Una tarda freda i plujosa de novembre de 2007, al seu despatx del vell edifici del All Souls College de la Universitat d’Oxford, el filòsof marxista Gerald Cohen va descobrir la part estimable de ser conservador. Li ho vaig sentir dir un any després en un seminari de recerca a Princeton. En aquelles dates, jo feia una estada a la Universitat de Nova York i em vaig desplaçar a la petita ciutat de Nova Jersey en un trajecte ferroviari de poc més d’una hora acompanyat de fàbriques, pins, aiguamolls i desenes d’estudiants de la metròpoli matriculats a la prestigiosa universitat on van investigar Albert Eintsein i el matemàtic John Nash, i d’on han sortit seixanta-nou premis Nobel fins a data d’avui. Enlluernat per la teoria socialista de la igualtat d’oportunitats de Cohen, que considera que l’única desigualtat social justa o legítima és la que es deriva de les conseqüències lògiques de tenir gustos i preferències personals diferents, i amb el seu últim llibre sota el braç, Rescuing Justice and Equality -amb la intenció de demanar-li una dedicatòria que guardo encara amb molt afecte-, vaig assistir al seminari sense adonar-me de la sorpresa intel·lectual que ja estava anunciada en el títol de la seva xerrada: A Truth in conservatism: Rescuing conservatism from the Conservatives.
Després d’una presentació alegre i cordial com el propi personatge, Cohen va explicar el moment exacte en què es va adonar que tots portem un esperit conservador dins nostre; fins i tot si s’és un marxista com ell. Va afegir que no hauríem de menysprear aquesta màcula antropològica ni, per descomptat, permetre que les ideologies de dretes se l’apropiïn en exclusiva. L’instant de lucidesa el va assaltar quan aquella tarda adversa de la tardor anterior uns operaris de la universitat anglesa van entrar al seu despatx amb la intenció de substituir el vell i ineficient sistema elèctric de l’edifici històric construït al segle XV per un sistema modern que acabaria amb les apagades intermitents però constants en dies de tempesta, el consum desorbitant i un eixam de cables i tubs pertot arreu impossible de gestionar. La seva primera i impulsiva reacció davant de l’arrogant modernització que envaïa el seu temple de reflexió -segons va relatar vehementment- va ser de rebuig frontal. Va fer fora els electricistes de mala manera i va presentar una queixa airada davant del Rectorat: ningú podia gosar alterar la intimitat del seu espai sagrat de treball, inclosa la bombeta aïllada que penjava del sostre de dos metres d’alçada i que li havia acompanyat durant els últims vint anys!
Simplement, no volia que el seu món particular es modifiqués, el món que havia fet seu sense ser-ne conscient fins a aquell instant de ruptura sobtada. Com a bon filòsof, va saber prendre distància dels seus sentiments i creences immediats i va entendre que tots tenim a dins un desig més o menys poderós de conservar allò que valorem com a molt nostre, allò que estimem, que ens dona seguretat i que ens identifica, la qual cosa inclou el temps i els costums viscuts. Si el món canvia, inevitablement nosaltres canviem amb ell i correm el perill de deixar de ser qui som, qui creiem que som, qui hem estat. I ni tan sols un marxista irredempt és immune al vertigen d’una identitat personal que es va esvaint.
Un altre dia parlaré dels valors i principis que presideixen les ideologies conservadores, com ara la lleialtat, l’autoritat i la santedat (en el sentit ampli de valorar allò sagrat o inviolable) i que els progressistes acostumen imprudentment a menystenir, però avui he volgut destacar el valor intrínsec més estimable de tot sentiment conservador: la por a deixar de ser qui som quan tot es transforma al nostre voltant; o dit en positiu: la seguretat de saber que l’endemà no haurà desaparegut tot allò que estimem, valorem i som.
