Actualitat

Pilar Polo: “Ens fa por dir ‘abús sexuals infantil’”

Una de cada cinc persones ha patit algun tipus d’abús sexual durant la infància. I en vuit de cada deu casos l’agressor era un familiar o persona molt propera. Com permet això una societat que presumeix de protegir els infants? En parlem amb Pilar Polo, psicòloga de la Fundació Vicki Bernadet, entitat que des de fa vint anys treballa en la prevenció i la sensibilització dels abusos sexuals.

Un 17 per cent de la població ha patit algun tipus d’abús sexual quan era petit. Per què ens costa tant parlar d’aquest tema?
Aquestes xifres ens fan mal i no les volem veure. A més, sempre pensem que això passa molt lluny de nosaltres i en famílies de determinades condicions socials o en determinats barris. Però això no és cert, els abusos sexuals tenen lloc a tot arreu.

Cada vegada es coneixen més casos. Això vol dir que hi ha un avenç en la comprensió d’aquesta realitat?
Ara hi ha menys encobriment. I això és molt important. Durant molt de temps hi ha hagut persones que han pensat que era millor encobrir que protegir. Quan es protegeix des del silenci s’encobreix la persona que abusa, perquè precisament allò que necessita una persona que ha patit abusos sexuals és poder parlar-ne. Han de poder dir: “A mi em va passar i necessito ajuda”.

Vostè ha definit els abusos sexuals infantils com “una plaga social”.
Quan un qüestió afecta quasi un vint per cent de la població no sé si és una plaga, però sí un problema social greu. En els tallers de sensibilització sempre pregunto quantes persones han patit una violència sexual no desitjada –algú que aprofita el transport públic per tocar-te o fa algun tipus d’exhibicionisme– i, segons les meves estadístiques, és entre un 60-70 per cent de població. Hem normalitzat la violència sexual.

Parlem de familiars, professors, monitors, entrenadors, religiosos, etc.
En qualsevol espai on hi ha nens i nenes es poden produir abusos sexuals infantils, per això és important crear una societat segura per als infants. Els nens i nenes han de poder viuen en una societat de bon tracte. Aquest és un concepte molt important. Quan es destapa un cas d’abús molta gent es pregunta: “com és possible que el nen o nena no ho hagi dit res abans?”. Doncs perquè potser no estava acostumat al bon tracte, es pensava que allò era normal i, per tant, no sabia posar-li nom.

Vivim en una societat informada, però les estadístiques no baixen.
La gent es queda amb l’alerta i amb alguns titulars de premsa, però això no vol dir estar informat. Saber que hi ha casos no vol dir entendre què és un abús sexual infantil. Un abús sexual infantil es basa en el poder, en la manipulació, en la perversió… i això es molt més difícil de veure. A més, quan es destapa un cas d’abús sexual infantil es produeix un sentiment de traïció en diferents persones: “Com és possible que aquella persona amb qui jo confiava hagi pogut fer això al meu fill o filla?”.

Un 90 per cent de les persones que han patit abusos sexuals infantils no ho revelen fins a l’edat adulta. Per què?
Fins ara la majoria de persones adultes que venien a la Fundació per explicar casos d’abusos sexuals infantils tenien entre 35 i 42 anys. L’any passat, aquesta estadística va baixar als 26-35 anys. I això és una gran notícia. La pròpia patologia d’aquest tipus d’abús fa que sigui molt difícil la seva detecció en el moment en què es produeix i que els infants en puguin parlar.

Quin paper juga la culpa en aquest tema?
Hi ha dos sentiments molt importants: la culpa, però també la vergonya. No podem oblidar que estem parlant d’abusos sexuals i la sexualitat és un tema que com a societat encara no el tenim treballat. De les coses que ens provoquen vergonya i culpa no en parlem. Els nens són éssers egocèntrics i, per això, la persona abusadora fa servir paraules màgiques com: “estàs aquí perquè vols”, “nosaltres juguem”… I d’aquesta forma creix la culpa. Inclús hi ha nens que deixen de menjar perquè pensen que així el seu cos deixarà de ser atractiu. Pensen que la culpa és del seu cos.

És possible la recuperació psicològica d’un nen o nena que hagi patit abusos?
Cada persona és un univers, però és evident que sempre poden quedar seqüeles. Per aquest motiu és molt important que quan una persona que explica que ha patit abusos sexuals tingui suport social, és a dir, persones que la creguin. En molts casos ser una persona rebutjada o escoltada marca les conseqüències finals.

Quines armes tenim com a societat per trencar aquest silenci?
Parlar-ne! I fer-ho des de la informació correcte, assenyada i no escabrosa. L’abús social és un problema social i l’hem d’afrontar de cara. Hem de perdre la por a les paraules. Si la societat ha incorporat el terme bullying sense problemes per què encara ens fa por dir ‘abús sexuals infantil’?

Hi ha pares que ara senten por. I si el meu fill és víctima d’abusos i no ho sé detectar?
Alguns infants víctimes d’abusos sexuals mostren evidències i altres no. A més, la majoria d’aquestes evidències poden ser compatibles amb altres problemàtiques. El meu consell és estar atents a possibles canvis, preguntar i parlar molt. I, sobretot, és important que les famílies donin permís als fills perquè puguin demanar ajuda a altres persones. Molts nens no expliquen coses a casa perquè saben que allò farà patir els pares. Per això han de saber que també tenen una xarxa d’ajuda fora.

Un 70 per cent de casos d’abusos sexuals infantils no arriben a judici per falta de proves. El sistema no protegeix la víctima?
En la majoria de casos la única prova que tenim és el relat d’un contra l’altre. Pocs abusos sexuals infantils deixen marques físiques. Nosaltres demanem que la prescripció del delicte sigui a partir dels 50 anys perquè això donaria més temps a posar denúncies tenint en compte que les víctimes comencen a parlar-ne a partir dels 35 anys. – LAURA CERA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *