La tradició gegantina

Passo sovint per davant d’una escola de titularitat religiosa, concertada. Fa poc van ampliar la porta d’accés i hi vaig xafardejar. La sala de l’entrada és un homenatge als gegants, als de l’escola i als de la ciutat. Ni a la façana ni en aquest tros de l’interior que queda al descobert hi ha cap signe que informi de l’opció religiosa de la titularitat. Els gegants són, avui, el gran signe de vinculació amb la tradició cultural i popular pròpia, almenys a la meva ciutat, al conjunt d’escoles, públiques o concertades. A més dels gegants de cada centre, hi ha una veritable vocació gegantera transmesa als més petits. 

Fa poc, a la televisió local parlaven de l’allau d’escoles que visiten la planta baixa de l’Ajuntament, on, en les setmanes prèvies i posteriors de Sant Jordi, s’hi exposen les figures institucionals. Se’m va ocórrer comentar-ho amb un tuit de broma (error: ningú entén les bromes a Twitter) en el qual afirmava que “totes les criatures tenen un màster en geganteria i ni punyetera idea de qui és Abraham. En qualsevol cas, espero que no sigui antisemitisme”. No va ser ben rebut. Hi ha qui hi veia una mena de contraposició. 

A mi, vaig respondre, em sembla molt bé aquest nivell de coneixement de la tradició local, de la tradició viva; el que no entenc és per quina raó no es transmeten amb la mateixa passió altres tradicions, també vives, que configuren de forma molt sòlida la nostra cultura. Vaig posar d’exemple Abraham per dir que la tradició de la qual parlo té origen jueu (i que en aquest món d’ofesos ràpidament algú podria atribuir falsament a l’antisemitisme) i perquè, ves per on, l’aportació cultural més rellevant que ha viscut la meva ciutat en les darreres dècades és l’islam, a causa de la forta immigració magribina. I l’islam també surt de la tradició abrahàmica. Tradició de la qual beu tota la cultura occidental (que és on vivim) i de la qual encara tenim experiències molt presents (fa poc hem celebrat la Pasqua cristiana i el Ramadà musulmà, cosa que no deu ser apta pel públic infantil).

Tot això ve al cas perquè em sembla que caldria pensar-hi una mica. En primer lloc, perquè ens estem perdent coses importants i que serveixen per a moments importants de la vida, que les tenim a l’abast tant per aprofitar-les com per refutar-les, que resulten rellevants en la vida de molts dels nostres conciutadans, conscientment o inconscient. No recordo cap visita escolar, almenys publicitada, a algun dels dos grans altars barrocs que la meva ciutat atresora, des dels quals podem explicar tantes coses… Per exemple, l’origen dels gegants.

En segon lloc, perquè és tot un repte, alhora, per les escoles cristianes, immerses elles també en el procés de secularització que viu el conjunt d’Europa (almenys), amb l’absència de vocacions i relleus en els ordes religiosos que les acullen. I encara és un repte més gran per a les escoles públiques, on, de vegades, la mínima presència de religió té els efectes d’uns quants graus en una prova d’alcoholèmia: invalida tota la resta i treu punts. Pessebres i nadales sense Nen Jesús, la Quaresma de les potes, la Pasqua dels ous. Això per no parlar dels problemes per enfrontar, ritualment i més a fons, impactes com la mort.

En tercer lloc, perquè estem infantilitzant els processos de socialització. Ni els gegants, ni les festes a les quals m’he referit, són cosa de criatures i prou, com em sembla que les estem tractant. Ni, m’atreviria a dir, les “coses de criatures” han de ser només per a criatures. Em temo que créixer, descobrir el món, passa per reconèixer el món adult (per això els gegants són gegants), i no per amagar-lo. Reconèixer el món adult a través de la cultura per no haver de recórrer a la pornografia (directament o simbòlica), cansat del món infantil on els adults ens encasellen, i on, de fet, voldrien viure.

I per últim, perquè tenim una mala relació amb la tradició. Els uns, pocs, tradicionalistes, perquè ignoren el caràcter viu de tota tradició, la seva presentalitat. La nostàlgia la converteix en arqueologia. La tradició és allò que agafo jo, responsablement, per llegar-ho a les següents generacions. Els altres, els adamistes, perquè juguen perillosament contra el coneixement adquirit de les nostres civilitzacions, sense el qual perdrem més que no guanyarem. Avui, la lluita per la supressió de la pena de mort té el seu origen, encara, en una pedra que Moisès, també comú en les tres tradicions religioses de la Mediterrània, diuen, va baixar. I es va trobar els seus compatriotes adorant el vedell d’or. Perquè si sortim de la tradició iconoclasta i crítica que inclou Abraham, Moisès i el que expulsava mercaders del Temple, la temptació és abraçar qualsevol cantamanyanes que ens ofereixi l’oro i el moro. Dels quals n’anem plens.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.