Meditacions al voltant del foc

En els darrers temps he practicat força això d’encendre llars de foc. No és que hagi canviat de feina i vagi per les cases posant a punt les respectives instal·lacions, no; simplement passa que en almenys dos espais on transito habitualment n’hi ha i almenys en un d’ells la llar de foc és l’única instal·lació que permet no passar fred als vespres i a les nits, de manera que és d’ús absolutament obligat.

Els que les fan servir sovint sabran que és tot un art, això de fer anar una llar de foc. O una estufa de fusta. O qualsevol cosa que impliqui incendiar un seguit de fustes, branquillons, troncs… de manera que, al cap d’una estona, sense la nostra intervenció permanent, la cosa segueixi rutllant i ens escalfi. O ens il·lumini. O les dues coses. Almenys durant una bona estona.

Evidentment, no he fet cap curset per aprendre a fer rutllar llars de foc (soc neòfit perquè de petit gairebé no n’havia encès mai). N’aprens veient com ho fan els altres que les saben encendre i provant-ho tu una vegada i una altra, fins que te’n surts (com tot, vaja, a la vida). Em fa gràcia perquè requereix una tècnica, això de fer foc, però no només és una tècnica. Requereix d’una certa serenitat mental, encendre un foc. Tenir el cap clar per pensar bé com dissenyar l’arquitectura de l’operació. Requereix també tenir els utensilis necessaris –que també comporten el seu temps de preparació: que si anar a comprar la fusta, que si estellar unes caixes, que si anar a buscar pinyes…-, però no només amb els utensilis n’hi ha prou.

És clar que és possible encendre-la amb un tres i no res, una llar de foc, amb una d’aquestes pastilles preparades a tal efecte, però no m’he deixat mai vèncer per aquesta temptació… tan temptadora. Sempre em refereixo a un sistema d’encesa més tradicional (anava a dir “natural”, però encendre foc és pura tecnologia i, per tant, no té res de natural): llumins, fustes, trossos de caixes, pinyes, troncs… Sistemes que no són ni fàcils ni ràpids, la majoria de les vegades. Precisament com que no és bufar i fer ampolles, darrerament, cada vegada que ho faig, penso que és molt metafòric, encendre un foc. És una metàfora excel·lent de com costen les coses que fem en el dia a dia i de com és necessari coordinar una gran quantitat d’elements (o de persones, o de recursos) per a aconseguir-ho.

Però tornem al foc. Què és exactament el més difícil? El quid de la qüestió és fer que el foc arreli. Que agafi. Que prengui. És a dir, aconseguir encendre’l de veritat, que aguanti, que no s’aixoni a la primera ventada. Per a poder-ho fer al més ràpidament possible, inicialment, busques l’efectivitat: paper de diari, o millor, de revista –couché-, que crema millor. Vas adquirint una gran habilitat en identificar quin tipus de paper encara s’encén millor (aquest d’embolicar el pa és de crema espectacular, per exemple). Però tot i que l’efectivitat de la crema de paper és enlluernadora, perquè de seguida tens una gran quantitat de foc davant teu, la immensa majoria de les vegades veus que això no serveix per encendre el foc. És purament foc d’encenalls, com diu l’expressió. Una flamarada, sense continuïtat.

Després t’adones que la clau no està a generar molt de foc de forma immediata, sinó de situar-hi per sobre uns elements que sí que “agafin”. Les pinyes són ideals, en això. No qualsevol pinya, evidentment; especialment les més seques i obertes –amb possibilitat que hi corri més l’oxigen- són les que millor funcionen. Aquestes pinyes, ben alineades i camuflades sota els troncs –i amb l’ajuda de llistons o fustes estellades- són les que probablement et permetran que la cosa comenci a rutllar. Sempre i quan dibuixis un bon triangle amb els troncs principals, i que aquests no siguin ni massa prims ni massa gruixuts. Sense un equilibri entre les parets mestres de l’operació –tres o quatre, no en calen més-, és impossible que la cosa rutlli.

A vegades, però, tot i que sembla que sí i que fins i tot la part alta dels troncs s’ha encès, resulta que de seguida la cosa decau. És un intent avortat. Hi surt només fum, per sobre dels troncs, al cap de pocs minuts. Fracàs. Semblava que hi havia els elements necessaris, però, pel que sigui, l’operació no ha reeixit. Cal tornar a començar, cal tornar a alinear-los, posar més pinyes o branquillons, o situar-los més espaiats, i tornar a insistir. I ventar, és clar: les coses –sovint- només s’encenen de veritat si les animes, si les dinamitzes. I un cop enceses, si les vetlles, si hi estàs a sobre. Fixeu-vos: sense adonar-me’n ja he saltat a la metàfora en relació amb tot allò que els projectes requereixen per anar endavant, que era l’objectiu ocult de tot aquest rotllo que us he fet fins ara, perquè evidentment si teniu interès de veritat en encendre una llar de foc algun tutorial de YouTube segur que us facilitarà la feina molt millor que jo.

L’estufa de llenya que tinc darrere meu quan escric això, flaqueja. No s’apaga, perquè les brases acostumen a durar molta i molta estona, però si no la carrego de nou, s’apagarà. Serà qüestió, doncs, de tornar a alimentar el foc, una vegada més, amb un bon tronc.

Que tingueu molt bon any i molta capacitat per anar avivant els diferents focs que tenim al nostre voltant. També d’això depèn que el 2022 vagi millor que el 2021. No només però també.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.