L’any 1997, el periodista i escriptor indo-nord-americà Farees Zakaria va publicar un article alertant sobre l’auge d’allò que ell va denominar “democràcies il·liberals”. Amb aquest concepte, el columnista del The Washington Post descrivia aquells sistemes aparentment democràtics –els seus presidents celebren i guanyen eleccions–, però que acaben governant amb una lògica poc respectuosa amb l’Estat de dret i les llibertats individuals i col·lectives.
Dues dècades després, aquest concepte –malgrat alguns el consideren confús– ha fet furor, ja que la llista de països que podrien ser etiquetats com a democràcies il·liberals no para de créixer i en trobem exemples a tots els hemisferis: Rodrigo Duterte a Filipines, Narendra Modi a l’Índia, Nicolás Maduro a Veneçuela, Donald Trump als Estats Units, Viktor Orbán a Hongria, Andrzej Duda a Polònia, etc. I, alguns països com Itàlia, estarien també a punt de passar a formar-ne part.
L’aparició d’aquestes democràcies, però, apunta un problema més de fons: una tensió existent al si de les democràcies occidentals entre la defensa dels drets individuals, els valors d’igualtat i la sobirania popular. En aquest sentit, el filòsof John Gray assegura que en aquest moment les conquestes ètiques del passat s’obliden ràpidament i els homes obeeixen més les pors del present (crisi econòmica, terrorisme, migració…) que els mandats de la consciència.
En aquest número de Valors volem posar en relleu què ens estem jugant en aquesta deriva democràtica, aclarir-ne les causes i, si és possible, apuntar possibles vies de sortida. Aquest és un problema global –Espanya també podria tenir alguns símptomes del virus de la intolerància il·liberal– i com a ciutadans no ens en podem rentar les mans ni al·legar ignorància, perquè aquest temps, com reclama Josep Ramoneda, demana una “actitud civil militant”.
Democràcies il·liberals. Què ens hi estem jugant?
