“En un remot racó d’aquest univers centellejant que s’expandeix en innombrables sistemes solars, hi havia una vegada un astre on animals intel·ligents inventaren el coneixement. Va ser el moment més pretensiós i mentider de la «història universal»: només va ser un moment. Al cap d’uns quants esbufecs de la natura, l’astre es glaçà i aquells animals intel·ligents moriren sense remei.”
Així comença Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873) de Friedrich Nietzsche. Aquesta faula il·lustra el caràcter inútil i lamentable de l’enteniment humà, però també pot servir per exemplificar el nihilisme nietzscheà: la vida no té sentit, no hi ha cap valor suprem. O com el mateix Nietzsche afirma a Així parlà Zaratustra (1885): “Déu ha mort! Déu roman mort! I som nosaltres qui l’hem mort!”. I d’aquesta cita en podem entendre que ha mort allò sagrat, que ja no hi ha cap valor absolut, que ja no queda cap veritat en majúscules.
Per contra, tenim la proposta de Sam Harris, que ja vam veure a la columna Objectiu: reduir el dolor del món. A la seva obra The Moral Landscape (2010) ens demana que imaginem el que ell anomena la «pitjor misèria possible per a tots»: “podem concebre un estat de l’univers en el qual tothom patís tant com fos possible. Si no creieu que això sigui «dolent», aleshores no sé què voleu dir amb la paraula «dolent» (i crec que vosaltres tampoc no ho sabeu).”
Segons Harris, hem d’admetre que un univers on cada criatura conscient patís tant com fos possible durant tant temps com fos possible, és «dolent». Si li acceptem això, també hem d’admetre que hi ha «veritats morals», com ara que tot allò que ens condueixi cap a «la pitjor misèria per a tots» serà «dolent» i que tot allò que ens n’allunyi serà «bo». Per tant, segons Harris, sí que hi ha valors i sí que hi ha veritats.
Així doncs, hi ha valors? Hi ha veritats? A quina conclusió arribem, si fem com Sidgwick, amb l’ajuda de Nietzsche i de Harris, i adoptem el punt de vista de l’univers?
