La Núria té quinze anys i una paràlisi cerebral des dels onze que li provoca moltes dificultats per caminar i escriure, rigidesa muscular, moviments involuntaris, disfunció visual, epilèpsia i un aspecte, tota ella, molt singular. És molt alta per la seva edat i camina com un cigne desmanegat, amb els braços flonjos i unes cames llargues i primes que mantenen un equilibri inversemblant.Té uns ulls blaus preciosos i càlids i un somriure contagiós que no amaguen, però, l’amargura de qui encara la vida amb una extrema vulnerabilitat.
En els tests d’intel·ligència que obsessivament li han fet des que era petita no es veu res que sigui diferent a la majoria d’individus de la seva edat. Es podria dir que, per als estàndards socials, no és ni molt llesta, ni molt ximple. En canvi, ningú la guanya en esperit de superació i en percepció moral de la injustícia. No és d’estranyar, ja que es passa la vida patint l’avaluació negativa que els altres fan d’ella a partir de la seva presència precària. Mai passa desapercebuda allà on va, tot i que de vegades la gent li desvia la mirada intentant dissimular les primeres impressions. La Núria està acostumada a notar la por, sovint la compassió, i gairebé sempre l’estranyesa que els seus inusuals moviments corporals i facials causen en l’espai social.
No suporta que la tractin com a un ésser immadur i patològic, però el que més li dol són les mares ignorants que no deixen que els seus fills petits s’acostin massa a ella, com si fos un rebuig de la societat, un mal d’ull, un espècimen perillós o contagiós, un error, una mala companyia. Li dol perquè ella estima tot el que és fràgil com ella, especialment els nens que ploren i somriuen des de la seva innocència, i els animals de la ciutat que ningú estima. Algun dia li agradaria ser mare, dedicar la seva vida a cuidar d’algú que no sigui ella mateixa i donar així un sentit autèntic al seu pas per aquest món. També vol ser advocada i, si pot, magistrada o jutgessa. Ja he dit que no tolera les injustícies, ni les que tenen mala fe, ni les que es justifiquen per desconeixement o per falta de reflexió individual.
La Núria és fràgil perquè és una dona en una societat masclista, perquè és jove en una societat sense futur, i perquè la gent l’observa i la tracta amb commiseració degut a un munt de prejudicis sobre la seva mal anomenada “discapacitat”, que no és res més que una diversitat funcional, una aparença inhabitual en un món d’aparences on incomoda i espanta tot allò que se surt una mica de la norma.
La societat on viu la Núria no és tan dolenta com d’altres o com en d’altres èpoques. A l’escola on va anar van procurar eliminar certes barreres arquitectòniques, de petita tenia un transport adaptat i, de tant en tant, ha tingut educadors especials i fisioterapeutes per ajudar-la a anar al ritme dels seus companys. I on no han arribat les subvencions públiques ella sempre ha afegit una tenacitat extraordinària, per no quedar-se enrere. No podia fer altra cosa si volia ser normal, la paraula més maleïda del diccionari, com un dia va explicar en una redacció de llengua a l’inici de la Secundària.
El que passa és que la Núria no se sent valorada tal com és. No és només per unes lleis i uns recursos públics insuficients contra la discriminació, ni pels prejudicis i la maldat de certes persones. Ella sap qui és, qui li ha tocat ser, i voldria que la gent l’apreciés tal com és, amb la seva singular fragilitat. No vol caritat, ni falsa condescendència cap a ella. Voldria, en canvi, que se celebrés la diversitat, que la gent admirés els seus talents, que els seus amics volguessin ballar amb ella, i sobretot que la seva veïna de disset anys, de qui està secretament enamorada, s’adonés de la tendresa i la passió infinites que amaguen els dits llargs i ferms de la noia invisible que cada dia l’observa entrar i sortir de l’edifici on viuen totes dues.
