M’arriba a casa El monstre de la memòria, d’Yshai Sarid, traduït al català per Club Editor. Sarid, en hebreu, significa “les restes”, “allò que queda”. L’autor és advocat i periodista. Té la meva edat. La història s’explica en un informe que el protagonista, de qui no sabem el nom de pila, envia al director del Iad va-Xem, la Fundació per la Xoà, a Jerusalem. En realitat és una missiva que el lector, testimoni de la relació entre aquests dos homes especials, haurà de desxifrar pel seu compte.
El protagonista és historiador, expert en els camps d’extermini de Polònia, on viatja sovint acompanyant gent de naturalesa molt diversa: polítics, militars, diplomàtics i sobretot, adolescents i joves d’Institut amb els seus professors. Fa de guia d’uns llocs, d’un espai i d’un temps, però també d’una cosa que no té nom i que es va fent present cada dia. És un acadèmic, com els qui treballen a la universitat. Té un mètode per recollir dades. Segueix fil per randa un model d’investigació. També fa revisió de la literatura. Sap citar les fonts. S’endinsa en un món de referències escrites sobre la Xoà, en coneix tots els detalls, és capaç de donar arguments i teories, comparant-les, sobre el procés d’extermini. Fa conferències i participa a taules rodones. Va a congressos.
Els acadèmics estudiem els temes a fons. Això ens permet presentar els papers a les revistes d’impacte i després als sexennis d’acreditació de la recerca. Som uns excels buròcrates de la Universitat. Se’ns fa la boca aigua quan ens atorguen finançament en convocatòries competitives. Et falten tesis per dirigir. Hauries de liderar un projecte internacional o presentar-te a les convocatòries europees. Manquen publicacions en revistes de quartil 1 –paràmetre que s’utilitza per avaluar la importància relativa d’una revista dins la totalitat de la seva mateixa matèria.
La història d’aquest investigador, mogut pel requisit acadèmic-editorial dels signes del temps, disposat a ser científic en l’anàlisi dels fets i l’estudi de les variables intervinents, fa posar els pèls de punta. Volem saber com avança el relat, però al mateix temps l’impacte pels detalls del procés d’extermini que descriu obliga a recular una mica. No és el mateix impacte que el de les revistes al Carhus + o al Web of Science. És una cosa que se’t fica a dins i fa com si et bullís la panxa i se’t passés l’arròs tot eixarreït. “Massa tard; hauria d’haver apagat el foc fa estona”. El marc metodològic i les convocatòries competitives no poden donar raó d’una cosa impensable com aquesta. Les entranyes bateguen i van sortint butllofes.
Què hem après de tot plegat? Quina és la lliçó pel present? Una variable estranya fa acte de presència en el rigor metodològic, l’etern retorn del que no podem simbolitzar ni posar al paper o a la comunicació. Hi havia persones amb una història, nens i nenes de totes les edats, gent gran. Tenien noms de pila: Edith Stein, que fou l’assistent de Husserl, les germanes de Freud, que es deien Rosa, Mitzi i Pauli. Tothom tenia una vida que ningú més va viure en el seu lloc.
De vegades la impressió és tan forta que cal abandonar la lectura un instant. Mentre cuinava a casa, llegia aquest llibre. “Un moment si us plau”. Llavors dipositava el llibre cap per avall, al costat de les olles, per respirar aire i mirar per la finestra. “No sé si podré seguir llegint…”. La lògica del camp, de la classificació, dels procediments, de l’avaluació, de l’acreditació, que és al capdavall una variant de la mort, aquesta lògica, nosaltres sabem quina és. La coneixem, encara que no ens hagin deportat. Fa falta coratge per amagar una criatura sabent que et jugues la vida dels teus. En canvi, per matar algú no s’ha de ser valent.
Prendre consciència de l’inassimilable, el corcó que ens habita, la nostra pròpia contingència, el forat immens que cap mètode pot recobrir ni cap acadèmia absorbir, implica el coratge de seguir llegint.
