Do ut des és una expressió llatina que vol dir: et dono perquè tu em donis. Una forma de transacció, de reciprocitat. O també dono perquè em facis. Sempre donar o fer a canvi de rebre o fer. En termes populars també seria: ningú dona res per res. Aquesta idea està molt estesa: Desconfia de qui et regala quelcom! Què vol a canvi? Sempre que es dona es busca de forma conscient o inconscient una recompensa. Res és gratuït. I, més, en un món capitalista on el diner ho és tot com a principi i fi.
Segons els contextos, una frase té moltes lectures. En psicoanàlisi, Melanie Klein (1882-1960), especialista en infància, recorda per una banda, que tot acte ve a ser com una reparació d’haver fet quelcom amb malestar, o sempre en deute. Però, també diu que hi ha persones que donen perquè estimen, i no esperen cap recompensa ni han faltat a ningú. Donació gratuïta.
L’exemple més clar d’això és l’amor dels pares pels fills o l’amor d’amistat. Es dona i no s’espera res a canvi. No vol dir que no hi hagi una satisfacció per tenir aquesta actitud, però la persona que estima no espera ni es frustra ni es desespera perquè no se li reconegui ni se li doni res a canvi.
Donar sense esperar res és una actitud humana madura i pregona. Però cal un treball interior. I aquest treball és sanar i clarificar les ombres que tothom té. Un meravellós diàleg amb un mateix.
Què s’espera quan es dona? Aquí cal una reflexió. Perquè si penses o creus que no esperes res, i així pot ser, cal esbrinar quines són les reaccions interiors. I aquí es veu el grau de maduresa de qualsevol ésser humà. Això tampoc no vol dir que en un moment donat, no s’hagin de recordar els favors davant d’actituds inadequades.
No sempre és certa la frase de Hobbes (1589-1679): Homo homini lupus (L’home és un llop per a l’home). També existeix la frase de Feuerbach (1804-1852): Homo homini Deus (L’home és un déu per a l’home). Podem anar encara, un xic més lluny, a Sèneca (4 aC-65 dC): Homo homini sacra res (L’home és una cosa sagrada per a l’home). És a dir, quina mirada tenim del qui dona i també de qui rep?
Entenc que no es poden fer afirmacions universals, que pot ser que siguin orientatives, però no d’aplicació matemàtica o de lògica aristotèlica, sinó que cal anar “cas per cas”, és a dir, analitzar la situació concreta. I més avui en dia, en el món global, basat en l’economia, la tècnica i la digitalització. A més, la tecnocràcia ens porta a una relació virtual. Qui dona o qui fa? Per què ho fa o per què dona? Existeix la donació gratuïta sense res a esperar? Cal, més que mai, practicar els valors de maduresa, de despreniment, de desafecció per poder anar-nos trobant en un món millor, que estigui a l’abast de tothom.
En aquesta aturada que la pandèmia ens ha portat, ens ha mostrat quantes persones han donat sense esperar res a canvi, ni voler respostes. Però, també durant la pandèmia hi ha hagut tot el contrari: dono si em doneu, si no em doneu, no dono. En un anterior article reflexionava sobre l’agraïment: qui rep que sigui agraït.
Aquí ho miro des d’un altre angle: aquell que doni, que ho faci generosament. I si dono, no m’aprofito de la situació. I, com sempre, persona per persona. Hem de partir del cas concret i veure què en diu la llei. Perquè la llei per molt perfecta que sigui, mai pot incloure tots els casos. D’aquí la saviesa dels jutges i de les persones amb responsabilitats de la cosa pública com de les cíviques privades.
És cert, i és ben natural, que a l’ésser humà, des que és a la matriu fins que neix i comença a caminar, tot se li dona. No fa cap esforç per aconseguir les coses, ni pot. Tot és protecció. Una entrega dels altres vers ell, esperant que de gran se’n recordi o maduri. Però alhora l’infant ha d’aprendre que també ha de donar, així com a ell li han donat. Llei de reciprocitat. I en aquest procés d’individuació, esbadellament, maduració o presa dels diversos nivells de consciència ha de poder veure que hi ha altres que donen i no esperen.
Insisteixo en aquesta idea perquè en el món global, on l’economia no és únicament la base, sinó també el sostre, té com a punt de partença i d’arribada: l’ídol dels diners (que és fabricat per l’home i per als homes).
Una actitud de servei desinteressada en un món global, en un sistema neoliberal imperant, tecnificat, digitalitzat i excloent, o la de donar sense esperar resposta o rebre generosament sense haver de retornar són indicadors de maduresa, d’amor que donen felicitat i alhora obren un horitzó d’esperança perquè vagi arribant a les persones concretes. Si no fos així seria un enderrocament humà i tindríem la cobdícia com a fita: una inhumanitat.
