils que no podran quedar mai ben enquadrades en el mercat de treball normal, tan hereu del sistema industrial tradicional. Els mecanismes de reconeixement del valor social de les activitats difícilment mercantilitzables: treballs per a la comunitat, o aquelles activitats de construcció de la pròpia persona, amb un valor econòmic difícil de calcular però, sovint, d’un valor incalculable no ja per a cada persona sinó per al conjunt de la societat. En aquest context, cal reconsiderar tot un àmbit d’activitats que, a vegades frontereres amb el mercat de treball tradicional, tenen tota una altra forma d’organitzar-se, més participativa i democràtica: l’àmbit del tercer sector, avui emergent, -i encara el de l’economia social- són espais on s’està innovant a l’hora d’organitzar i de sistematitzar aquest nou tipus d’activitats no estrictament mercantilitzables, però que poden ser font alhora de realització personal i de cohesió social.
El treball és una realitat social, no una realitat natural. I com tota realitat social està en permanent procés d’evolució. Canvia la manera d’organitzar-lo, canvia el valor moral que la societat li atribueix. El treball d’avui, de la nova societat informacional, post-industrial, ja no és com el de la vella societat industrial d’ahir. El treball del futur ja ens ha vingut a veure, encara que a vegades sembla que a penes ens n’hàgim adonat.
Toni Comín i Oliveres és professor del Departament de Ciències Socials d’ESADE (Universitat Ramon Llull)
