Dotar de sentit la vida

És temps de Pasqua, el pas de la mort a la vida nova, però molts tenim la sensació que vivim en un context de desolació on la vida es fa difícil d’albirar. Portem ja més d’un any de pandèmia i ens sentim cansats, desanimats, angoixats, preocupats…

Moltes vides s’han trencat, milers de persones han mort i van morint encara cada dia. Altres estan malaltes, i uns altres viuen la desesperació d’haver perdut tot recurs econòmic per sostenir-se. Les desigualtats i l’exclusió social augmenten. Experimentem amb cruesa la vulnerabilitat i la fragilitat que tant ens configura. I enmig de tot plegat se’ns fa inevitable la pregunta sobre l’arbitrarietat del patiment en el món. 

No és pas cap novetat, certament. És una qüestió permanent i constant des dels orígens de la mateixa existència. Milions i milions de persones moren cada any per la fam, els conflictes bèl·lics, la violència, la pobresa, els accidents, els desastres ecològics, i també per molts altres virus, pandèmies i malalties. Però la inconsciència i ceguesa d’Occident ens fa sovint miops al dolor llunyà, i sembla que tan sols ens deixem afectar pel mal quan el tenim a dins de casa. I encara amb vista cansada. I llavors, és quan la pregunta per la mort o l’adversitat se’ns fa  terriblement propera i incòmoda. Incòmoda perquè em pot tocar a mi en qualsevol moment i deixar-me despullat davant la pregunta de “per què”? El silenci s’imposa com a resposta.

Però, de fet, sempre hem sabut que el que vivim podia passar, que forma part de la vida. La nostra finitud forma part de la vida, la nostra imperfecció, la nostra vulnerabilitat, la malaltia, els límits humans, les arbitrarietats, els accidents… en formen part.

Vivim en una societat on es potencia l’omnipotència i autosuficiència, la negació dels límits, de les dificultats, també la negació o no acceptació de la mort. Però només quan som capaços d’abraçar aquesta realitat finita, contingent, limitada, podrem obrir-nos a l’altra realitat de la vida que és més forta. La que ens permet descobrir que la vida en si mateixa, que l’existència en si mateixa, més enllà de la mort, la malaltia i els límits, és un do, un misteri i una gràcia. La que ens permet adonar-nos que existim quan podríem no existir. Que hem viscut i existit quan podríem no haver-ho fet. La que ens permet veure tota realitat des de la seva possibilitat i no des de la seva carència. La que ens permet reconèixer la vida com a dinamisme creatiu que no es cansa d’engendrar i recrear-se. 

Tan sols quan som capaços d’abraçar i acollir les dificultats, sense defugir-les, podem començar a transformar-les. Com deia el poeta i escriptor Joan Margarit, mort recentment: “Sense dolor però sense res més, potser tampoc valia la pena que nasquessis. Potser eludeixes el dolor, però vas a parar a un dolor molt més bèstia. Empastifes de no-res aquest trosset de vida que tenim entre dos no-res infinits. Un infinit abans i un infinit després. La vida és un emparedat de llum entremig de dues incògnites eternes”. 

Se’ns ha posat a les nostres mans aquesta vida i se’ns convida a dotar-la d’un sentit. I dotant-la de sentit ens anem fent cada cop més humans, fent emergir la llum entre els dos infinits eterns. I una forma de posar-hi sentit és intentant preservar-la, guarint-la, reduint el patiment dels altres, sent bàlsam enmig la dissort, esperança en el desànim, justícia en la desigualtat, conciliació en el conflicte.

Si ho fas, la teva vida tindrà sentit. Si ho fas, seràs Pasqua per als altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.