Quanta moral necessita la política? Acostumem a contestar espontàniament que mai no hi pot haver prou moral a la política. Enfront dels casos de corrupció i altres comportaments que la degraden, el clamor lògic és que moralitzem la política, que els valors estiguin per damunt dels interessos. Tot i això, proposo invertir momentàniament la mirada i que ens preguntem si la causa que la política ens resulti tan decebedora, agressiva i disfuncional està relacionada amb el fet que està plantejada en termes morals i no d’acord amb la lògica, que li seria més adequada. Perquè que el camp de batalla es defineixi com un combat entre el bé i el mal polaritza, complica l’argumentació racional i impossibilita els acords.
La moralització a la qual em refereixo no consisteix només en el fet que les condicions morals tinguin un paper creixent en la política, sinó que es tracti gairebé tot com un afer moral. La moralització de la política es produeix sempre que apareixen valoracions morals quan, més que valors, el que hi ha són interessos i aspiracions de poder, allà on l’argumentació política se substitueix per sentiments morals com la culpa o la indignació. La polarització que lamentem és la conseqüència lògica d’haver construït un camp de batalla d’antagonismes absoluts; tot es decideix en un combat èpic entre el bé i el mal, nacionals contra traïdors, víctimes i botxins, la dignitat en vers la infàmia, la culpabilitat i la innocència. La moralització excessiva de la política s’estalvia tots els matisos sobre els quals es fonamenta el pluralisme polític: hi ha blocs, però desapareixen totes les possibilitats intermèdies, sotmeses a una força centrífuga que ho simplifica tot. A la contraposició hi ha dues posicions clares, però res més. El moralisme és una màquina de simplificar.
La moralització dels conflictes polítics té l’avantatge d’estalviar-nos argumentacions. Per tenir raó i estar al costat correcte de la història n’hi ha prou amb indignar-se contra aquells que suposem que es resisteixen al bé. Els que discrepen no tenen idees diferents sinó males intencions. La moral es caracteritza per la contraposició entre el bé i el mal i amb els dolents no s’hi discuteix mai. Si algú considera que els seus propis interessos són moralment bons (en comptes de simplement millors), aleshores no ha de fer res més que combatre amb totes les seves eines el mal que habita dins de la resta. Qui pensa d’aquesta manera no està defensant els seus interessos, sinó exhibint les seves conviccions. El següent pas és desplegar un argumentari de la dignitat i la humiliació que tanca el diàleg i la negociació. L’espai de comunicació i el trasbals d’ofertes i compromisos se substitueix per un món enquistat d’oposats excloents.
Negociar la moral
La sobreactuació moralista és una fal·làcia amb conseqüències reals molt negatives, ja que beneficia els més extrems i dificulta els acords quan són necessaris. El primer damnificat de la moralització és el poder de negociar. Els interessos es poden negociar, però si de tot en fem una qüestió de principis, les transaccions són impossibles. Les persones amb conviccions fortes sovint cometen errors perquè no atenen també els seus interessos (a vegades, i per a sorpresa de tothom, també poden atacar els seus propis interessos). El polític abastit amb les armes de la moral acostuma a convertir els seus interessos en principis i es resisteix a acceptar que molts d’aquests principis es podrien transformar en interessos sobre els quals és possible un estira-i-arronsa i, arribats a aquest punt, una transacció. Aquests espais de trobada que els moralistes consideren més inaccessibles podrien estar més a l’abast si tractéssim els principis com si fossin interessos, en comptes de considerar els interessos com a principis, cosa que complica els acords. Tot seria més senzill si parléssim d’autogovern i no de sobirania, si poguéssim quantificar la qualitat, si discutíssim més sobre l’estar que sobre el ser, si no interpretéssim com a malícia el que pot ser provocat per un error o la ineptitud, si busquéssim no la victòria sinó la convivència. La moralització de les pretensions polítiques és una vertadera condemna per a la democràcia, que és una forma de govern en la qual es negocia amb les preferències i interessos. Però sobre el que és bo i el dolent no es pot negociar.
La primera norma de la moral a la política consisteix a no presentar-se com a defensor de la moral quan s’està defensant els interessos personals, i la segona és no desqualificar moralment qui considerem que s’equivoca políticament. Sempre he admirat la grandesa d’aquesta subtilitat liberal que ens ensenya a distingir entre la discrepància i l’error, entre l’adversari i l’enemic, és a dir, entre política i moral. D’aquesta manera es planteja un camp de comunicació i batalla que permet estar completament a favor d’alguna cosa i reconèixer el dret d’altres a pensar el contrari, defensar una posició sense llançar cap sospita d’immoralitat cap a qui no opina de la mateixa manera.
Entre el bé i el mal
No hi ha res més difícil en política que mantenir el nivell adequat de dramatització. A més a més de les coses bones i dolentes, n’hi ha d’oportunes, discutibles, negociables, provisionals o desitjables, qualificatius amb què prendrem una posició cap a aquestes que no és exactament moral, encara que ho puguem fer apassionadament. La comunicació política seria molt diferent si tinguéssim el valor de treure-li tota aquesta càrrega valorativa. La política no es pot reduir a la neutralitat tècnica, a dades asèptiques sense valoracions implícites, però hauríem de donar més espai a factors que relaxin les contraposicions ideològiques. Hem de parlar més del millor i del pitjor i menys del bé i del mal; hem de discutir sobre criteris menys emfàtics (l’oportunitat, la convivència, les possibles alternatives, els costos i beneficis…) i que antagonitzen molt menys. De fet, el millor i el pitjor estan menys allunyats que el bé i el mal.
Molts busquen la fórmula per combatre l’extrema dreta, que jo no tinc, però sí almenys alguna proposta per posar-los-ho més difícil l’extremisme ideològic. Segurament no existeix una fórmula i sigui un conjunt de mesures. Si fos així, una hauria de ser la de desmoralitzar la política, és a dir, treure-la del marc que la converteix en un combat entre el bé i el mal (així, en singular) i situar-la en un altre espai menys emfàtic, on en comptes de perversió i salvació, derogacions i assalts, amics i enemics, el que hi ha són coses millors i pitjors, diversos actors amb visions plurals i sovint en conflicte i cooperant quan sigui necessari, millores incrementals i processos parcials, on hi ha menys irreversibilitat i conquestes definitives de les que aquests actors voldrien o proclamen.
Si defenso una certa desmoralització de la política és perquè crec que se’n beneficiaria la política, però també la moral. Representar el bé proporciona un sentiment de superioritat moral que és incompatible amb la vertadera moralitat. Que la moralització no implica necessàriament un augment de la moral es pot comprovar en el fet que qui té la moral de part seva s’ho pot permetre tot, fins i tot algun comportament immoral. L’inici de la immoralitat rau a creure’s en possessió de la moral. En la mesura en què és essencial per a una democràcia establir un marc de controvèrsia, la moralització de la política és un perill evident. Els defensors de la democràcia no només s’han de defensar del mal, també han de vigilar amb la temptació del bé.
Daniel Innerarity és catedràtic de Filosofia Política i investigador Ikerbasque a la Universitat del País Basc. Titular de la Càtedra Intel·ligència Artificial i Democràcia de l’Institut Europeu de Florència. Acaba de publicar La libertad democrática (Galaxia Gutenberg)
