“L’anhel de pau traspassa tots els éssers humans”, recorda Torralba. Però, al mateix temps resulta molt difícil assolir-la. Però una cosa és clara per al president del Comitè Científic del Congrés Edificar la Pau: “la pau és inseparable de la lluita per la justícia”.
Mentre hi hagi injustícia social, és a dir, desequilibri en la distribució dels béns de la natura, hi haurà, necessàriament, desordre i aquest desordre genera el conflicte. Per molt que es multipliquin els mètodes de vigilància i de control, el desordre genera un conflicte que, tard o d’hora, esclata. Mentre no es reconeguin els drets fonamentals de les persones, no pot haver-hi pau.
La pau mai no és una casualitat històrica, ni un bé atzarós. És el fruit harmoniós de l’ordre i l’ordre és conseqüència del treball per introduir unitat i bé en el món. La persistència de l’ordre exigeix esforç, treball, constància. Si la pau depèn de l’ordre que som capaços de forjar amb el nostre enginy, la pau és, necessàriament, un bé efímer, perquè els petits ordres que construïm són fràgils i inconsistents i sempre estan amenaçats, tant per forces externes com internes que fan trontollar l’equilibri de les parts.
La pau és un dels béns més estimats, però, a la vegada, un dels més fràgils i precaris. No és solament l’absència de guerra, tot i que l’absència de guerra és la primera condició per a la pau. No hi pot haver una pau duradora, ni en l’interior dels països, ni entre les nacions, sense un permanent esforç de veritat, de justícia, de solidaritat i de llibertat.
En el nou escenari del món no es pot oblidar una violència subtil i destructiva, que segueix vigent i que colpeja cada cop més éssers humans i més pobles, la que exerceix el poder econòmic contra els pobles subdesenvolupats i, fins i tot, contra continents sencers. L’actual ordre econòmic, social i jurídic és, a la vegada, injust i violent.
La pobresa injusta i creixent que pateix el Sud és, com diu el teòleg de l’alliberament, Jon Sobrino, en si mateixa una violència contra les majories pobres i condueix irremissiblement a conflictes violents; és en si mateixa un atemptat contra la pau i, en definitiva, una violència contra els pobres i els seus drets fonamentals.
Els teòlegs de l’alliberament defineixen aquesta situació com a violència institucionalitzada i injustícia estructural i consideren que és la violència més originària i una de les arrels més importants de les altres formes de violència social.
La violència estructural se sol imposar a través de la violència repressiva, mentre que la revolucionària sorgeix com una resposta, moltes vegades, inevitable, enfront de la injustícia estructural. Això, naturalment, no la justifica moralment, perquè tota vida humana ha de ser respectada i estimada i la violència solament genera més violència en una espiral sense fi; però la violència reactiva no és una casualitat, sinó una resposta. Només si es treballa contra la violència estructural, es podrà dissoldre la violència reactiva.
La violència és una de les característiques del conflicte entre el Nord i el Sud. A més a més d’aquesta violència, cal sumar-hi la que prové de les discriminacions i d’exclusions, per raons de gènere, cultura i religió, que atempten, igualment, contra la dignitat de tots els éssers humans i contra les legítimes diferències entre els pobles. La cultura hegemònica porta una calculada eliminació d’ètnies, de races, de llengües, de cultures i religions, arribant, fins i tot, a l’eliminació física.
La injustícia es diu de molts maneres, afecta grups ètnics, tradicions culturals minoritàries, pobles sense Estat, col·lectius marginals, però d’una manera especial, afecta el gènere femení. Segueix pendent la necessitat d’una vertadera revolució feminista a nivell global, perquè la situació de les dones en gran part del planeta, especialment en l’Àfrica, l’Àsia i Llatinoamèrica dista molt de la que hauria de ser i, en molts casos, no es reconeixen ni els drets fonamentals articulats en la Declaració Universal dels Drets de l’Home (1948).
El treball per la pau és inseparable de la lluita per la justícia, de la defensa de la igualtat de drets entre homes i dones i de la protecció dels drets de la naturalesa. Cal donar a cadascú el que li correspon, cal estendre la justícia distributiva al conjunt del planeta, si vertaderament desitgem viure en una terra en pau. També és essencial, però, la lluita contra els prejudicis, els estereotips negatius, els sentiments de recel i de rebuig, les fòbies cap els qui són diferents i els immigrants.
El drama dels prejudicis és que són elements de naturalesa mental i emocional que acaben formant part de l’estructura psíquica de la persona, són absorbits amb tanta naturalitat que es fiquen en la mateixa vida inconscient de la persona i per aquest motiu li és molt difícil reconèixer que aquests prejudicis són en el seu ésser. Cal molt treball d’autocrítica i autoanàlisi per poder verificar els propis prejudicis i poder alliberar-se’n posteriorment.
En els escenaris més propers, conviure en pau amb els qui són diferents significa reconèixer-los amb els seus drets necessaris, no discriminar-los en el treball, en l’habitatge, en la salut, en l’educació i en la convivència participativa civil i política.
Per assolir aquest fi, cal realitzar un treball educatiu de grans dimensions, cal extirpar els prejudicis, les pors i els ressentiments que encara es transmeten de generació en generació a través des les institucions educatives i dels llibres de text que llegeix la mainada a classe.
L’anhel de pau traspassa tots els éssers humans. És un desig universal que no coneix ni fronteres, ni ideologies, que s’expressa de moltes maneres, però que uneix tots els éssers humans. L’anhel, però, no és suficient per bastir un món en pau, però és la primera força motriu, allò que no pot mancar mai i que s’ha d’alimentar de generació en generació per fer front al cansament, al desànim que la història procura. Tots els éssers humans anhelen la pau, però com l’amor, aquest anhel cal que sigui educat i purificat d’aquelles impureses que l’intoxiquen i el corroeixen.
