Davant de situacions que ens recorden que com a éssers humans som vulnerables, especialment en una societat occidental permanentment refugiada, que no està acostumada a sentir la intempèrie en la qual inevitablement ens trobem (parafrasejant al filòsof Josep Maria Esquirol), la tolerància zero al risc pròpia del nostre context ens porta a conformar-nos davant les restriccions de drets i llibertats individuals a canvi de la seguretat promesa, restriccions que des de la perspectiva llunyana dels primers mesos de confinament a Wuhan (Xina) ens semblaven més pròpies d’un estat autoritari que d’una democràcia europea.
El Real Decret 463/2020, de 14 de març, declara l’estat d’alarma per la gestió de la crisi sanitària ocasionada per la Covid-19 i imposa un seguit de mesures limitadores del dret fonamental a la llibertat de circulació de les persones. La norma preveu que durant aquesta situació excepcional les persones han de desplaçar-se per la via pública individualment, excepte els menors, les persones amb discapacitat i els adults majors, i només per a dur a terme aquelles activitats considerades essencials: compra de productes farmacèutics i de primera necessitat, assistència a centres i establiments sanitaris, desplaçament al lloc de feina i retorn a la residència, assistència a adults, menors, dependents o persones amb discapacitat, desplaçament a entitats financeres i d’assegurances, per causa de força major o situacions de necessitat o per activitats de naturalesa anàloga.
En aquest cas, tal com indica la norma mencionada, aquesta situació d’emergència es deu a una “crisi sanitària”, una situació de canvis profunds i difícils que posa en risc el sistema sanitari tal hi com el coneixem. Una emergència és, per naturalesa, temporal. Per tant, també ho han de ser les limitacions als drets fonamentals provocades per aquesta. Més enllà dels dubtes raonables que sorgeixen de la redacció de la norma pel que fa a l’abast d’algunes de les prohibicions, a la consideració d’essencialitat d’algunes de les excepcions i a la marcada absència d’algunes altres, la limitació del dret fonamental a la llibertat de circulació impacta directament en la nostra forma de relacionar-nos, i inevitablement té conseqüències directes en la restricció de molts altres drets i llibertats. La declaració de l’estat d’alarma té com a finalitat afrontar una situació d’emergència i, per tant, una situació greu i imprevista que requereix una actuació imminent i excepcional.
La naturalesa pròpia de l’emergència ha fet que la reflexió ètica no hagi pogut ser preventiva, però ens comença a tocar “posar pensament a l’acció”, en paraules de l’experta en bioètica Begoña Román. Amb aquesta breu reflexió vull ressaltar algunes qüestions que em preocupen en relació al que sembla un insuficient reconeixement de les necessitats vinculades a la naturalesa relacional de l’ésser humà, així com d’alguna forma als perills de la cronificació de les limitacions dels drets més enllà de l’“emergència”.
Per una banda, les mesures previstes de vigilància i control superen l’estat d’emergència, doncs preveuen fer un seguiment continu de la població mitjançant un ús de les dades dels nostres telèfons amb fins, en principi, estrictament epidemiològics. Però el probable allargament d’aquesta mesura en el temps i el seu abast generen molts dubtes pel que fa a l’ús d’aquestes dades, a la transparència de la seva gestió i, en definitiva, a la protecció de la intimitat. Mentrestant, on l’Estat no arriba, la biopolítica fa la seva feina. Hem vist a les xarxes socials o als noticiaris, presenciat o inclús experimentat situacions d’increpació veïnal per sortides que aparentment no responien a activitats excloses de prohibició, les quals ja he assenyalat que no constitueixen una llista exhaustiva ni són clarament determinables. La coresponsabilitat no exigeix que vigilem els altres, sinó que tinguem clars els efectes sobre els altres de les nostres accions i actuem en conseqüència.
A la pugna entre la seguretat i els drets i llibertats individuals ens hem decantat, i sense dubtar-ho gaire, per la seguretat. Per això cal preguntar-se sobre la delimitació d’aquest bé comú que es vol protegir, sobre la salut. Al meu parer, sens menystenir que el problema de salut pública efecte de la pandèmia és un problema causat per un virus i sense ànim de minimitzar la seva gravetat, molts patiments colaterals de la gestió de la pandèmia estant essent efecte d’una lectura única de la salut vinculada a una mirada reduccionista d’aquesta. El focus principal de la resposta sanitària ha consistit en l’adopció de mesures epidemiològiques i hospitalàries per evitar la propagació del virus, el que ha deixat a un segon terme l’atenció a altres aspectes de la salut. Així, s’ha parlat de l’ètica pel que fa a la distribució de recursos (criteris ètics de selecció de pacients davant una possible insuficiència de respiradors, criteris ètics de distribució de mascaretes i tests, etc.), però menys de l’ètica d’algunes de les restriccions imposades o d’altres aspectes del cuidar vinculats als efectes de l’aïllament.
