El dret a la salut i allò que la covid ens deixa

De vegades, al llarg de la història, han estat les grans crisis les que han mostrat els problemes crònics de la societat que des de feia temps s’estaven arrossegant però que no s’havien evidenciat amb tota la seva cruesa. En el cas del sistema sanitari públic, la crisi de la covid-19 ha impactat posant en evidència diversos aspectes rellevants, dels quals m’agradaria esmentar-ne tres: la interdependència com a valor de la salut pública, la universalitat com a únic marc possible i la fortalesa de les ‘coses públiques’ com a xarxa de seguretat.

En relació al primer punt, si alguna cosa ha deixat clara la pandèmia de la covid-19 és que ningú està fora de perill si no hi estem tots, fora de perill. És a dir, la salut no és una cosa que es conjugui només des del jo, sinó des del nosaltres. De quina manera les condicions de vida d’unes persones poden determinar com evoluciona la salut d’una altra persona de la societat amb les quals no té cap contacte és un aspecte que sempre ha estat present, però que ha pres especial rellevància en aquests mesos. L’exemple més clar d’això probablement hagi estat l’ús de les mascaretes, no utilitzades per protegir-nos a nosaltres mateixos sinó per protegir els altres del què un pogués transmetre.

En segon lloc, el marc de la cobertura sanitària universal sembla l’únic des del qual podem pensar situacions de vulnerabilitat després del marc de la pandèmia. Des de l’any 2012, amb l’aprovació del decret llei que va instaurar un marc de cobertura sanitària que excloïa una part de la població resident a Espanya, especialment els migrants en situació d’irregularitat documental, múltiples organitzacions ciutadanes, professionals i col·lectius de acadèmics han ressaltat que la cobertura sanitària universal és un valor per quatre motius fonamentals: I) per justícia social, atès que eleva l’assistència sanitària a la condició d’element central del dret a la salut, II) perquè els sistemes amb cobertura sanitària universal han mostrat aconseguir majors esperances de vida i menors taxes de mortalitat infantil, al mateix temps que hem pogut observar com excloure col·lectius concrets d’aquesta cobertura es tradueix en un nombre concret de morts (un estudi de la Universitat Pompeu Fabra calcula en setanta el nombre de migrants indocumentats que han mort anualment com a conseqüència directa de l’entrada en vigor de Reial decret Llei 16/2012), III) perquè els sistemes de sanitat universal són més eficients i tenen una major capacitat per transformar la despesa sanitària (especialment la despesa sanitària pública) en un motor de desenvolupament econòmic i de sostenibilitat sanitària, la qual cosa demostra que els sistemes que són sostenibles ho són gràcies a ser universals, i no malgrat això, i IV) perquè la sanitat universal realment accessible és un element clau en la cohesió social, i la cohesió social és un factor promotor de la salut, no solament de la de les persones més desfavorides, sinó també d’aquelles que es troben en els segments més alts de renda dins d’una societat.

En tercer lloc, la pandèmia ha demostrat la necessitat d’enfortir allò que és públic per fer front a situacions imprevistes. Una concepció del que és públic que no assenyali només als elements de provisió de serveis públics (centres sanitaris o educatius, per exemple), sinó també a la necessitat d’incrementar la nostra autonomia i sobirania en la investigació i producció d’elements que puguin ajudar-nos a prendre decisions davant de situacions com la viscuda.

El públic i l’universal serien, doncs, els elements que materialitzarien aquesta forta sensació d’interdependència que comentava anteriorment. Si aquests valors impregnessin la mirada del futur, es podria pensar de quina manera concebre el dret a la salut en l’era postpandèmica perquè no fos un privilegi i, a més, perquè pogués preparar-nos per donar resposta de la millor manera a situacions similars a la viscuda.

Reptes urgents

D’una banda, sembla clara la necessitat de blindar els serveis públics de salut, realitzant canvis importants en tres línies fonamentals: I) l’enfortiment d’allò que no veiem habitualment però que té un paper clau en el control de malalties, és a dir, la salut pública; els serveis de salut pública –i la salut pública en general– han d’ocupar un paper central en la nostra concepció dels serveis públics de salut, no pot ser que sigui el primer lloc on es va a l’hora de retallar la despesa pública quan l’economia es contrau, II) l’establiment del paper de l’Atenció Primària com la frontissa longitudinal del sistema, que acompanya la persona durant tota la seva vida, resol la gran majoria dels seus problemes de salut i, a més, té la capacitat per exercir de vincle entre els diferents agents de sistema sanitari ja sigui a nivell sociosanitari com hospitalari o amb la comunitat, i III) la flexibilització de les estructures hospitalàries rígides; durant la primera època de la pandèmia va ser necessari habilitar d’un dia per l’altre unitats normals d’hospitalització (o fins i tot gimnasos o biblioteques) com si fossin Unitats de Cures Intensives, a partir d’ara cal pensar les estructures hospitalàries com a elements flexibles que s’adaptin a diferents tipus de necessitats, però aquest pensament no pot quedar en l’arquitectònic sinó que ha de venir acompanyat d’un canvi de mentalitat dels treballadors i treballadores sanitaris com a representants d’una polivalència que xoca de front amb les ànsies de ultraespecialització que en ocasions demanda la societat.

Salut i desigualtat

D’altra banda, el dret a la salut ha d’excedir el sanitari. Hem de pensar de quina manera actuar sobre uns determinants socials que fan que l’educació, el medi ambient, les polítiques de rendes o les relacions de poder que impregnen la societat, impactin sobre la salut generant importants desigualtats (que després es veuen amplificades en situacions com la pandèmia de la covid-19). L’accés a una assistència sanitària excel·lent no pot millorar la salut de la població si no s’acompanya de mesures que garanteixin que a la gent no li tallaran la llum si no pot pagar-la a l’hivern, de polítiques de rendes garantides que assegurin la subsistència o de polítiques mediambientals que intentin revertir la dinàmica de funcionament econòmic que ens aboca a una situació d’emergència climàtica.

La covid-19 ens ha assenyalat una pandèmia preexistent, la de la desigualtat, que ara se’ns fa presents mostrant-nos que la desigualtat no és només una cosa dels pobres, sinó una característica de les nostres societats que ens converteix a tots en més vulnerables i, a més, ens guia cap a models més injustos de societat. En termes de salut, la primera recepta perquè el dret a la salut en l’era postpandèmica sigui millor que el que model que teníem abans hauria de ser actuar sobre la desigualtat. De la mà de la interdependència, de les polítiques d’universalitat i de la centralitat de la cosa pública serà possible construir-lo.

Javier Padilla és metge, membre del col·lectiu Silesia i autor dels llibres ‘¿A quién vamos a dejar morir?’ i ‘Epidemiocracia’ (Editorial Capitan Swing)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.