Conversem amb el catedràtic d’Història Moderna de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) i membre de la Real Academia de la Historia.
Parlem amb Carlos Martínez Shaw, historiador i expert en història moderna, per entendre la relació entre pau i història aprofitant un recés del Congrés Internacional ‘Edificar la Pau al segle XXI’.
Per què els ressentiments històrics són un obstacle per a la construcció de la pau?
Hi ha dues possibilitats d’enfocar els ressentiments com a greuges permanents per la construcció de la pau. En primer lloc hi ha els ressentiments entre els estats. La història s’utilitza com una raó per perpetuar, revifar i actualitzar els conflictes. Fins i tot hi ha una teorització sobre el greuge històric permanent. En aquest sentit, Samuel Huntington parlava de la teoria del “xoc de les civilitzacions”.
Algun exemple?
N’hi ha molts. Els serbis sempre pensaran que Kosovo és el gresol de la seva nació i, per tant, mai acceptaran la seva independència. Mentre els turcs no reconeguin el genocidi armeni, no hi haurà una possibilitat de pau. En el País Basc, ETA també basa les seves raons de lluita en la història. O els catalans veuen la Guerra de Successió com una imposició d’una monarquia castellana…
Comentava una segona manera d’enfocar els ressentiments. Quina és?
Sí, he comentat ressentiments externs –entre comunitats–, però també existeixen els ressentiments interns –dins d’una mateixa comunitat–. Per exemple, a la Xina encara hi ha ressentiments molt forts vers el temps de la Revolució Cultural i encara no s’ha pogut tancar la ferida que va provocar la matança de Tiananmen. Aquests ressentiments han generat una divisió de la societat i l’aparició d’una dissidència que es considera hereva d’aquella revolució.
El primer punt de la Carta de la Pau parla de “desamar la història”…
Sí, perquè si ens alliberem dels greuges del passat, ens podrem centrar en els problemes actuals: situacions d’injustícia que també posen en perill la pau.
Quines eines tenim per fer aquesta feina?
Repensar la història. Algú ha dit que la història no es pot reescriure. Fals. La història, com a suma de fets ocorreguts, no es pot modificar. Però la relectura del passatés constant gràcies a la trobada de nous documents o perquè es considera que se n’ha fet una lectura interessada i manipulada, per a un ús no legítim. Per això dins de la historiografia hi ha un corrent que malgrat no buscar l’ideal utòpic de l’objectivat, sí que intenta generar una història en què les interpretacions s’aproximin tant que al final es pugui arribar a una interpretació que convenci realment la majoria de la gent.
Quins intents hi ha hagut d’aproximació per desactivar la història?
En època moderna, el gran enemic de la monarquia espanyola ha estat Anglaterra. Doncs bé: historiadors espanyols i anglesos hem intentat arribar a un acord sobre fets tan polèmics com l’episodi de de la derrota de l’anomenada Armada Invencible o la Batalla de Trafalgar. Ara, per exemple, s’honoren conjuntament els morts d’ambdós bàndols. Fa uns anys, la UNESCO també va fer una història general, no neutral –perquè hagués estat impossible– sinó una història acceptable per la majoria de pobles del món.
Els historiadors tampoc no són mai absolutament objectius. Faltaria autocrítica en el sector?
Els historiadors hem fet autocrítica. Constantment es fan debats, però alguns no es poden tancar perquè tampoc s’han tancat les ferides existents. Aquest és el cas, per exemple, de la Guerra Civil Espanyola. I d’aquí ve la controvèrsia generada a partir de l’actual Diccionari Històric de la Real Academia. La divisòria entre els vençuts i els vencedors, que no han demanat perdó ni han mostrat cap mostra de penediment, encara és massa ampla.
Què en pensa de la Llei de la Memòria Història aprovada pel l’anterior Govern?
Penso que és insuficient i també que és massa tímida, francament. En la seva elaboració, ha mancat coratge. Ha estat vergonyant. L’esquerra moderada no s’ha atrevit a portar-la a les seves darreres conseqüències, com era d’esperar. No es tractava de venjar dels victimaris, sinó de donar veu i tomba als morts del bàndol dels vençuts. En canvi, a Catalunya el treball a favor de les víctimes de la Guerra Civil ha estat més enèrgic i positiu.
La via judicial, com han fet a Amèrica Llatina, és una via per acabar amb els ressentiments històrics?
Sí, però s’ha de compaginar amb la restauració de la veritat, com va ser el cas, per exemple, del memorial de Santiago de Xile, entre altres. Calen els dos tipus de comissions; més important que condemnar els botxins i castigar-los, és fer justícia amb les víctimes.
Què és més problemàtic: com s’explica la història o què s’explica de la història?
Parlar de guerres és inevitable. Cada monument humà està construït sobre torrents de sang. No es pot explicar la història sense explicar una “història de la infàmia”, com deia Jorge Luís Borges. Els fets han tingut lloc i no es poden desconèixer. Ara bé: darrerament, la història ha inclòs molts nous subjectes, especialment en el camp de la història social, com són les dones, els esclaus, els marginats, algunes races considerades infectes… També s’han introduït objectes com l’estudi de l’amor, la por, els imaginaris col·lectius, el consum, les emocions… Malgrat tots, la història “de la guerra i de la pau” ha de continuar.
Hem de conèixer la història per no repetir els errors del passat. Aquesta és una afirmació utòpica, per vostè?
No, no és mítica. Cal conèixer la història per comprendre el present. Tot té una explicació històrica i saber què va passar en el passat ens ajuda a orientar-nos en el panorama del món actual. Josep Fontana sempre deia que calia analitzar el passat per comprendre el present i fer un projecte de futur. Això és veritat, però el projecte de futur és molt difícil de fer. Els historiadors no som profetes ni endevinem el futur.