Hem conegut l’experiència de soledat de les persones ingressades i aïllades per la Covid-19 que s’han recuperat i que expliquen que “mai havien passat tanta por”. Hem conegut per mà de familiars i de professionals sanitaris com no s’ha contemplat fins massa tard per molts l’acompanyament en situacions al final de la vida de les persones infectades. Hem imaginat la tristesa i confusió de moltes persones grans en residències geriàtriques que no entenen l’absència de les visites familiars o l’aïllament sobtat de tots els seus companys d’habitatge. Quantes persones estan deixant de ser acompanyades els últims dies de la seva vida o en situacions de malaltia greu? Quantes persones estan morint en residències o en centre sociosanitaris soles? Amb diagnòstic o no de la Covid-19. Unes morts que, a més, quan són per Covid-19 no estant essent comptabilitzades per les estadístiques com a tal, menysvalorant d’alguna forma aquestes vides (amb l’excepció de la seva incorporació recent al seguiment de la pandèmia a Catalunya).
A poc a poc, hem intentat pal·liar algunes d’aquestes situacions. Alguns centres hospitalaris ja permeten l’entrada d’una persona, degudament equipada, a una unitat de cures intensives per acompanyar el seu familiar en les últimes hores de vida. Des de fa una setmana passat poden sortir els menors a passejar i jugar i des de dissabte es permet la pràctica de l’esport individual. Les persones amb alguns tipus de problemes psicosocials poden sortir també amb un certificat del seu professional de referència; és clar que això no evitarà les increpacions de veïns que desconeixen aquest fet.
A nivell personal la situació ens ha afectat a tots d’alguna manera. Jo aquests dies he viscut la mort de la meva àvia, no per la Covid-19, però això no ha evitat que no l’hagi pogut acompanyar els últims dies de la seva vida perquè estava ingressada a una planta plena de persones infectades i s’havien restringit pràcticament les visites. Ens hem oblidat que l’acompanyament durant una malaltia ajuda a la recuperació? Tampoc l’he pogut acomiadar perquè s’han prohibit les realitzacions de tota cerimònia i només s’ha permès que vetllessin per ella tres persones a l’enterrament. Tres persones. Per sort, ella tenia dues filles i un fill, i no quatre. A la meva àvia mai se li va negar un respirador, ni la millor atenció mèdica. Però se li va negar l’acompanyament. Ella es va anar deprimint a poc a poc, no suportava les hores sola a aquella planta. Allò no era vida, deia.
Som éssers socials que, en situacions de vulnerabilitat, més que mai necessitem uns dels altres. Hem tardat algunes setmanes de confinament i pandèmia a adonar-nos que calia pal·liar els efectes d’un trencament radical de les relacions, en especial en les situacions de més vulnerabilitat. Una interpretació massa estreta de la salut també ens pot fer oblidar que unes restriccions de la llibertat excessives poden provocar problemes socials i de malestar psicosocial amb efectes devastadors. En definitiva, una interpretació massa estreta de la salut ignora el caràcter interdependent d’aquesta, que té a veure amb el benestar que ens proporciona tenir a prop a les persones que estimem en moments de malaltia, tenir feina o gaudir d’un entorn lliure de violència, per exemple.
En aquest sentit, és cert que la situació actual ha posat en valor alguns aspectes clau del cuidar molt oblidats en èpoques de benestar, especialment el rol dels professionals sociosanitaris i d’altres habitualment menys reconeguts com les professionals de la neteja, o la solidaritat veïnal. Però també cal posar sobre la taula la por a la soledat, la por a la incertesa, la por a quedar-se sense feina, la por a morir sols. Cal parlar de la por i d’allò que ens proporciona benestar. Perquè el cuidar-nos va de tenir disponibilitat i accés als respiradors, als medicaments i a bons professionals, però també de l’escolta i l’acompanyament. Per a tot això, igual que cal “posar pensament a l’acció”, caldrà posar “acció al pensament” que sorgeixi d’aquestes reflexions, especialment en aquesta nova etapa que iniciem. Cal posar límits als límits i retrobar-nos amb allò que ens fa més humans.
Maria Àngels Porxas és doctora en dret per la UdG i especialitzada en ètica i en drets humans en l’àmbit de la discapacitat i la salut mental i membre de la junta directiva de l’Associació Espanyola de Professionals de la Salut Mental (AEN) i del Comitè d’ètica de BCN-SM.
